Esborronats i avergonyit

Fent un sobrehumà esforç perquè aquest post (i els següents, posats a demanar) no es retrassi tant com l'anterior, i esperonat pel sorprenent èxit que aquest anterior ha tingut, aquí us presento en exclusiva mundial (i això és veritat) aquesta tercera entrega de la nostra estança catalana.

En aquesta ocasió, la cosa serà més curteta i menys variada, tot i que no perquè (interessant construcció gramatical, aquesta) menys interessant. Va com va tu.

Comentàvem al post passat que, amb tota la il.lusió, havíem decidit donar-li un toc de vida i verdor al nostre balcó, i per això vam adquirir un parell de plantes, concretament una lavanda i uns clavells. Segurament pel fet que al nostre balcó no hi fa el sol adequat (i per això tothom hi té geranis, als seus balcons, que t'aguanten el que faci falta), que no per la nostra manca de capacitats jardineres, totes dues estan en un estat lamentablement moribund. Aquesta és, per què mentir, una notícia que m'entristeix profundament, però que no val la pena negar.

Com a mínim, vam aconseguir revifar els clavells una mica tot tallant-ne les flors i emplaçant-les en un pot, tot a la vella escola. Aquí en tenim un en una posició perfectament simbòlica de l'èxit aconseguit.


Aquests dies (estem parlant, de fet, de finals de maig, que ja sabeu que anem una mica de tard!) la calor ja s'ha començat a fer sentir amb tota severitat. I què millor per combatir-la que les fresques aigües de la piscina dels meus pares. En Jett, que com a bon australià es mou com peix a l'aigua (mai més ben dit) això de la piscina el té molt content.


Seguint amb el Jett, no sé si sabeu que el nano està especialment fascinat amb la època romana, els seus vestits, costums, massacres i domini cultural i militar del món conegut. Amb aquesta excusa, ens vam enterar que, a Tarragona, capital romana on les hi hagi, tenia lloc el festival Tarraco Viva, centrat en la vida romana de la ciutat i plè de caracteritzacions i demés. Els meus pares van considerar, també, que l'excusa era suficientment bona i tots plegats vam, doncs, anar cap a Tarragona, tenint lloc així la primera visita turística des de la nostra tornada. Que bé, oi?

I com sempre que vas a Tarragona en missió turística (que, val a dir-ho, tampoc havia fet tantes vegades abans) toca parada obligada a l'aqüeducte romà a peu d'autopista. Que és ben guapo.


A diferència d'altres cops, però, vam descobrir que un s'hi pot acostar i fins i tot travessar per sobre. Quines coses que aprens, eh! No fa falta dir que, en Jett, amb el seu vertigen ocasional, ho va trobar una absoluta mala idea, això.


Bonica foto, aquesta. La podem titolar "Natura et Romanis", que no sé què voldria dir, però que sona pretenciós i bé, clar que si.


I una altra, per demostrar que els bitxitos simpàtics no són patrimoni de països exòtics, sino que aquí, si t'hi fixes, també n'està plè. Normalment, però, com que estem tan acostumats a tot, per aquí, doncs no t'hi fixes. Val a dir que, com no, qui s'hi va fixar, en aquest cas, va ser la Tiffany.


Ja per les rodalies d'aquest aqüeducte hi havien activitats relacionades amb el festival romà que volíem venir a veure. Però la crua realitat ens va atissar (!!) als morros tan bon punt arribats: gràcies a la tardança proverbial genètica que sens dubte he heretat, sembla que arribàvem ja una mica tard a tots els actes; el festival durava dos caps de setmana, i nosaltres vam arribar a Tarragona cap a les 12.30 del migdia de l'últim diumenge, quan gairebé ja ho estaven plegant tot. Quina pena. I aquest petit camp semirecreat és pràcticament tot el que vam veure del festival en si. Ens ho haurem de fer mirar millor l'any que vé. De moment, per si hi esteu interessats, hi ha centenars d'activitats que suposo que anunciaran puntualment en aquesta web: http://www.tarracoviva.com/. Ja en porten onze edicions, així que la cosa no és flor d'un dia i presumiblement l'any que vé caurà la dotzena.


Es clar que, com que ja hi érem, què menys que donar una volta per aquesta ciutat imperial porta del Mediterrani. I com que veníem amb esperit tarraconensis (i perquè és difícil d'evitar, també) va tocar donar un cop d'ull a les fabuloses runes romanes que s'escampen per la ciutat, amb centre neuràlgic a l'amfiteatre. Un amfiteatre que, i això que segur que m'ho devien explicar de petit, em va sorprendre veure amb una església plantada al bell mig.

Estic segur que, es clar, això ja ho sabeu, però ho explico pels despistats. Tarragona va ser, durant la època de dominació romana de la península ibèrica (entre els segles -1 i 3 aproximadament), la capital i ciutat més important de la província més extensa d'aquesta zona, la Tarraconensis (les altres dues eren la Baetica i la Lusitania, amb capitals a Córdoba (ves per on) i Mèrida, respectivament). Evidentment, el catolicisme ranci que ha imperat durant anys en aquest païs va permetre que es mantinguéssin aquests vestigis de temps profans només si podien fotre-li una esglesiola, i mira, encara gràcies.


