Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipisicing elit

I doncs! Aquella mateixa setmana, la de la marxa de l'Oscar i la Patry, era també quan la Sarah se'n tornava cap a les itàlies, després d'un mes d'estar amb nosaltres, en busca de la seva nova feina. Pels qui ho recordeu, treballava d'au-pair en una familia italiana, que la portava pel camí de l'amargura. Ara ha trobat una nova família que sembla que promet bastant més, així que se'n va anar amb forces ànims.

Està bé per cert, això de l'au-pairisme, fent un petit incís, ja que et permet bastant lliurement moure't pels llocs i trobar feina amb relativa facilitat. La pena és que sobretot està indicat per anglo-parlants, i per altra banda, és una feina molt més de noies que de nois, però vaja...

La convivència amb ella, per cert, ha sigut perfectament bona, tenint en compte però que hem tingut visites catalanes tota l'estona, i tampoc ha estat ella sola molt de temps. Ella també és una mica fanàtica de la neteja i l'ordre, així que el seu liderat ens ha vingut més que bé per posar-ne una mica, d'ordre, a la nostra moltes vegades xocantment desordenada casa. Hem de dir que ni la Tiffany ni jo som massa bons en això...

I bueno... si tothom marxa és perquè l'estiu s'acaba. I no és conya no, que aquí s'acaba de veritat. Ja comentava al post anterior que a finals d'agost estem totalment fora de temporada alta, a Noruega... doncs comença a tornar a fer fred, les hores de llum decauen precipitadament, i tot plegat té una sensació bastant forta de tardor anticipada.

En quant a temperatura, hem arribat a registrar 1 grau (ja m'explicaràs!), i un company de feina que viu una mica a les afores va comentar, esparverat, que un matí ja va haver de treure una mica de gel del cotxe. De totes maneres, fins i tot aquí això és exagerat, i sembla ser que estem (quan escric això... ves a saber quan ho publicaré) sota els efectes d'un vent del nord que ho fa tot especialment fred, i ja tornarà a pujar una mica. No ho trobo gens graciós, jo, de totes maneres.

Però vaja, que sota tots els punts de vista, l'estiu s'acaba! I no ha sigut un estiu massa bo, no, per aquí, tenint en compte que són dos mesos i mig pelats de "bon temps". I parles amb la gent, evidentment una mica contrariada per aquest fet, i et comenten, plens de beneïda resignació, que a veure si l'any que bé és millor...

Nosaltres, per si les mosques, anirem a buscar-lo a algun altre lloc, el bon temps! Perquè si ens hem de fiar de com sigui aquí...

Aquella última setmana d'agost era la de la festa major de Granollers, primera que em perdia en anys, i que espero que hagi sigut un gran èxit per tots aquells que l'hagueu disfrutada. També aquella setmana, però només de divendres a diumenge, a Hamar es celebrava el Hamar Music Fest, tradicionalment ple d'artistes reconeguts, però que aquest any s'han quedat una mica curts, amb Kool and the Gang i els Blues Brothers com a caps de cartell. Poca cosa comparats amb altres anys, on Dio o Motorhead havien amenitzat els vespres hamarins.

Seguint la nostra costum recent de girar-li l'esquena maleducadament als events que es couen per la ciutat, aquell mateix cap de setmana la Tiffany i jo, junt amb la Beate i la Heidi, companyes de la Tiffany al gimnàs (gimnàs al que hauria de pensar en començar a tornar-hi anar, per cert), ens vam escapar cap a Estocolm, per assistir (elles) a la convenció de la firma Les Mills i (jo) donar unes quantes voltes errants per la cosa.

Suposo que ja us hauré parlat en algun altre moment sobre això de Les Mills, i sino ho faré ara. És una marca australiana que ha creat tota una sèrie de programes d'entrenament que estan siguent bastant exitosos. Per exemple BodyStep, rollo aerobic, BodyPump, rollo desenvolupador musculós, BodyJam, rollo dansa, o BodyBalance, una espècie de barreja de yoga, tai-chi i pilates, que és evidentment el que fa la Tiffany. De fet, havia sigut "presentadora" a Noruega, fins fa un parell d'anys, fins que ho va deixar per una mica de desinterès, però ara ens pot ser molt útil per poder moure'ns una mica, ja que aquests programes els adopten molts gimnassos per tot arreu. Sense anar més lluny, el propi gimnàs de l'hotel Ciutat de Granollers o el de la UPC.

