Per plorar

L'Oscar i la Patry havien de venir tot utilitzant la línea Girona-Oslo, recentment oberta al públic per Ryanair, i que, com no, està convertint-se ràpidament en un gran èxit. De totes maneres, ja sabeu que Ryanair acostuma a utilitzar aeroports secundaris, per estalviar-se unes taxes i tal, i el que anomenen "Oslo" està concretament a Sandefjord, uns bons 120 quilòmetres lluny d'Oslo, i uns 250 de Hamar, tirant cap al sud de Noruega.

Però com que venien un diumenge, dia que el senyor ens va amablement concedir com a vacances, vam decidir anar-los a buscar amb el nostre útil cotxe i, de pas, passar el dia a la costa (originalment, la intenció era "a la platja", però per aquells motius tan típics de les noruegues, això va ser finalment impossible :-)). Una mica de recerca prèvia ens va il.luminar amb la informació de l'existència d'un bell paratge que porta el nom de Tjøme, teòricament destinació massiva d'oslins (quin deu ser, el gentilici per la gent d'Oslo?) que volen escapar-se de la voràgine (!) de la capital, i que es troba ben a prop de Sandefjord, amb lo qual es convertia en el destí perfecte pel nostre bonic dia de costa.

Perquè de platja ja es va veure ben aviat que no ho seria pas. Va ser sortir de Hamar, on el sol brillava prou satisfactòriament, tot deixant al Jett a l'amable cuidado de la Sarah, i a cada quilòmetre que passava la cosa pintava pitjor, fins a posar-se a ploure a bots i barrals tot passat Oslo, la qual cosa arruinava totalment les nostres ja de per si desconfiades expectatives.

Això si, no hi ha mal que per bé no vingui, citant el refranyer, ja que, per una banda, el mal temps ens va fer parar a la possiblement millor i més generosament provista de menjar de tots colors àrea d'autopista que mai he vist, amb un self-service de centenars de deliciosos plats i, per altra banda, quan vam arribar al Tjøme en qüestió sembla que els oslins s'havien vist retinguts pels xàfecs, perquè no hi havia pràcticament ni déu.

Abans de descriure-us el destí com déu mana, comentaré que per accedir-hi cal passar per la ciutat de Tønsberg, dins del que cap una petita ciutat grandeta pels canons noruecs. Doncs bé, no és que ens importés un pito, Tønsberg, a nosaltres, però es veu que has de pagar un peatge per utilitzar els seus carrers (cosa que per altra banda has de fer per collons si vols atravessar-la), i el sistema de pagament consisteix en que a l'entrar et fan una afoto de la matrícula, i tu pots triar entre anar a una gasofera i pagar els 15 krons corresponents o esperar que t'enviin la "factura" a casa i ja aniràs al banc a pagar-ho. Això, lo de pagar peatge per entrar a la ciutat, passa en algunes ciutats noruegues, i no és mala idea per evitar una congestió innecessària, però en el cas de Tønsberg, que no més gran tampoc que Sant Celoni, i un diumenge a la tarda, ens va semblar d'allò més pretenciosa, la demanda, així que suposo que algun dia ja arribarà la factura a casa...

Si, acabo de confessar públicament la meva estafa a les arques municipals de Tønsberg! Revolució! Caos!!

Un cop saborejat el moment de tensió produït per ser tan il.legals, ja ens vam poder dirigir plàcidament cap al nostre destí elegit. De fet, es troba dins del municipi de Tjøme, sense res massa especial a explicar, però la cosa en si està una mica més enllà, i és un tros de costa que porta el nom de Verdens Ende, i que literalment vol dir "La fi del món". El perquè d'aquest nom, donat com a evident que ni és la fi del món ni res, és la deserticitat i sensació de soledat que t'inspira la successió de roques, rodonament moldejades durant els mil.lenis per les ones, i que sens dubte és de lo més resultón. Es tracta d'un paisatge ben poc noruec, però especial, i vam estar molt contents que les circumstàncies ens haguéssin portat a visitar-lo.

Només destacarem que vam estar una bona estona fent el dropo per les roques, saltironant per aquí i per allà, enmig de les aigües infestades de meduses com mai havia vist enlloc i, en algun moment, i per culpa de la meva desmesurada ambició fotogràfica, em vaig aventurar a caminar per una roca d'aparença extranya, que va resultar tenir una capa de fang important que la feia extremament deslliçant. Amb tanta mala sort que em vaig fotre un sello d'esquenes de cuidado. Com que sóc un tio molt resistent, no em vaig fer mal ni res, però a l'intentar aixecar-me, la deslliçància de la cosa es va fer patent, i vaig anar lliscant irremediablement fins a l'aigua propera (recordem que infestada de meduses). La situació de pànic, senyors, era totalment manifesta, siguent inapaç de controlar la situació i efectivament sucant fins a mitja cama. M'hagués molat veure la cara de la Tiffany, veient com m'enfonsava irremisiblement a les aigües, però en aquell moment estava invadit per altres preocupacions! Finalment però, vaig poder acopiar una quantitat suficient de serenor i, amb penes i treballs, vaig aconseguir sortir del merder, i posar peu a terra ferma i seca sense més entrebancs.

Això si, vaig quedar fet un fàstic de fangositat. Per sort, em vaig poder canviar els guarríssims pantalons per l'il.lús banyador que m'esperava al cotxe :-D

Ja sense res més, ens vam dirigir a l'aeroport per esperar els nostres convidats, que venien amb una mica de retard. L'aeroport de Torp és molt petit i còmode, i dóna la casualitat que, pràcticament a la vegada, va arribar un vol des de Madrid i un des de Girona, siguent aclaparadora la majoria d'espanyols en el primer, i la majoria de noruecs en el segon. Perquè quedi clar quines són les destinacions turístiques preferides, aquí :-)

I pel mig dels noruecs van arribar s'Oscar i sa Patry, i està bé perquè m'ha costat els meus bons paràgrafs que arribéssin :-)

De fet els nois es van sorprendre una mica que haguéssim de tardar les 3 hores que havíem de tardar per anar cap a casa, retrassant la nostra arribada definitiva i dipositació als seus aposentos a més tard de les 12, hora en que, per aquestes terres, la majoria de gent ja fa nones. I això és el que vam fer. Però el cotxe ens va donar per posar-nos al dia ben de sobres!

