Per quan llegiu això, els meus papes ja estaran aquí en procés de començar la seva excitant estada en aquestes terres australs tan caloroses.
Aquests propers dies, recordem, transcorreran de la següent forma: quatre dies aquí a la Gold Coast, incloïnt nadal i tota la seva parafernalia festiva i gastronòmica; tres dies més al centre d'Austràlia, on visitarem el llargament esperat Uluru i d'altres atraccions que prometen ser increïbles; i quatre dies més, per acabar, a la sexi Sydney, que casualment cauran en Cap d'Any. Així que serem presents en totes aquelles imatges de focs artificials que es veuen a les notícies d'arreu del món, per ser Austràlia el primer gran pais desenvolupat que entra al nou any (qui compta amb Nova Zelanda?).
Després d'aquests 10 o 12 dies de presència papal, enfrontarem els nostres últims últimissims dies com a residents de les austràlies, ja que el 12 de gener mateix marxarem cap a Kuala Lumpur, a començar una altra etapa de la nostra vida, que augurem, com les altres, absolutament exitosa.
De tot això ja en parlarem extensa i puntualment quan toqui, però està bé posar-nos en situació.
Durant aquests dies, com és habitual en aquestes últimes setmanes, tampoc han passat masses coses (o almenys aquesta és la sensació que tinc), però almenys, tenim uns pocs events que ens proporcionen uns quants documents gràfics per omplir post.
Deia a l'entrada anterior que una de les coses que teníem pensades fer era escapar-nos en excursió diària al proper Lamington National Park, a una horeta de cotxe, i àmpliament alabat per tothom. Però si bé nosaltres pensàvem que agafaríem un dia entre setmana qualsevol per aprofitar la nostra extranya rutina, finalment els pares de la Tiffany van proposar animadament que ells també voldrien venir, així que la cosa es va convertir en una excursió dominguera com una casa. Quines coses, eh?
Lamington té uns entorns semblants al que podrien ser Springbrook o Mt Tambourine, les altres zones de muntanya de les afores de Brisbane i la Gold Coast, i en resum té una retirada a totes aquestes àrees al voltant de les grans ciutats, utilitzades principalment per escapades diàries o de cap de setmana, plenes de restaurants i cafès amb encant i botigues d'artesania. En aquesta en concret, una diferència: una granja d'alpaques! Les alpaques, aquesta espècie de petites llames, sembla que són un animal de companyia relativament popular, aquí a Austràlia.
De fet, només en demanàven uns 150 euros, per adquirir-ne una, i estic segur que seria la sensació del poble! Us imagineu a un paio passejant a una alpaca pel carrer, al vostre poble? I si el paio fos jo? La bomba, vaja!
El Lamington National Park, com molts d'altres parcs nacionals per aquí, té vàries seccions. Nosaltres vam anar a l'anomenada O'Reillys. Només arribar als quarters generals vam poder comprovar perfectament com de diumenge que era, amb multitud de nens i gent en general a tot arreu. Una de les atraccions pels marrecs: l'alimentació de lloros de colorins.
Que ben simpàtics que són!
Aquest parc nacional consta bàsicament de bosc subtropical típic de la zona, amb totes les seves característiques habituals. Feia temps que no en trepitjàvem cap, i mira que hi havia una època que semblava que no en sortíem, pràcticament. Una de les coses que mola de la nostra nova càmera és el generós angle de lents que té, permetent-te agafar plans que mai se t'hagués acudit, amb l'anterior.
Aquest arbre d'arrels ramificades anterior és un dels clàssics, d'aquests boscos, així com les strangler figs, aquests arbres que creixen al voltant d'un arbre víctima i que l'acaben estrangulant i exterminant. Sona com cruel no? Pues ho són. I fan molta por.
Us ho heu cregut, eh, que l'arbre tenia mans? Va, us tranquilitzaré confessant-vos que les mans no pertanyen a l'arbre sino al bo d'en Glen. I és que aquest és un exemple de figuera estrangulador quan ja ha exterminat totalment el seu hoste. Aquest, al morir, es va desfent fins deixar només la figuera al voltant. Un foradot, vaja.
Si serà per plantes curioses, en aquests boscos subtropicals!
Si alguna cosa té de cert relumbró, aquest parc nacional, i que el diferencia d'altres semblants, és una passarel.la per damunt dels arbres, que et deixa veure tant el sòl com el sostre del bosc amb certa prespectiva. La cosa es sacseja una mica i així els no massa aventurers poden tenir una mica de sensació d'aventura, que ja està bé.
Hi ha un arbre en una de les puntes al que pots pujar per accedir a visions panoràmiques. Ara això si, com tinguis el cul massa gros, no passes.
Al mig hi ha una plataforma intermitja (d'aquelles que estan al mig), i una nova secció d'escales et porta fins a la plataforma superior, petita i estreta i, la veritat, des d'on tampoc es veu gran cosa. Aquí en Glen fent els seus últims esforços.