Així que, com qui no vol, i perquè no decaigui la cosa, ens en vam anar, de nou, a Estocolm. Recordareu els fidels que ja hi havíem anat, a Estocolm, allà al gener, i que la cosa, si bé demostrar-se atractiva, era més que freda, i les condicions d'allò més inamigables.

Com que només serien tres dies, anar a l'aeroport en cotxe i aparcar-lo allà ens resultaria més barat que no pas anar en tren, només anant nosaltres dos. I encara més que ho seria si haguéssim anat els 4. I allà estava la oferta, però les condicions per anar al nostre petit automòbil van espantar a les dues noies. I és que aquestes no eren altres que ser conscients que el cotxe era petit, i que no es passéssin de volum a l'hora de fer l'equipatge....

Ens les vam trobar ja a l'aeroport, de bon matí. després d'un trajecte espectacular amb el sol sortint per darrere del llac. Nosaltres anàvem amb una motxilla petita cadascú, mentre les noies diuen una maleta amb rodes del tamany de les que agafo jo quan marxo 2 setmanes... ¡país!

El trajecte va ser plàcid i uneventual. De fet, l'Oslo - Estocolm deu ser lo més comú, aquí, i tarda menys d'una hora, i amb un cop de bus i un cop de metro, ens vam plantar al nostre hotel, un Scandic ben apanyat i recomanat pels organitzadors de la convenció.

De fet, i com que l'altra vegada per estalviar-nos uns calerons ens vam hostatjar en un hotel no excessivament galdós, vam mirar a veure què tal el que ells recomanaven, un de la cadena Scandic, sobradament reconeguda. Els preus al catàleg promocional no eren massa barats, però tot i així, al comprovar la web de l'hotel, vaig veure que les habitacions eren molt més econòmiques que els senyors de Les Mills oferien, així que vam reservar-ho paral.lelament i els hi vam enviar un email molt enfadat :-D

L'habitació, que es trobava en un segon soterrani, òbviament sense finestres, estava més que bé, i els esmorzars de l'Scandic són la veritat és que magnífics :-D

I aquest cap de setmana a Estocolm anava a ser força "alternatiu". Com que ja havia cobert les coses principals que s'han de veure l'altra vegada, i a la Tiffany això del turisme de sightseeing se la porta una mica fluixa, vam decidir concentrar-nos en activitats paral.leles.

La convenció anava a ser només dissabte, i al divendres a la tarda, com a gran fan del mar que la Tiffany és, ens vam embarcar en un vaixell d'allò més apanyat per fer una volta per l'archipelago d'Estocolm. Estocolm, com bé sabreu molts de vosaltres, està format per tot de illes (en concret, a la ciutat són 14). Doncs durant quilòmetres i quilòmetres, la morfologia del terreny a mesura que la Suècia continental es va diluïnt dins el mar Bàltic, és aquesta mateixa. Illes i illetes, unes més grans i d'altres més petites, unes habitables i habitades i d'altres no... fins a un total de 24000, fent-lo l'únic arxipelag d'aquest estil (diuen) en tot el món. A mesura que vas mar endins, les illes estan més separades i la vegetació és més pobra. A la zona que vam estar voltant nosaltres, però, a no més de dues hores d'Estocolm, les illes estaven replenes de pins i moltes d'elles eren fins i tot accessibles per carretera.

El viatge va ser d'allò més agradable, però sense res massa concret a explicar. Sense el fred que caracteritza aquests vaixellets a les Noruegues, el trajecte ens va portar a veure un pilot de chabolas de moltíssima consideració, segones residències d'estocolmins pudents, moltes d'elles amb la seva pròpia illa. La veritat és que tenia la seva tela, la cosa.

La resta de la tarda la vam matar passejant per les infinites botigues que colapsen el centre de la ciutat, i que són pràcticament tan, o què coi, són tan cares com a Noruega!