En circumstàncies semblants a les de la visita del senyors Manils i Montse, entre setmana em trobava retingut entre les parets que comformen la oficina d'Innit, amb lo qual els vaig fer entrega de les claus del cotxe, un mapa, una guia i unes quantes recomanacions, i els nanos, ben crescudets, van fer una mica la seva per Oslo i per Lillehammer. De totes maneres, tant la Tiffany com en Jett ja els coneixien força bé, a l'Oscar i a Patry, amb lo que també van gaudir d'alguns moments d'interacció sense la meva companyia, cosa que em satisfà enormement. També com abans, a la tarda m'unia a la gresca per posar-hi el meu distintiu gra de sorra.

En aquestes unions tardanes vam poder, tots plegats, disfrutar d'algunes de les coses més típiques de Hamar, des de menjar internacional deliciós a casa, indi, mexicà, grec, i el que caigui... passant pel visionat d'una mica de Little Britain i d'una inevitable peli de bollywood, que he de confessar que feia temps que no en veia cap, jo. L'elegida en va ser una de força cutre, titulada "Hum-Tum", però tot i així els nostres convidats -a pesar de no reconeixer-ho específicament- ho van trobar d'allò més fascinant, i estic segur que el seu interès i ànsies evangelitzadores per aquest particular gènere creixerà sense remissió a partir d'ara!

També, ilusos de nosaltres, vam anar a participar al quizz dels dimarts al Siste Indre (recordareu que us en vaig parlar d'això, mesos enrere). Originàriament la Katrine i en Jan Ole ens havien d'acompanyar per, primer, disfrutar de la seva presència inestimable, i segon, per proveïr-nos d'una traducció simultània des del noruec amb garanties absolutes. Però per algun motiu que no recordo, finalment tenien no sé què més a fer, amb la qual cosa els nostres chanses de victòria es van reduir dramàticament.

Perquè la Tiffany el parla, el noruec, però tampoc de maravella, sobretot entendre'l, i nosaltres, jo amb el meus pauperríssims coneixements (ho reconec, sóc un perro), en Jett fent la seva, la Sarah australiana i l'Oscar i la Patry ja m'expliacaràs, no vam poder ajudar gaire. Per aquest motiu, el nom sota el qual el nostre equip va participar va ser "Handicapped Barretina Kangaroo". I per aquí anava la cosa.

I bé, serà també perquè està ple de freaks que segur que s'enduen el Trivial al lavabo, però vam quedar inevitablement últims, això si, no massa lluny dels penúltims, que considerant que un 30% de preguntes eren de cultura popular noruega, aliena als nostres coneixements, i un altre 20% no les vam arribar a entendre bé, doncs tampoc va estar tant-tant malament. :-)

Posteriorment, aquell mateix vespre, i com que anàvem amb en Jett, la Tiffany i la Sarah se'l van endur a fer nones a casa, i l'expedició catalana va fer una petita visita al bar metaller per excel.lència de Hamar, el Seb's Hotel... que sincerament va ser una mica decepcionant... no hi havia ni déu (dimarts a Hamar tampoc és que sigui un festival...), ens vam trobar un home plasta borratxo de bar que parlava castellà (i molts més idiomes, diria), i ens van entaforar un àlbum sencer de Guns n' Roses... amb lo qual l'experiència va ser una mica descolorida, però vaja, que ja és això, ja! :-D

Hem de dir que els nanos van tenir força sort amb el temps, ja que van ser beneïts amb un sol espatarrant i una temperatura més que agradable, i això és una cosa que nosaltres, noruecs ocasionals que som, hem realment après a valorar :-D

I vaja, que van acabar de lo més integrats, fins i tot anant tot sols a buscar el Jett al cole! :-)

Ja abans de que decidissin venir, setmanes / mesos enrere, la Tiffany i jo teníem pensada una escapada pels fiords, aprofitant que per aquestes dates tindríem cotxe de nou i encara no faria massa fred. Quan la Sarah se'n va enterar, va decidir allargar la seva estada per aquestes terres per poder formar-ne part. I quan l'Oscar i la Patry se'n van enterar, va ser decisiu per definir quines serien les dates de la seva visita anunciada. Així que aquesta escapada no seria com la que vam fer amb en Manils, que va ser una mica improvitzat (i tot i així tela!), sino que anàvem a cobrir, i conscientment, el bo i millor que la zona oest de Noruega pot oferir, que ja és dir!

Dissortadament, a última hora la Tiffany va veure's obligada a currar, degut a un començament de temporada atrafegat al gimnàs, amb lo que, per desilusió dels presents, va deixar l'expedició en nosaltres 4. Per veure el cantó positiu de la cosa, amb 4 vam anar molt més amples, al cotxe (tot i que ja sabem que no és un cotxe necessàriament espaiós). A més, més de 4 en una tenda no hi haguéssim pas cabut, i 4 és un número força ideal per anar a buscar allotjament. I ja hi havia estat ella, a més a més! :-)

Així que per segona vegada en un parell de setmanes, deixava la meva damisela enrere i m'enduia, a lomos del guisante, una nova tropa a explorar les inhòspites terres i bla bla bla...

I nanos, no és que vulgui adelantar aconteixements, però el viatget se les porta. Si el que vam veure amb en Manils i la Montse, sense despreciar-ho en absolut, al contrari, era guapíssim... THIS IS SOMETHING ELSE! Però ja anirem explicant-ho en el seu moment.

El matí de dijous vam partir, ben de matí, i amb un més que interessant solete, direcció nord cap a Åndalsnes, la nostra primera destinació del dia. Arribar-hi ens costaria uns 250 km i les seves hores de carretera lenta. Què millor per començar un viatget per les Noruegues que una primera parada en una església de fusta? Concretament l'elegida (bé, no és que fos l'elegida, sino més aviat la que venia de pas) va ser la de Ringebu, que els més memoriats recordareu que ja vam visitar mesos enrere quan vam anar a Trondheim. Llavors però, era ben fosc, i la sensació va ser força diferent, ja que aquest cop el sol brillava en lo más alto, i els colors i formes es podien distingir bastant millor. A destacar el campanar extranyament vermell, i una grandària considerable.

