The boys are back in town

I back a totes aquelles coses que solíem fer abans de marxar, i que en resum, són currar i planificar viatges. Ara estarem basats a la Gold Coast de nou, a casa del Bill i la Virgina, durant un parell de mesos, fins que l'Oscar i la Patry, els nostres primers il.lustres visitants, ens vinguin a veure. Això voldrà dir, com que ens trobarem a un miler de quilòmetres d'aquí, a Mackay, que caldrà reservar un temps per anar a buscar-los, cosa que es farà per una ruta interior plena d'atractius i força desconeguda pels guiris.

D'això, però, ja en parlarem al seu moment.

Abans que res, val a dir que la nostra col.laboració amb WorldNomads, que són la gent que organitzaven el tema de la furgo, ens ha reportat una altra alegria. Organitzen tot tipus de concursos viatgers, i un d'ells es diu "Where in the world is Sanchez?". En Sanchez és la seva mascota, i és aquest homenet escanyolit i taronja que haureu vist en algunes fotos de la furgo. Bé. Aquest concurs consisteix en fer fotos d'en Sanchez allà on puguis, i mensualment n'escolleixen la millor per fer-la (ehem) guanyadora mensual. I nosaltres som els guanyadors de maig! Amb aquesta foto:


El premi, sucós sucós, consisteix en una motxila, un kit mèdic portàtil excursionista, una guia Lonely Planet a escollir (que, pels encuriosits, és la "Southeast Asia in a shoestring", que esperem utilitzar alegrament l'any que vé), 3 mesos d'assegurança de viatges i samarretes i crema bronzejadora (ves). Tot plegat, si. Així que un premi ben completet.

Però això no és el millor: al guanyador final de l'any, li caurà un viatge al Perú durant 15 dies, avió i allotjament i tot plegat. I estic segur de que seré el guanyador.

Perquè veigueu que no sóc un golafre, el link del concurs és aquest: http://journals.worldnomads.com/travel-competitions/post/13930.aspx, i tothom pot participar-hi. Així que sort a tots! :-)

Tornant a la vida normal, la realitat és que tenim (i concretament jo, tinc) força feina endarrerida. Així que el plan és currar força i no fer masses coses blogables. Però bé, farem el que podrem! És un plan força interessant, de totes maneres, aquest de treballar molt durant un parell de mesos i viatjar un parell més. O el de treballar un any a Noruega i viatjar durant un altre any. Tot això són coses que ens haurem de plantejar, en la planificació del futur!

Però vaja, que anem als relats i a tot això que sol passar pel blog!

El primer cap de setmana després de la nostra tornada era un cap de setmana especial a Austràlia, i és que és el que anomenen l'Aniversari de la Reina, amb la qual cosa el dilluns era festa. Deixant de banda lo extrany que sembla que a un país fet i dret com Austràlia celebrin l'aniversari de la reina d'Anglaterra, la cosa curiosa és que no ho és, l'aniversari de la senyora en qüestió. I investigant investigant vaig descobrir que originalment es celebrava l'aniversari del rei George VI, cap allà als 1800s, i quan aquest va morir, doncs van deixar la data, que tan sols ha anat canviant de nom "King's birthday" a "Queen's birthday" segons bufin els vents.

Durant aquest finde, tot de coses passaven. La primera, que el City Council de la Gold Coast feia una mena de mostra de vehicles públics en un parc de per aquí. I nosaltres que vam anar-hi, esperant trobar-hi tractors amb rodes gegants i decepcionats de veure furgonetes i camions de la basura. I tot de nens, histèrics, saltant d'un a l'altre i tocant clàxons sense cap mena de mirament. Una tortura, vaja.


Així que nosaltres vam abandonar l'event força ràpid, i ens vam disposar a fer un relaxant passeig per la marina de Southport, que és com qui diu el centre administratiu de la Gold Coast. A la marina aquesta, a part de iots absolutament irreals i espectaculars, hi trobem aquesta curiosa capella flotant, que pots llogar pels teus casaments a alta mar (i que aposto a que la deuen llogar japonesos excèntrics un 90% de les vegades).


Una altra cosa que passava era una espècie de festival de cotxes cinquanteros maquejats i tot saltejat amb una mica de rock'n'roll. Dissortadament, la cosa sembla que era popular i nosaltres hi vam anar una mica de tard, i ens va ser absolutament impossible trobar cap mena d'aparcament. Així que ho vam deixar córrer.

Finalment, vam acabar anant a un dels llocs més populars de la Gold Coast: el casino! I no hi vam anar a jugar, no (Queensland és un estat amb força problemes de joc, val a dir-ho...), sino a dinar a un excel.lentíssim restaurant buffet lliure que nano, n'hi havia per llepar-se'ls. Qualitat, quantitat i un preu força raonable van fer les delícies de tots els presents.

I l'assortiment de pastissos no es quedava gens curt, no!


Durant aquesta setmana, ha tingut lloc el segon partit de les sèries de rugby que comentava uns quants posts enrere, l'"State of Origin" entre Queensland i New South Wales, que són al millor de tres partits. Amb la tranquilitat i perspectiva que suposa veure la cosa des d'un sofà, i amb la tele a pocs metres, et pots adonar de lo salvatges que són aquesta gent. I és que jo no havia vist mai massa rugby, val a dir-ho, però estic segur que el que havia vist no era tan cafre. En fi, una colla d'homenots xocant violentment uns contra els altres.

Finalment, Queensland va guanyar 30-0 i les sèries es decidiran en algun moment del juliol a Sydney. Pues aixòs!

Il.lustrant la notícia, una foto d'encontronàs violent entre un queenslander (maroon) i un newsouthwaler (blau).


De tant en quant, a sopar a casa dels Lewis, hi ha sessió de pa amb tomàquet!