Tot i així, la Heidi i la Beate se l'hi van tirar tota la tarda, de compres, i les vam trobar després per sopar. Concretament en un restaurant italià del Gamla Stan (la part antiga i més coneguda) que estava força bé i que es deia Paganini. I creieu-me que el tio ja li feia honor al seu nom, ja! Vale que vam demanar vi i tota la mandanga (tan prohibitiu com seria demanar-lo a Noruega, uns 25 euros per ampolla fàcil), però el compte va ser una mica d'espant. Hem de reconèixer que estava ben bo, però!

Com que les noies tenien la convenció al dia següent, i havien d'estar allà a les 8, i com que ens havíem aixecat super d'hora i estàvem petats, ens en vam anar a dormir no massa tard. De totes maneres, i per la nostra satisfacció, també vam comprovar que la zona on es trobava el nostre hotel, a la illa de Söderralm, pels que s'ho coneguin, estava infestada de bars i vida nocturna, cosa que seria més que pràctica pel dia següent.

Així que quan al matí la Tiffany va marxar, molt d'hora, em vaig quedar una estona fent el ronso i seguidament vaig baixar, ai no, que vaig pujar, a l'esmorzar, extremadament generós. Sempre he tingut un problema amb aquests buffets lliures amb moooltes coses, com suposo que molts de vosaltres (especialment mascles) també tindreu... i és que sempre t'ho manegues per menjar fins a rebentar i acabes mig frustrat amb ganes de tastar totes aquelles encara moltes coses que no has pogut. Però això és perquè sóc un agonies :-)

Davant meu tenia tot un dia d'exploració solitària, preàmbul de la solitud que m'esperaria la setmana següent. No em fa pas gaire res, a mi, això, i ràpidament vaig sortir de l'hotel preparat per patejar-me zones alternatives, i arribant a un parc, no especialment bonic, que tocava l'aigua, aquesta si, més bonica. Em va sorprendre aquí que, quan estava tranquilament assegut a unes pedres disfrutant del maravellós solet que feia, va aparèixer una senyora gran, d'entre 50 i 60 anys, tota suada d'haver estat fent footing, es va treure tota la roba, la va deixar per allà a les roques, i es va fotre un banyet en pilotes tan tranquila. Allà al mig de tothom. I és ben normal, aquí (suposo), però no deixa de sobtar una mica, per les nostres costums!!

És una gran diferència (òbviament) experimentar aquesta ciutat a l'estiu o a l'hivern. Durant aquestes èpoques, tot s'aprofita moltíssim, hi ha un pilot d'activitats a l'aire lliure, i tothom surt a que li toqui el sol (sol que, per altra banda, se li resistirà durant la majoria d'any). I quan la pots disfrutar així, la veritat és que és una ciutat de lo més interessant, molt agradablement dissenyada, molt agradablement usada, i amb una atmòsfera magnífica.

En algun moment vaig anar a parar a la petita illa de Longholmen, una de les 14 que, com comento, formen el territori d'Estocolm. I tot i que relativament cèntrica, està molt inexplotada. Tan inexplotada que hi vaig estar caminant tot vorejant-la, en zona de boscos i petites platges amb vistes perfectes de la ciutat, i no vaig trobar exactament ningú. De fet, la vaig ben tenir jo mateix, la tentació de treure'm la roba i fer el banyet... la putada però és que les platges estaven a la ombra i ai l'as! El sol és una cosa, però demanar calor a l'ombra ja al setembre, per aquestes terres, és una demanda ben exigent!

I així vaig passar el matí, patejant boscos i platges i un passeig ben plè d'estocolmins al voltant del mar. Tot relaxat i disfrutant-ho tot molt. Molt i molt bé.

I durant aquests moments va ser quan, tot mirant la guia tirat per la gespa, em va semblar que Estocolm, a mi, se'm quedava petit, i vaig decidir anar a passar la tarda a la propera ciutat d'Uppsala.