Però no eren esglésies ni edificis el que anàvem a veure, sino maravelles naturals d'aquelles que echan patrás. I a poc a poc, a mesura que superàvem quilòmetres cap al nord, el paisatge es feia més dramàtic, fins endinsar-nos a la vall del Rauma i trobar el Trollveggen ("la paret del troll"), una muntanyota vertical i punxeguda. De fet, es veu que és la paret vertical més alta d'Europa, d'uns 1100 metres. Ja sabeu que per aquí, de rècords de coses d'aquest pal, en tenim uns quants.

Arribar al poble d'Åndalsnes, situat en un més que bonic (i ventós) enclavament, va ser el primer contacte de l'expedició amb els fiords, la qual cosa ens va omplir d'orgull i satisfacció. També va ser on vam descobrir que de calor i bon temps, no en faria gaire, però que vaja, això és Noruega... què menys! Per sort aquest cop no em vaig descuidar la roba!! :-D

Åndalsnes només ens va servir per fer un cafè, ja que la destinació final del dia era l'arxiconegut i elogiat fiord de Geiranger. Per arribar-hi, havíem de conduir la que anomenen la "Golden Route", que pel que us podeu imaginar deu ser una carretera de lo més escènica. Una de les parts més conegudes és el Trollstigen ("l'escala del troll", tot va de trolls, aquí), una part realment empinada, que va ascendent poc a poc, corva a corva, per una paret pràcticament vertical. I la cosa era realment alta, tan alta que quan vam arribar a la meitat, ens vam veure submergits en la boira, i no vam veure res de res, ni tan sols vam poder fer la foto des de dalt, amb la vista de totes les corves! Ves per on!

Edito per comentar, per cert, que aquesta carretera ha sigut tancada a dia 4 de setembre, degut a l'abundància de neu... així que ens va anar de poc, la cosa. Quins pebrots però... 4 de setembre...

Un cop superada l'escala, vam estar una bona estona conduint entre la boira, i la veritat és que tot plegat tenia pinta de ser bastant guapo, però mira, no vam tenir la ocasió de comprovar-ho. Al cap d'uns bons quilòmetres la cosa va escampar una mica, deixant-nos entreveure les belleses indubtabes de la cosa, ja una mica suavitzades, però. Pel mig vam haver d'agafar el primer dels múltiples ferrys que vam haver de en tot el trajecte, i que en aquesta zona s'utilitzen per anar creuant els fiords que et trobes pel mig. Com que, suposo que per temes d'entorn i tal, no hi ha masses ponts, que creuin fiords, moltes de les carreteres que passen per aquí estan abrubtament tallades pel fiord, obligant a tothom a agafar els ferrys.

Poc després, i ja amb el cel suficientment clar, vam començar a glimpsar el fiord de Geiranger des de lo alto, allà al fons de la vall. La veritat és que la primera impressió, i totes les següents, en són bastant espectaculars. El fiord està ficat entre muntanyes, i suposo que només pel turisme que la seva indubtable bellesa ha generat des de ja fa anys, s'han obert un parell de carreteres que escalen les muntanyes collindants. El poble de Geiranger es troba al final de tot del fiord, i allà és on ens dirigíem, disposats a trobar un bonic raconet en algun càmping, tot seguint amb l'estiu campinguero que porto.

A Geiranger no hi haurà més de 300 habitants, fora de temporada, però a l'estiu es massifica i, entre d'altres coses, vam poder comptar fins a 4 càmpings (que ja sabeu que per aquí es porta molt, això d'acampar). Ara, finals d'agost ja ben bé ho és, fora de temporada, que comença a fer fresqueta, així que no vam tenir cap problema per trobar un espai al càmping que més ens va agradar, que va ser un just al costat del fiord en una localització inevitablement insuperable!

Tot parlant amb l'amo del càmping em va comentar que, a part d'això, també tenia una empresa de desenvolupament web, on currava ell, la seva nòvia dissenyadora, i una empresa subsidària a la India que els hi programava les webs per quatre duros, i que els permetia als paios tenir els seus bons beneficis en krons noruecs. No fa falta dir que aquesta és una pràctica cada dia més habitual dins del sector, com ja fa segles que passa en d'altres sectors, ara però fins i tot en el món de la petita empresa.

Només perquè ho sapigueu :-)

Vam dipositar totes les mantes dins la tenda (que no eren pas poques... penseu que la por a que fes fred era bastant evident), i ens vam disposar a passar un tranquil vespre d'intercanvi cultural i lingüístic, en dieta de knäckebrød + amanida per escampar, tot plegat remullat per unes birretes fresquetes de fiord. Com a curiositat direm que, quan a Flåm vam posar les birres a remullar a les aigües del fiord, les vam trobar més endins (ergo... la corrent havia pujat), i aquí, les vam trobar fora de l'aigua (la corrent va baixar)... sento demostrar la meva absoluta desconeixença dels motius pels quals això va ser així, però em va semblar com a mínim curiós.

La nit, tots quatre a la tenda plena de mantes, va ser suficientment càlida i comfortable, i ens vam aixecar amb un bon temps magnífic que ens va permetre gaudir de Geiranger com es mereix. Que és força!

Si alguna cosa no li falta a Geiranger, a part de miradors espectaculars, unes vistes que te cagues i turistes de totes les nacionalitats, són botigues de souvenirs i d'altres utilitats noruegues. La utilitat noruega per excel.lència, a part del definitiu llescador de formatge (que tota casa hauria de tenir, per cert), és sens dubte la roba d'abric i de pluja, ja que diguem que les condicions ens permeten testejar-la a totes hores. A Innit, on treballo, som una mica pijos, i temps enrere, abans que jo entrés, van fer tot de roba amb el logo de l'empresa, per repartir-la entre els treballadors. Així que vaig veure els companys amb tals peces, vaig córrer a pidolar-ne alguna, i se'm va atorgar una jaqueta / cassadora de lo més apanyada, amb el logo d'Innit brodat. I em direu... i a què ve això, ara? Ara us ho explico, tranquils... el fet és que vam anar a una botiga d'aquestes de roba d'abric, on tant l'Oscar i la Patry com la Sarah van decidir (encertadament) que era el moment ideal per comprar algo per passar la resta d'hiverns de les seves vides... i no van trobar res millor que la mateixa jaqueta que jo, que s'ha de dir que estava molt bé de preu! L'Oscar i la Patry se la van comprar, i la Sarah al final va rajar-se perquè no li acabava de convèncer com li quedava... però casi!