Continuem amb la única cantonada que queda en peu del circ romà, que és on els cavalls i les quàdrigues corrien feliçment tot fent-se putades uns als altres. Sé que és un comentari una mica absurd, però aquesta foto té més pinta de Tunis o Turquia o qualsevol lloc així que no pas de Tarragona. Que per què? Pues no ho sé... per això us dic que és una mica absurd...


La catedral, que pel costat està força bé, però pel davant, en la meva humil opinió, és un callo. Com que només puc triar posar una de les dos fotos (he decidit), em decanto per la maca, com a tio optimista i positiu que sóc.


Aquesta imatge de no sé quin sant presideix la portalada de la catedral. La Tiffany, que vé d'una cultura protestant (que no és que ella ho sigui, sino que és a això al que està acostumada), sempre ha trobat totalment aberrant aquesta malaltissa adoració de sants que fan els catòlics. Jo de catòlic mai ho he sigut gaire, tampoc, però està clar que si t'has de mirar uns i altres, si que és veritat que els protestants són com més amigables i fan una mica menys de por. Possiblement, per la meva afinitat amb la causa irlandesa, sempre m'havia mirat els protestants com els dolents, amb una simplificació esfereïdora, però quan ens abstraiem de circumstàncies concretes, com és el cas, veiem que no és pas així.

I això.


La plaça de l'Ajuntament, plena de vida i terrassetes (una cosa porta a l'altra), on vam gaudir d'un excel.lent dinar típicament tarragoní a base de tapes de tortilla espanyola i pimientos del padrón (d'aquells que unos pican, y otros non). Tot s'ha de dir, ben bones que estaven. Aquí el meu pare i en Jett exercint d'avi i nét adoptats i jugant aliens al bullici del mig de la ciutat. Molt bé.


Perquè com ja veieu, els meus pares i en Jett estan molt contents d'haver-se trobat, i nosaltres pues igualment.


Aquí uns pals decoratius de colorins, fruit de l'avorriment d'algun veï amb vocació d'artista.


A la Rambla Nova hi vam trobar aquests semàfors tot simpàtics. M'imagino que és per no estorbar en la vista global de la rambla, i poder apreciar les esculturetes de cada rotonda sense pals de semàfor incòmodes pel mig. Simpàtic en tot cas.


Entre les escultures, aquests castellers d'aspecte fantasmal i mida pràcticament humana, recordant que les comarques tarragonines són el bressol d'aquesta entranyable tradició.


Com no, acompanyats dels seus grallers... Oh, la gralla... aquest instrument tan incomprès i odiat per tanta gent :-)


Així que vam venir amb la idea d'un dia d'events de recaracterització romana, però tot plegat va acabar amb una visita a Tarragona totalment típica. Que com que feia segles que no hi anava, doncs ja està bé. I per acabar-ho encara més típicament, una parada a l'Arc de Barà de tornada.


De tornada, és clar, i com recordo sempre que he tornat d'aquestes zones un diumenge a la tarda-vespre, ens vam haver de menjar les típiques caravanes de l'AP-7 direcció Barcelona, tan famoses als butlletins de trànsit del RACC. Per sort ens vam poder entrenir amb aquesta bonica posta de sol. Què faríem, sense elles, eh? (com a mínim, en aquest blog hi hauria moltes menys fotos!)


De tornada a la seguretat de casa nostra, i com que la nostra vida no és prou interessant, hem estat recuperant una mica les diversions de la nostra clònica familia virtual als sims. Una pèrdua de temps com qualsevol altra, tu.


Aquí tenim a la Tiffany amb algunes postures de yoga, que horroritzarien al més pintat, amb aquesta extranya curvatura a l'esquena i al coll. Sembla que els senyors dels Sims necessiten un nou assessor gràfic per aquest tema.


Tot sovint anem a dinar als Lladoners, la casa que els meus pares ténen a Santa Eulàlia. Això no mereix gaire més profundització, però em serveix com a excusa per introduir aquesta foto de contrastos d'activitat.


Parlem de Granollers i les seves coses. Els dissabtes a la tarda, com tots els granollerins ja sabeu, s'omplen de passejadors que van de botiga en botiga. I pel mig, per entretenir-los, tot d'artistes de carrer, que si bé fan gràcia el primer dia, al final te n'adones que són sempre els mateixos. Els caminadors deuen canviar cada setmana, o en deuen ser molt fanàtics, perquè a cap d'aquests artistes, com és ara aquests balladors de breakdance, els hi falten espectadors. Ara, això si, a la que acaben i passen el platet, tothom s'esfuma a la velocitat del llamp, no sigui cas que no els hi quedin diners per gastar a les botigues!