Aquestes plantes que creixen en espiral (com un vil espanta-sogres) són d'allò més atractives.
Un altre dels amics vegetatius habituals de la zona són els black boys, anomenats col.loquailment així pel seu tronc fosc i la seva copa esparrufada. Sembla que és políticament incorrecte, aquests dies, dir-lis black boys, tot i que a mi no em sembla pas ofensiu. En tot cas, no n'hi direu pas, de black boys, doncs.
Aquests, en concret, sembla que han anat creixent esparrufera fins a obstruir el camí, així que s'han merescut un petit restyling.
Són interessants de mirar així de prop aquests black boys. Estic pràcticament segur que si t'hi fixes bé hi has de veure alguna figura en 3D.
Al final d'un dels caminets del parell que vam fer (no sigui qüestió de cansar a la familia) arribem a una plataforma miradora. Aquí tenim a tota l'expedició, excepte en Jett, que es va quedar esperant-se durant 10 minuts fàcil uns 20 metres amunt del camí, argumentant que no fent aquest trosset reservava forces per la tornada. Són curiosos (i una mica irritants) aquests crios.
Lamington forma part del Great Dividing Range del que ja hem parlat alguna altra vegada, i que és la serralada que s'estén paral.lelament a la costa durant pràcticament tota la llargària de la costa est. Des d'aquest petit mirador, anomenat Python Rock, hi podem veure algunes de les muntanyes adjacents.
I també alguna cascadeta per allà amagada. Amb les pluges que s'han gastat aquests últims dies, ja hagués pogut anar fins i tot més plena.
I aquesta va ser la nostra experiència (de mig dia llarg) a Lamington. I mira, ja va estar bé :-)
A partir d'ara, els altres demés de relleno.
En aquesta casa ja sabeu que la Tiffany i el Jett són vegetarians, i els pares de la Tiffany no mengen carn, però si peix. (I jo la veritat és que n'he menjat ben poca, de carn, aquest any, i no em sap gens de greu). Normalment els menús són vegetarians, però de tant en quant (especialment si en Jett no hi és) cau algun plat de peix. I és clar, com que la Tiffany no en menja doncs hi hem de trobar un menú substitutiu, com per exemple un parell de xocolatines. I ella tan feliça.
Fa uns quants dies que teníem la nostra família sim virtual força abandonada. Els que ho recordeu recordareu que els nostres esforços es centraven en que la petita Cookie creixés amb garanties i amb el valor i les habilitats d'afrontar el món competitiu d'avui. Doncs bé, la petita Cookie ja no és tan petita i s'ha convertit en una adolescent de vestit curt i aspiracions matrimonials. I com no, sempre hi ha moscons disposats a aprofita-se'n, de la seva innocència. En aquest cas, un tal Gunter Fachs (quins pebrots de nom, i quina pinta d'abusanenes que té), que la Cookie va portar a casa mentre no hi érem. Amenaçadorament cap als ulls d'un pare preocupat com jo sóc, una de les aspiracions de la pobra Cookie... tenir un primer petó! Quins nervis! Sort que vam arribar a casa a temps per evitar-ho!
Vàries vegades he parlat d'aquella família noruega que viu per aquí i que ha estat visquent a Fuengirola durant uns anys. Doncs bé, si bé pensaven instal.lar-se aquí de forma més o menys definitiva, sembla que al final, per motius laborals, es traslladaran de nou a Dubai (on vivien just abans de venir cap aquí) Complicat, oi? Un dia d'aquests vam anar a veure'ls a la casa on s'estan ara mateix, que dóna el casual que és exactament a la mateixa àrea on els pares de la Tiffany vivien abans. Una àrea prou interessant.
De fet, vivien just aquí perquè, anys enrere, tenien una barca, els pares de la Tiffany, i per això vivien just davant de l'"embarcadero". La seva barca era relativament humil, però aquí sembla que comparteixen pàrquing amb algunes bestioles més que considerables.
I a la foto anterior veieu, a la dreta, tot un descampat sense desenvolupar. Doncs bé, amb aquests contrastos australians que tant ens agraden, i gràcies a que només hi ha un parell d'arbres en tota la zona, vam poder veure un bon pilot de cangurs amuntegat per escapar de la calor. Molt em temo que s'hi deuen passar tot el dia, aquí, així que és un lloc assegurat per mostrar cangurs en naturalesa a tot visitant poc avesat a aquestes faunes australianes.
Aquests dies es centren, i força, en preparar-nos per la nostra marxa. Això significa que, tot i que tampoc tenim massa coses, cal empaquetar i classificar tot ens els quatre clàssics pilots: 1) ho carreguem per mig món; 2) ho enmaletem amb els meus pares; 3) ho deixem aquí i quan algú vingui a visitar-nos ja ens ho portarà i 4) ho venem, regalem, enxufem a qui sigui.