Serà que no hi ha jaquetes! :-D No vam mai anar de conjuntet, però, així que encara es perdona, la cosa :-D

Pels curiosos, per cert, l'altre invent noruec (i ja no en ténen més) que fem servir cada dia i que mai ho diries és el clip. El clip de paper de tota la vida, si :-) I ben orgullosos que n'estan, per aquí!

Un cop ja vam exprimir Geiranger com es mereixia, en vam marxar d'una de les maneres més habituals, que no és altra que en vaixell. Així que vam entaforar el cotxe al ferry i ens vam acomodar a la coberta per disfrutar de l'escènic fiord de Geiranger, insisteixo, el més reconegut de Noruega i únic, junt amb el Næroyfjord que vam visitar al post passat, que està inclòs a la llista de Patrimoni Mundial de la UNESCO. Pues mira que bé.

Aquesta vegada el ferry no estava tan abarrotat, segurament degut a que és un tute, arribar fins aquí. El trajecte va durar una hora i va ser suficientment espectacular, atravessant les altíssimes parets del serpentejant fiord, abarrotades de generoses cascades, granges impossibles i una mica de vent. Com a curiositat us explicaré que es veu que, un dia o altre, en no gaire temps, part d'una de les muntanyes pràcticament verticals que vorejen el fiord s'ha de desprendre, provocant un tsunami que canviarà la morfologia del fiord i destruïrà els pobles de Geiranger i Hellesylt, un a cada punta de la vall inundada. Així que ja sabeu, correu a anar-hi abans de que sigui massa tard! Això no és un fenomen tan inhabitual per aquí, de totes maneres, que parets es desprenguin liant cristos, tal i com veureu més tard...

A Hellesylt precisament és on el nostre petit creuer desembarcava, i també on l'estret Geirangerfjord s'unia amb el més gros Storfjord (literalment, "fiord gros"). La nostra següent parada, sense comptar totes aquelles per fer fotos, era la única ciutat del trajecte, la capital de la comunitat de Møre og Romsdal i a priori interessant Ålesund.

Per arribar-hi havíem de conduir uns 100 km per paisatges evidentment espectaculars, i agafar finalment un ferry que ens creués un dels fiords. Com que som uns tios previsors, vam pensar que, com a ciutat que era, estaria millor estar-nos en un càlid alberg cèntric que no pas en un refred càmping a les afores, així que en un extra de previsió, vaig trucar uns dies abans per reservar un hostal. Com a més extra encara, quan estàvem encara a la carretera, vam trucar per confirmar, i una noia amb pinta de descolocada ens va dir que no li constava pas, la nostra reserva, però que bueno, vaja, a veure què hi podíem fer...

Ens va costar ben poc trobar l'hostal... que fos una ciutat no significa que sigui necessàriament gran, i menys el centre, així que al cap de poc ja estàvem a la cua, davant del mostrador, preparats per veure com solucionàvem la cosa... la noia no era en absolut amable, i tenia tota la pinta de que tot plegat se li estigués escapant de les mans.... vam arribar allà, curiosos de saber què passaria amb nosaltres... primer, la noia ens va fer seure a esperar que la cua s'acabés... quan la cua es va acabar, ens vam acostar tímidament, rebent com a resposta que "tranquils eh... mira, el millor que podeu fer és tornar d'aquí mitja hora, que la vostra habitació no està pas llesta...". Vaja, gràcies, doncs... ho podries haver dit fa mitja hora, i no ens haguéssim estat morint de fàstic aquí asseguts.

Així que vam tenir temps per donar-li un primer cop d'ull a la ciutat. La cosa curiosa d'Ålesund és que és una ciutat totalment atípica sota els estàndards noruecs, on les cases solen ser de fusta. Aquí també ho eren, però a principis del segle XX, un incendi va devastar pràcticament tota la ciutat, siguent reconstruïda seguint les modes de la època... modernisme i art noveau. I la cosa queda una mica extranya, està clar, plena tota ella d'edificis de pedra de colors i formes exagerades. En 40 minuts (fent patir a la borde de la recepció!) ens l'havíem patejat casi tota, ja, fins i tot un petit turonet ocupat pel museu de la ciutat, sense massa res a destacar a part de la mostra d'un petit bot salvavides cobert (amb forma d'ou, i de no més de 3 metres de llarg), on l'any 1905 un d'aquests mariners noruecs grillats (anomenat Ole Brude, per a qui li interessi) va fer el primer viatge transatlàntic en bot salvavides cobert, anant ni més ni menys que d'Ålesund a Boston, i tirant-s'hi 5 mesos. D'històries de noruecs fent coses d'aquestes, n'hi ha per escriure llibres. Ja us en parlaré més un altre dia...

Ja amb el temps passat vam retornar a l'hotel amb l'esperança que la noia estigués de més bon humor. Però quan vam arribar, estava ocupada traient-se de sobre a una parella que li esgrimia una reserva, tot ensenyant-lis com arribar a algun altre hotel, ja que aquest estava plè, i la seva reserva no constava.

Quan va arribar el nostre torn, la noia ens va dir que si, que hi havia una habitació per nosaltres, i ens va dir el preu, que era uns 20 euros més del que jo tenia entès. Finalment però, veient que ens hi tiraríem tota la tarda, vam dir que vale, i la noia ens va indicar com arribar a l'edifici, més apartat del centre, on estaria el nostre apartament. O sigui que ni era una habitació de 4, ni estava a l'edifici principal... vinga va doncs, dona'ns algo, però ja...!