En un d'aquests dissabtes (i perquè us feu a la idea de, un cop més, com de vergonyosament tard vaig) es va celebrar a Granollers, concretament a la plaça de l'Església, una fira anomenada Originàlia, destinada a promocionar tots aquells artistes joves de la comarca (la comarca del Vallès Oriental), tot donant-lis un espai on ensenyar i vendre les seves creacions. Des de samarretes, a bijuteria o pintura, hi havia lloc per una mica de tot. Aquesta paradeta anònima serà l'elegida per sortir a la foto. Sort que ténen!


I una altra paradeta dels Amics del Ludopatisme Freak (o algo així, ara no recordo exactament com es deia l'associació), on s'instava a innocents infants a endinsar-se al món dels warhammers i tot això. D'aquí a acabar a la Facultat d'Informàtica i passar-se la resta dels dissabtes a la nit fins als 40 jugant a rol hi ha un pas, oju :-)


Durant tots aquests (aquells) dies, a Granollers tenia lloc el Cicle de Jazz. Com que els jazz ens agrada ens hagués agradat anar a més concerts, però com que no tenim un duro ens vam haver de conformar amb els pocs de gratuïts. Entre ells aquest de la Combo Big Band, estudiants ells, que van tocar al casino amb la col.laboració d'alguns ex-alumnes força talentosos. Si bé el jazz del tipus Big Band no és el meu preferit, no puc negar que vaig disfrutar-los força.


I canviant de registre musical, i també per fer la única menció als meus amics durant aquest post (cosa imperdonable, però justificable pel fet de que la nostra relació és més aviat nocturna, i durant aquesta nocturnitat acostumem a deixar la càmera a casa), passarem a mencionar el concert que els Yahi (ex-Miyahi) van fer al GRA de Granollers. Els Yahi han gravat el seu primer disc després d'anys de gosseria i en podeu escoltar grans parts al seu MySpace. També, si voleu ser col.legues, els podeu votar en el seu periple pel concurs Sona 9, en aquesta pàgina.

Dit lo dels Yahi, parlem també de lo del GRA. L'edifici del GRA (http://www.grajove.cat/), nou de trinca a la mateixa plaça de l'Església que parlàvem abans, compta amb tot d'equipaments interessants, inclosa una sala de concerts no necessàriament massa ben dissenyada. Això està molt bé, ja que si hi ha una cosa de la que tots ens hem queixat sempre, a Granollers, és de la falta de concerts de forma constant. Així que la idea sembla bona. Però ai l'as! Es veu que després del primer concert, un (1, uno, one) veï es va queixar de que hi havia una mica massa de soroll, i a partir d'ara ja no se'n poden fer més.

Pues amb tots els respectes, a aquest veï ja el podrien donar pel cul. Espero que algú amb un mínim de sentit comú engegui alguna campanya de contra-queixa. Des d'aquí tindrà un aliat, això ja us ho dic.

Us deixem amb els Yahi, però!


I com que els tios s'ho curren també es mereixen una segona foto. Es clar que si! (en Manils, com que és tímid, s'ha amagat darrere del Toni a les dues fotos...)


Acabem pràcticament aquest post, una mica descafeinat pel descontrol i el retard, amb una felicitació al meu senyor pare, que va celebrar el seu aniversari aquests dies (i aprofitarem des d'aquí per felicitar-lo!). I per fer-ho festiu, i fent gala un cop més de la generositat que els caracteritza, vam anar a sopar a Ca la Sila. On, per cert, tampoc és que vagin sobrats d'opcions vegetarianes, a banda de la típica paparina de verdures. Per cert, que a la Tiffany li va fer certa gràcia, es clar, que li digués que anàvem a un restaurant de cuina catalana típica i ens apareguéssin amb tempura de verdures....


Tot i així, però, el sopar va ser un èxit i un torbellí de diversió i alegria, la qual cosa celebro!


Tant, que nosaltres ja estàvem fins i tot borrosos!! Podríem dir que fins i tot esborronats!


I bé, ara si que acabem. Com que això va amb retràs, molts ja debeu saber que en Jett ha anat a passar l'estiu a Noruega, cosa normal si tenim en compte que no ha vist els seus avis d'allà des de fa un any i mig, i l'han demanat amb rabiosa insistència. D'aquesta manera, la Tiffany i jo viurem un temps de llibertat perduda que tampoc està gens de més.

Com a despedida, doncs, unes lectures nocturnes. Feia temps que no llegia cap Asterix i m'ha fet recordar el perquè m'agradava tant anys enrere :-)


Bueno, ara si que això és tot. Un cop més, m'ha costat un món acabar amb aquest post i publicar-lo. Sembla que estem en temporada de vaques flaques de motivació postil, així que anirem tirant com poguem fins que aquesta torni. Vaig amb un mes de retràs i amb un post sencer preparat per escriure durant aquesta setmana. Ànims, doncs!!

I salut!