Per dur a terme la última d'aquestes opcions hem optat per la d'assistir a un mercat i muntar-hi una paradeta. Aquesta cultura dels mercats està molt estesa, per aquí, i la única cosa que cal fer és pagar 15 dòlars perquè et deixin un espai i llestos. Aquesta operació va ser liderada pels afeccionats mercatistes Glen i Linda, que també van posar a la venta bona part dels seus trastos.
El que passa amb aquestes activitats és que ténen lloc a hores ridícules del dematí, i per demostrar-ho, aquesta foto meva just acabat d'aixecar després de dormir com una hora i mitja. No cal que ho recalqui, suposo, però fixeu-vos en el rellotge del forn.
I aquí ens teniu a la paradeta en qüestió. En teníem un bon pilot de trastos per vendre, des de joguines a la bici d'en Jett, fins a roba de quan era petit, passant per la segadora, cadireta infantil, cadires i mobles de la Linda i en Glen. La cosa va durar des de les 6 del matí fins les 12, i és força divertit, especialment abans de que caiguis adormit del reventament i et cremis pel solaco que fa. El veredicte econòmic final, uns 250 dòlars de benefici. Que no ens solucionaran tampoc res, però escolta, benvinguts que són!!
A notar que en Jett era el gran insistent per fer lo del mercat i descobrir la seva vocació de botiguer (especialment derivada per una mòrbida atracció per tot allò que soni a diner i riquesa). A l'hora de la veritat, però, a tres quarts de set (tres quarts d'hora després de començar), el nano ja estava rallat i avorrit i abogava per regalar-ho pràcticament tot i marxar cap a casa. Així que no sé jo com va anar lo de la vocació...
Per acabar, i com tots sabeu, és nadal. Aquí també. Seguint aquestes costums americanes (però no els hi digueu, als australians, eh, que són americanes) de farcir la façada de les cases de llumetes nadalenques per disfrute i despiste de tot transeúnt. N'hi ha alguns, sincerament, que sembla que es passen una mica, però.
Però ai! Els seguidors habituals recordareu que la germana de la Tiffany treballa en una botiga on venen estris nadalencs, i, en un sorprenent moviment, un dia va apareixer per casa amb una d'aquestes mateixes llums. I aquí la tenim, un resplandecent Santa Claus amb els seus encantadors rens. Ostres tu, com ens hem de veure.
Però no fa falta recordar-vos que aquí, el Nadal transcorre en èpoques de màxima calor. I per contrastar-lo, portant les costums més típicament ibèriques, he anat practicant la meva habilitat culinària amb el castís gazpacho. I ben bé que va, per combatir aquestes calors australs. Us en posaria una foto, però ens l'hem cruspit / begut tot abans que hi pensés. Així que un altre dia serà.
I atenció, atenció, ganduls lectors! És el moment, com en tantes altres vegades, en proposar un nou concurs des d'aquest el vostre blog, per celebrar el derrotx consumista i regalista d'aquestes dates. Els nivells de participació en aquests últims concursos han sigut lamentables i això no pot continuar així, perquè llegir sembla que seguiu llegint, si hem de fer cas als números. En aquest cas, no serà una endevinalla, el concurs, sino una crida a la participació interactiva. Sabeu que en poques setmanes deixarem Austràlia per començar la nostra lenta tornada. El que demano és que em dongueu possibles noms per
a) el títol del blog durant aquells mesos (no pot ser ni "El Bert se'n va a Noruega" ni "El Bert se'n va a Austràlia", així que què? "El Bert se'n va pels puestos"? Idees?,
i b) el nom de les sèries que il.lustraran aquells posts. Tal i com "Ambaixadors" va ser el nom de les sèries furgonetils, "L'èxode particular" va ser el nom del viatge fins a Austràlia l'any passat o "Ozcaripatri" va ser la ruta que vam fer amb tals il.lustres visitants. Què en penseu?
El procediment del concurs diferirà una mica de l'habitual. Si hi ha algun títol que em convenci plenament, aquest títol serà el que il.lustrarà el blog i les sèries, i el seu proposador en serà el guanyador. Pot ser que cap títol em convenci... en aquest cas, posaré el que jo vulgui, i tots els participants entraran en un concurs absolutament equitatiu.
En el cas que només participi una persona, com ha passat en alguns moments passats, pues aquest serà el guanyador.
I si no participa ningú, pues em quedaré jo el premi i tan panxos.
Aixòs! Que us animo molt animadament a participar! Vinga valents!
I aquí ho deixarem. Bones festes a tothom i tot això que toca dir aquests dies. Al proper post, ja tindrem aquí als senyors meus papes, que seran coprotagonistes de les nostres futures aventures.
Ale pues! Chin-chin!