Finalment vam arribar a l'apartament, cap prodigi de luxes, amb 3 lliteres, i més que suficient per les nostres necessitats. La sorpressiva presència d'una cuina, i el temps que tardaríem a dutxar-nos tots 4, va fer que ens decidíssim a cuinar el sopar nosaltres mateixos, en comptes d'anar porai. I després de 3 visites (com a mínim) al supermercat, que per sort estava molt aprop, vam conseguir apanyar-nos amb uns macarroni vegetali més que bons! I això va ser una bona idea, perquè quan vam acabar de fer-los, menjar-los, fer els xupitos i dutxar-nos i tot, ja eren casi les 12!

Ens havíem proposat sortir aquella nit, ja que la ciutat i el dissabterisme ens ho permetia, i vam decidir anar a una jam session que havíem vist anunciada en la nostra pre-exploració prèvia. Era una jam session de rocketi gens habitual, i tots plegats s'ho van currar força, resultant una divertida nit. Això si, jo diria que aquell local estava plè d'habituals, perquè tothom ens mirava amb cara una mica rara, com de "d'on surten aquests". De fet uns quants ens ho van preguntar directament, d'on sortíem, restant sorpresos de l'afirmació que jo visc a Noruega... i concretament a Hamar! Però què hi fas, a Hamar? Ja us dic que la reputació (i merescuda!) de Hamar és que són una mica de pagès... ai! però és que és tan bucòlic! Menció especial per l'amic que vam fer que ens anava convidant a tragos de la seva litrona de San Miguel de tant en tant, de venta al bar en qüestió.

Tinc la impressió però que aquesta vetllada la vam disfrutar més l'Oscar i jo que no pas les noies. Però vaja, que aquestes impressions no són sempre exactes, tampoc :-D

De tornada cap a casa, vam trobar la que probablement és la ratxa de vent més bèstia que he vist i sentit a la vida. I la veritat és que feia un vent del copón!

Els horaris dels esmorzars, i de tot en general, a Noruega, són bastant matiners. Sense anar més lluny, al nostre hotel a Hamar, l'esmorzar es serveix de 6 a 9 (lo qual em sembla una barbaritat). Aquí la cosa acabava a les 10, que tampoc està tan malament, però que no ens va permetre dormir massa, no... lo bo dels esmorzars noruecs (i en general escandinaus) és que són sincerament generosos, i et permeten començar el dia amb una d'energia brutal, energia que necessitaríem perquè els nostres cosses poguéssin lluitar contra el fred i pluja que ens esperaven a la jungla urbana d'Ålesund. I la veritat és que la ciutat té el seu curiós atractiu... eminentment pesquera, amb port per tot arreu, situada com no en un enclavament idíl.lic, i ben petita d'explorar.

El que passa és que, després de les belleses naturals espectaculars de Noruega, una ciutat és algo com molt petit...

I encara el que quedava! Vam agafar el cotxe, disposats a fer els 100 i pico quilòmetres fins la nostra última i definitiva destinació: Loen, de nou cap al sud, i al costat d'una de les branques més accessibles de la glacera de Jostedalsbreen, la principal glacera de Noruega, i no crec que m'equivoqui gens si dic que d'Europa. Però el camí fins allà encara ens anava a deparar ben agradables sorpreses. Després de creuar un fiord amb un ferry, i continuar a la carretera principal, vam tenir la brillantíssima idea d'agafar una carretera petita alternativa, que teòricament passava per un paisatge maravellosament escènic.

La carretera ens va portar a un altre fiord, el desconegut Hjørundfjord, envoltat d'altíssimes muntanyes cobertes de neu, i totalment espectacular, i on havíem d'esperar un altre ferry. El temps no era especialment agradable... plovent, ennuvolat, i una mica fred, i per aquelles coses de la vida hi havia un ferry cada mitja hora, excepte en aquell moment, on el següent havia de ser en una hora i mitja. La parada, de totes maneres, era en un dels llocs més espectaculars que pots estar, sense gairebé ningú enlloc... només 3 o 4 cotxes esperant-se per creuar en tota l'estona, i un entorn, sincerament, indescriptible i infotografiable.

Finalment vam agafar el ferry, de ben curta durada, que vaig passar en solitari, per raons fisiològiques de la resta de la tripulació, amb el vent a la cara i les sensacions a flor de pell. Increïble, que va ser.

I ja teníem gana... com que feia un temps de merda, i nosaltres anàvem de pic-nic, a la que vam agafar la carretera de nou vam decidir buscar algun raconet arrassarat per fer el nostre àpat. Al cap de no gaire, tot resseguint una petita branca del fiord, vam trobar una espècie d'embarcador amb unes tauletes, que per algun motiu, tot i que no estava arrassarat, ens van fer parar. Un cop baixats del cotxe, vam adonar-nos que hi havia una caseta amb lavabo i quarto de rentar, que ens va semblar d'allò més luxuriós. D'aquella caseta en sortia un cable que, si l'anaves resseguint, et portava a una altra petita caseta, d'aquelles amb jardí a la teulada, i tancada només amb un baldó.

Atrevits com som, vam decidir obrir el baldó i veure què hi havia, a dins. Maravellats que vam quedar quan vam veure una taula allargada, plena d'espelmes tota ella, amb una llar de foc (apagada) al final, i un banc a cada cantó, cobert amb unes pells de be d'allò més calentetes. La cosa ens va semblar un regal dels cels, enmig de tanta pluja, i com que el cartell en noruec que hi havia tampoc el vam entendre massa, pues vam encendre unes espelmes, vam treure els nostres pic-nics, i ens vam disposar a disfrutar de la divina providència.

Quan portàvem ben poca estona, la porta es va entreobrir, i van aparèixer, un darrere l'altre, tot d'homes que al veure'ns van quedar una mica desconcertats, però que en comptes de dir-nos res, ens van encendre la calefacció. Nosaltres ens vam limitar a saludar-los mentre continuàvem amb el nostre picnic, i més i més homes anaven entrant, ara encenent la llar de foc. En aquell moment ens vam pensar que es disposaven a compartir la taula i cabana amb nosaltres, cosa que evidentment ens semblava perfecte, quan finalment un d'ells, sembla que el menys tímid, es va dirigir a nosaltres preguntant-nos que d'on érem, que no li sonava gens el "CAT" que portàvem al cotxe (aparcat just al costat de la casa). Després de contestar-li extensa i patriòticament, ens va comentar que, al cap d'una hora, anaven a fer una festa allà, uns quants, arribats des de diferents punts amb iots no gens humils, però que mentrestant féssim féssim i bon profit! I així van marxar i ens van deixar, tot dinant a la caseta calenteta!