Al carrer / barri / urbanització hi ha una bona colla de nens de l'edat d'en Jett, amb la qual cosa el nano té les tardes entretingudes després dels dolorosos matins aprenent a multiplicar sota la pacient vigilància de la Tiffany (que us podria explicar unes quantes frustracions). Aquí tenim als marrecs en qüestió.


Un dels propòsits que tenim és el de copar egoïstament tots els premis mensuals de les fotos d'en Sanchez, (la qual cosa suposaria un considerable estalvi en guies!), i per això hem anat exprimint tota la nostra inventiva.


Per cert, hem de dir que la cafetera exprés que hi ha a ca la Virginia i Bill és una autèntica maravella, i crea uns cafès millors que a qualsevol lloc que els he provat a Austràlia (i mira que es consideren força connossieurs, en segons quins ambients!)

Seguint amb les nostres ànsies de barrejar-nos amb la comunitat goldcostiana, assistint a tot festival o trobada que es convoqui per aquesta zona, i aprofitant per escapar de la pantalla, un dia d'aquests va tenir lloc el que anomenen, de manera molt fina, "À-la-carte" i que, explicat, vol dir que posen tot de xiringuitos en un parc i la penya es posa les botes.

Lo bo de la cosa és que els xiringuitos són representació de restaurants de les rodalies, i n'hi ha de tots colors i gustos, amb lo que vam tenir la oportunitat de tastar alegries vietnameses, mexicanes, malàisies i demés, a preus més que competitius. I vam descobrir també una bodega, just a Mt Tambourine, aquí al costat, que promet lo seu!

La cosa, això si, era més que popular!


Aquesta època de l'any, per cert, al bell mig de l'hivern (dóna gust, l'hivern, aquí! Al vespre i nit fa una mica de fresqueta, però durant el dia vas tranquil.lament amb pantalons curs i xancles!), l'aigua està més neta i blava i maca que mai, per aquí! Tot un gustàs!


I sembla que a l'hivern ens han dit que és quan les serps s'emparellen i estan més actives i agressives. Justament mentre nosaltres passàvem la tarda al costat de la platja tranquilament, en Bill, valent com és, estava fent rodanxes d'una serp que pul.lulava pel jardí i que, pel que sembla, és de les més verinoses que es troben a Austràlia. I quan vam arribar ens la vam trobar ben sotmesa a base de destralades...


I per si fos poca la diversificació, mentre la Tiffany i jo passejàvem la costa i en Bill esbudellava serps, en Jett havia marxat a pescar amb la Linda (germana de la Tiffany) i en Glen (parella de la germana de la Tiffany). I per ser vegetarià, li posava una gran afició, el nano a rentar les entranyes dels peixos!


S'ha de dir que la Linda és una bona filla i va portar la meitat dels peixos que van aconseguir a casa, així que aquest cap de setmana tindrem peixet!!

Per últim, i per acabar amb aquest post tan llarg (en el temps) però en el que tan poques coses passen, l'últim event de consideració al que hem assistit és el solstici d'hivern (que a les vostres latituds és el d'estiu). És a dir, el dia més curt de l'any. I es va fer fosc allà a les 17.30 de la tarda (ni idea de quan es va fer clar, tu!).

Fa un any, ben diferentment, vam passar el solstici gaudint del sol de mitjanit a les Lofoten. Aquest any, el lloc elegit ha estat Burleigh Heads, una de les platges de la Gold Coast, i una de les meves localitats preferides en aquesta zona. Penseu que la Gold Coast, en general, està força explotada, però Burleigh Heads sembla mantenir una mica de personalitat per si mateixa.

Com que aquests dies, al vespre, ja comença a fer una mica de fred, la Tiffany va tenir la oportunitat de desenpolvar la seva jaqueta de motorista, que extranyament (!) havia deixat a Austràlia la última vegada que havia vingut.


He de confessar que, basant-me en les fotos que havia vist abans de venir, la sèrie d'edificis i rascacels que omplen Surfers Paradise no em convencien en absolut. Però la veritat és que un cop aquí, trobo que dónen força el pego, i si bé Surfers Paradise segueix sense convèncer-me massa, l'skyline si que em mola. Burleigh Heads està a uns 10 quilòmetres al sud de Surfers, i tot plegat està unit per la platja. La posta de sol donava uns colors força espectaculars a tot plegat.


Així que ja era de nit a la nit més llarga de l'any. El Solstice Festival va resultar ser un carrer plè de paradetes amb un escenari a cada cantó i tot de coses que passaven, del pal de concertillos de tot tipus (volent dir, passant de rocketti agressiu a broadway en un obrir i tancar d'ulls), malabars, focs i històries. Tot plegat força popular.


El que més gràcia em va fer, però, va ser que en un cafè hi havia penya tocant a dins tota l'estona, i m'imagino que es van estalviar de pagar el permís, ja que s'estaven dins el bar amb les portes obertes, i com que a fora ja hi havia un gran escàndol, no donaven gaire el cante. Una sèrie de grups madurets fent punk van donar més que el pego i van ser el lloc on vam passar més estona, certament.


Però ai, aquí a Austràlia, encara que no ho sembli, aquestes activitats comunitàries acaben força d'hora, i si volíem continuar la nit d'aquesta espècie de Sant Joan hivernal a algun lloc, aprofitant que en Jett estava a càrrec de la familia, vam haver de moure'ns cap a la bacanal turística i festiva de Surfers. I així ho vam fer. Aquí tenim les llumetes convidants.


I això és tot... no hi ha plans de que passi gran cosa més en un futur proper, a part de seguir involucrant-nos en els events de la comunitat i passar les hores al davant d'aquesta pantalla d'ordinador. Que ja està bé, tu!

Ale doncs, fins una altra!