Aquests cops de sort són, atenció cursilada, els que fan la vida maravellosa :-)

Al cap d'una estona, replets de calidesa i bons esperits, ens vam entaforar de nou al cotxe, per conduir els últims quilòmetres fins al nostre destí final de dia. De fet, havíem triat aquesta ruta alternativa precisament per passar per aquesta vall que anàvem a passar, i que es diu Norangsdalen. De bonus ens havíem endut el fiord ja creuat i tota la història, però la veritat és que la vall jo crec que va superar-ho tot... suficientment estreta perquè només hi capiguéssin els múltiples llacs encadenats i la carretera, amb muntanyes altíssimes de pendents verticals perdent-se entremig dels núvols, amb vegetació verda i baixa... crec que és un dels records més vívids que tinc d'aquest viatge. I no crec que sigui l'únic. Aquesta vall és, senzillament, impressionant. Pels que vulgueu fer scroll cap avall i veure'n alguna foto... sento decepcionar-vos, però no n'hi ha cap. I és que les que tinc, que no són poques, per cert, semblen ridícules al costat de la inmensitat que la cosa és. Així que ja, sabeu, a apuntar-vos-ho a la llista de llocs on anar! :-)

Ben aviat vam arribar a Hellesylt (on érem el dia anterior després del ferry), i a partir de llavors, la cosa es va suavitzar lleugerament, deixant-nos digerir una mica l'espectacularitat de la cosa. D'això en vam parlar moltes vegades, durant el trajecte. L'emoció que et fa sentir la visió o experiència d'algo espectacular, com era el cas cada dos per tres, amb la intensitat amb que ho vius, et fa gastar una d'energia del copón, i sense haver fet gaire res, acabes cansadíssim. :-)

Amb lo qual s'agraeix una mica de descans pels sentits!!

Però no va ser per gaire estona. Ben aviat vam arribar a la vora del Nordfiord, un altre dels grans, d'un color extranyament turquesa, que ens preguntàvem d'on venia. El vam agafar casi a la punta, però, i després de bordejar els petits pobles d'Stryn i Loen, el vam deixar enrere, tot dirigint-nos al càmping que ja teníem mirat, i que feia una bona pinta increïble. Per arribar-hi vam haver de resseguir un escènic riuet, del mateix color extranyament turquesa (en aquest sentit, em recordava a l'Aare, el riu que passa per Berna). De cop, se'ns va obrir davant dels nostres ulls el sobrenaturalment espectacular Lovatnet, el llac de Loen, ficat enmig de muntanyes esfereïdores amb pics ennuvolats, i d'un intensíssim color turquesa. Per cagar-se, sincerament.

El càmping estava al bell mig del llac... en un enclau senzillament fora de diccionari. Com que feia un mal temps considerable, vam decidir preguntar-li a la gent del càmping si tenien algun bungalow o algo, i així ens estalviàvem muntar la tenda i passar-hi la nit. I l'home ens va comentar que els hi quedava un apartament, per quatre, que costava uns mísers 45 euros, i que aquí teníem les claus a veure si ens convencia.

I ja veus tu si ens va convèncer! Un apartament petit, pràctic, nou, amb de tot, i unes vistes per plorar directament al llac. Òbviament ens el vam quedar volant. I la següent pregunta, seguint una sàvia suggerència telefònica de la Tiffany, va ser que si l'home coneixia algun restaurant així apanyat, que se suposa que el peix en aquestes latituds ha de ser bo. I ens va comentar que no sabia, però que la seva senyora cuina força bé, i que aquest matí havia pescat unes truites al llac que podrien ser bones. I va dir-ho de tal bon rollo, i ens va semblar tan pràctic, que mira, ens vam quedar allà mateix, a sopar!

I les truites la veritat és que si que estaven bones! I generoses! L'Oscar i la Patry van elegir un salmó que també era per xarrupar-se'ls. El que em va saber una mica de greu per la Sarah, també vegetariana, que es va haver de resignar amb una amanida verda i quatre patates fregides, mentre nosaltres ens posàvem les botes. Val a dir que no és precisament un paradís, pels vegetarians, Noruega, no.

Com que estàvem petats de tantes sensacions, amb un parell de birres ja ens en vam anar a dormir, preparats per aixecar-nos d'hora i aprofitar l'últim dia del nostre més que completet viatge. La nostra intenció, i aquest era el perquè del nostre viatge a aquest racó, era visitar alguna branca de la glacera de Jostedalsbreen, perfectament accessible des de la nostra localització. De fet, al vespre havíem preguntat per la possibilitat de fer una caminata guiada, i se n'organitzaven des del mateix càmping (ja veus que els nanos són perfectament autosuficients), però per desgràcia duraven massa estona, cosa que en d'altres circumstàncies hagués estat bé, però tenint en compte que havíem de tornar aquell mateix dia, es tornava força incompatible.

Així que de bon matí, després d'haver passat una nit ocasionalment molt calurosa (sembla que la calefacció es va quedar engegada?), ens vam aixecar amb possiblement les vistes més guapes des del llit que recordo a la vida, i totes les ganes de glacera. Per arribar-hi, havíem de continuar per tota la vora del fantàstic llac, conduïnt per una petita i molt escènica carretera. Direm que aquest llac està una mica maleït, i és que fins a tres vegades durant el segle XX, una part de la muntanya s'ha trencat i s'ha desplomat a les aigües, creant aquells tsunamis que comentàvem abans que no són tan inhabituals. A resultes d'això, pràcticament totes les granges de la vora del llac van ser destruïdes un moment o altre, exterminant més de dos terços de la població de la zona i canviant la vida dels que van quedar de forma radical. Al tros de muntanya que va caure es pot veure perfectament la cicatriu del trencament. Curiosament sempre va ser la mateixa, el Ramfjellet, i com a mínim, ara ja no pot tornar a passar: ja no hi ha llac, al peu de la muntanya, sino que ha quedat ple de runes i pedres procedents de les esllavissades.

Els últims quilòmetres abans d'arribar a la llengua de glacera que havíem triat, el Kjenndalsbreen, els podíem fer o bé a peu, o bé pagant un peatge, ja que la carretera que hi arriba és privada. Com que no teníem molt de molt de temps, i el temps no acompanyava, vam decidir pagar-lo, el peatge. És curiós perquè el mètode de pagament és que arribaves a un punt amb una bústia, i tu ficaves la pasta dins d'un sobre i a la bústia, a la vegada que posaves el comprovant al cotxe. No fa falta dir que ningú se n'adonaria, de que no pagues, però amb la bona fe i legalitat dels noruecs mai se'ls acudiria no fer-ho. Nosaltres, com a bons noruecs, vam pagar també religiosament.

I finalment vam arribar a la glacera, en un escenari tot plegat bastant irreal. Una vall altíssima, de pedra trencada, cascades per tot arreu, un riu furiós, molt de soroll d'aigua, i la llengua de gel blava, originària de totes les aigues turqueses de llacs i rius de les rodalies. Humm... la veritat és que tot plegat impressiona lo seu. No és el Perito Moreno (!) però tela. Es pot veure que la llengua ha retret segur en els últims anys (en general, en tota la terra, s'està produint una reducció bastant ràpida de les glaceres), però vaja, quan et diuen que això no és més que una llengua que regalima per una muntanya i que prové d'una glacera de 480 quilòmetres quadrats, ja no t'espantes tant :-)

Em vaig destreure però de la frustració de l'escalada a la glacera suissa! I aquí no era més que una passajadeta agradable! Això està bé, home!

A partir d'aquí, els nostres esforços es van concentrar en tornar cap a casa, agafant pel camí una altra carretera escènica d'aquestes que abunden per aquí. La meitat va transcórrer entre la boira, però la resta, una vegada més, successió de cascades, llacs glaciars, neus perpètues, neus no tan perpètues, vegetació baixa, aire pur, i caca per la pota. A més a més, a partir d'aquest punt vaig deixar-li la responsabilitat de conducció a l'Oscar, amb lo que em vaig poder concentrar com déu mana en la bàsica tasca de tirar fotos a tot plegat com un malalt. I jo crec que vaig tenir èxit :-)

Al cap d'una estona, la carretera, que havia transcorregut per zones bastant elevades, va començar a descendre, i finalment vam sortir de l'espectacularitat, anant a parar a un avorrit paisatge noruec de llacs i muntanyes i boscos de pins.

Ens quedava encara una última parada abans d'arribar finalment a casa, i va ser, per fer un capicua, l'església de fusta de Lom, una de les més reconegudes de Noruega. L'església mola... però tal i com vam comentar i ratifico... després de tot plegat ens va pillar una mica de ressaca, i no impressiona gaire... és bastant gran per com solen ser, i home, està bastant currada.

El viatge final de tornada es va fer una mica llarg... recordem que les autopistes noruegues són lentes lentes, i quan hi ets, com que només tens un carril per banda, allà et quedes. El cotxe tampoc està necessàriament preparat per oferir-te una màxima comoditat en trajectes llargs, així que bueno... de totes maneres, ens en vam sortir tal i com vam poder :-D

Arribant triomfants al pati de casa vam trobar-hi la Tiffany, que estava preparant un sopar majestuós a l'alçada de la nostra victòria, consistent en un cous-cous picantó magnífic i una moussaka divina d'aquelles que fa ella. Tot plegat ho vam regar amb un Priorat triomfador que va anar la mar de bé, i una mica de Patxaran gentilesa dels nostres visitants. Un gran sopar, aquest nostre!

I va ser ja el nostre sopar de despedida, perquè el dia següent, dia de tornada al curro com no, l'Oscar i la Patry ens van deixar de nou, agafant el llarg tren fins a Sandefjord, i volant cap a terres més càlides, per disfrutar de festes majors i coses, que aquí no tenim.

Crec que els nanos se'n van anar ben satisfets, plens de visions imborrables, fotos, i l'estómac ben plè (i una nounascuda passió pel Bollywood xD). Gràcies per la vostra visita! Fa il.lusió que vingui gent a veure'ns, i aquest estiu no ens podem pas queixar!!

Plegarem aquí, que la cosa ha quedat (no sé de què m'extranyo) ben llarga. Em sembla que demanaré esponsorització al govern de Noruega, perquè apa que no els hi faig publicitat!!

Bueno... unes fotos... sincerament, amb tanta exhuberància ha resultat sincerament difícil decidir què triar... no estan todas las que son, pero son todas las que estan (que diuen!)

El dia que vam anar a buscar als nostres visitants vam aprofitar per visitar el pintoresc emplaçament de Tjøme, i concretament el que ells mateixos anomenen "Verdens Ende", ergo "La fi del món". Us deixo jutjar a vosaltres si en té pinta o no, de fi del món...


Com podeu comprovar, consisteix en un considerable nombre de roques, amb una forma tot extranya i definida, i un aspecte ben àrid i inhòspit. Sincerament el lloc és d'allò més agradable!


Va costar uns quants intents pillar aquest salt de forma més o menys decent! I tot i així podria haver sigut bastant millor! :-D


Com tot visitant hamarí, el millor del poble sempre és el llac, i si s'escau que fa un bon dia, cosa no tan habitual, l'experiència és ben encisadora!


Mira que he avisat vegades que al Jett, quan li dónes una mica la mà, t'agafa el braç i part del tronc, però res, ni cas... :-D Demostrant de totes maneres una "certa" tendència castellera...


Per últim, des d'un dels miradors d'ocells que hi ha al voltant del llac, i envoltats d'una quantitat increïble de ferotges mosquits, vam poder atrapar aquesta magnífica posta de sol.


I ja va tocar posar-se en marxa! Què millor que començar amb una característica església de fusta, en aquest cas la de Ringebu, amb el seu distintiu campanar vermell, i un bon temps i cel clar que tardaríem uns dies a tornar a veure...


Perquè a la que ens vam endinsar a zones més muntanyoses, que és el que va venir a ser tot el trajecte a partir de llavors, res de res. Aquesta cascada, punt d'una de les múltiples parades fotogràfiques, es troba al mig del Trollstigen, la carretera aquella empinada, i ja veieu que sembla ben bé que provingui directament del no res, amb els núvols pel mig.

Per altra banda, el detall de l'Oscar i la seva cara en petit a la pantalla de la càmera. Tot plegat ben fotogènic!


Al capdemunt de tot de la carretera, on no es veia un torrat, hi havia tot de botigues de souvenirs, i aquest curiós plafó ple d'enganxines. Ja és ben cert, això de que tot a la vida passa per un motiu, i aquest plafó va ser el motiu pel qual des de fa un any ben bo porto enganxines de Gresca a la motxilla, que no fa falta dir que no havia enganxat ni tocat en cap moment fins llavors :-)


A veure si algun gresquero s'anima a passar-se per allà i la troba, home!

Per altra banda, estic segur que aquesta carretera hauria de ser la hòstia, per això n`hi diuen la "Golden Route". Les vistes que teníem nosaltres, però, eren ben poc daurades!


A Geiranger hi vam arribar pel vespre, tenint el temps perfecte per apreciar aquesta llum crepuscolar, tot mimetitzant una foto del post anterior.


Però Geiranger, des d'on es pot apreciar tot el seu encant, és des de diversos miradors repartits per les muntanyes que l'envolten (que no són poques, ni estan gens baixes). Aquesta foto de postal comença a il.lustrar les cagades per la pota que ens invadien cada dos per tres...


El que jo no sabia és l'aversió que la Patry té per les abelles. Pràcticament comparable a la de l'Oscar amb les aranyes. Ho sento Patry, però aquesta afoto tan sincera observant amb extrema infelicitat l'abella que, després d'una bona estona intentant-ho, finalment va aconseguir posar-se al teu plat i pillar una mica de crepe, no té cap mena de desperdici xD


La nostra dieta va consistir, més que menys habitualment, en knäckebrod (un típic pa sec, rollo torrada) amb coses, on generalment les coses eren amanides pastoses ben resultones. Això si, els entorns la veritat és que cada dia tenien la seva tela!!


Per cert que als espanyols, allà on van la fama els precedeix (i succeeix!)


La nostra següent parada de consideració, i única ciutat en un trajecte d'allò més campestre, va ser Ålesund. Continuant amb la sèrie de les postals, aquesta n'és la més comuna, des d'una muntanyeta adjacent, una panoràmica fantàsticament fotogènica!


A tota ciutat que es precii, i a molts pobles també, de fet, hi ha d'haver algun canó esparcit porai. I com no, on hi ha canons esparcits porai hi ha d'haver turistes disposats a fer-se fotos! :-)


A part dels seus atractius, si una cosa no se li pot negar, a Alesund, és que hi fotia un vent que t'hi cagues! Que no et pensis que no era divertit, però! :-)


Una de les situacions més absolutament típiques... parar el cotxe en algun indret senzillament impressionant, mentre l'Oscar i jo sortíem a fer fotos malaltíssament (per cada una que tirava ell jo en tirava quatre, és cert), i les noies es quedaven a dintre tot pelades de fred :-D


No em direu que no és un valent, el pèsol, però, d'arribar fins aquí!! És el més al nord que ha estat mai! :-)

Tot buscant buscant algun lloc arrassarat per menjar els nostres knäckebrods, per providència divina se'na va aparèixer aquesta casa, a l'atractiu assentament de Øye, cosa que ens va posar molt contents!


I no n'hi havia per menys, ja que els luxes que ens oferia estaven fora de mida, realment! Fixeu-vos amb la calidíssima pell de be que cobria els quasi sofàs!


Tot plegat ens va fer reposar forces per arribar a la nostra última etapa, el Lovatnet i la glacera de Kjenndalsbreen. La pinta que tenia el llac aquest, de blau turquesa glacial, i núvols tenebrosos, la veritat és que no té paraules... el que diem... per plorar...


I la glacera, si bé té tota la pinta d'estar molt pitjor que fa uns pocs anys, es trobava en una situació magnífica, i tots vam flipar també una estona. Està clar que amb aquest gel blau han de sortir els rius i llacs blavosos com surten!


Ja de tornada cap a casa, i amb un llarg camí pel davant, vam decidir, molt encertadament, agafar una altra d'aquelles carreteres panoràmiques de muntanya que tan abunden per Noruega. A més, l'Oscar es va posar a conduir, amb lo qual vaig poder satisfer molt més lliurement les meves ànsies fotogràfiques. Aquesta bé a resumir el que per allà es trobava: muntanyes, neu, llacs blaus i glacials, vegetació baixa, pedres, boira i un què general que te cagax.


La carretera és la 258, per cert, i per qui vulgui saber-ho. I mereixia parar més d'una vegada per respirar l'aire puríssim que hi havia per allà. I per tirar unes fotos, es clar!!


I per últim, acabem com comencem, amb una església de fusta, en aquest cas la de Lom, una de les més conegudes de Noruega. No està gens malament, però potser després de tanta espectacularitat, sabe a poco una mica!


Són uns bons quilòmetres, fins a casa, però ajudar trobar-te al final una encantadora damisela amb una moussaka preparada d'aquelles de llepar-s'hi els dits, les mans i el braç!


El que no sé jo és què hi feia la gerra de l'aigua just al mig... però bé...

Vinga doncs, bon profit!

Els dos últims apunts... les fotos no li fan ni la més mínima justícia a lo increïble que era tot plegat que hi havia per allà, i convido als presents a que ho corroborin. Per altra, de nou, agraïr als presents aquests la seva visita, ha sigut tot un gustasso acollir-vos!

A ells i a vosaltres, fins aviat! :-)

Ves qui ho havia de dir, però aquest post es converteix en el segon més llarg. Quin paio!