I això vaig fer. El que em va motivar especialment per anar-hi, que va ser més inspiració divina que res més, va ser l'existència d'uns turons funeraris vikings de l'any de la quica, que ves per on, em van cridar l'atenció. Així que em vaig dirigir cap a l'estació de tren i en 40 minuts de res ja hi érem.

Uppsala no només té turons vikings, que de fet hi són perquè, temps enllà, n'havia sigut la capital, de Suècia, sino que és especialment coneguda per ser la seu de la universitat més antiga d'Escandinàvia. I això es nota a tot arreu. Tot són edificis universitaris, antics edificis universitaris, estudiants i nations. Això de les nations recordo que ho explicava el Toni quan va viure a Suècia. Són com bars/casals d'estudiants ben atrafegats, i cada facultat sembla que en té una, tot repartides per la ciutat. M'imagino que això només deu passar en ciutats eminentment universitàries, com Lund és, i Uppsala és.

També té la catedral més gran de Suècia, i segona més gran d'Escandinàvia després de Trondheim. La veritat és que és força gran, amb dos torres i construcció de totxana, em va recordar una mica a la d'Ahrus. Tot em recorda una mica a tot, a mi.

Però més que les coses concretes a veure-hi, que són forces, l'ambient general de la ciutat atrapa força. Per una banda, multitud de jardins la fan fresca i oberta, i per altra, al costat del petit riu amb pinta de canal holandès que la travessa, està ple de raconets on prendre algo o veure passar la voràgine de suecs que aprofiten el dissabte tarda.

I ho podria comentar aquí o a qualsevol altre lloc, però... joder hòstia puta que jartes que estan les sueques!! Uff!

Ja està dit! :-)

Després d'haver explorat la ciutat tot lo que les poques hores de les que disposava em van permetre, i amb una mica de recança per no poder estar-hi per la nit, vaig concentrar-me a anar a veure allò que m'havia portat fins allà: els turons de marres, que es troben a uns 5 quilòmetres al nord de la ciutat, amb lo qual vaig haver d'agafar un bus.

La zona es diu Gamla Uppsala, que vol dir "Vella Uppsala", i hi ha poca cosa més que els turons, una església, un centre explicatiu ja tancat a aquella hora, i una fantàstica vista de l'infinita planície que ens rodejava, ben diferent als turonets noruecs, amb les espires de la catedral d'Uppsala nova per allà i tot plegat molt maco.

Això de Uppsala, per cert, em sona una mica com a Upp-ala!, del rollo el que li fas als nens petits quan els aixeques... i em fa tot de gràcia.

Els turons en si són bastant atractius, si bé lluny d'espectaculars. El que feien els vikings en aquells temps (estem parlant de segles del III al V) era enterrar els seus senyors sota turons d'aquest estil, amb les seves joies i possessions més preuades, en una lleugera similitud a les piràmides. I també amb una lleugera similitud, cobrien les tombes amb tones de terra, fent turons de, fàcil, 10 o 12 metres d'alt per 100 metres de perímetre. En aquest cas eren 3 un al costat de l'altre, i no tenen clar qui hi va ser enterrat, però probablement era algun rei o reina.

De fet a Noruega també n'hi ha uns quants, de turons d'aquest pal, però no havia tingut la oportunitat de visitar-los. Sense anar més lluny, els vaixells vikings del museu dels vaixells vikings d'Oslo, del qual us parlo quan els meus pares van venir per aquí, van ser excavats i recuperats d'uns turons d'aquest mateix tipus, ja que van ser utilitzats com a vaixells funeraris, algo força comú. Aquí però, al ser excavats, només van poder trobar (bé, què t'esperes), les càmeres funeràries amb els cossos i les joies dels respectius.

Però la meva estança va ser una mica atropellada, ja que ni els busos ni els trens eren freqüents, i jo al vespre tenia una cita amb la meva damisela, ja entrenada, convencionada, i fins i tot dutxada i inolorosa!

De fet, la convenció va anar molt bé, i la noia va fer uns contactes que seran, segur, molt valuosos de cara a la nostra vida nòmada futura! Ja n'anirem parlant, d'això, però! :-)

La pròpia convenció, s'ha de dir, organitzava una festa pels particpiants. Vaja, més que una festa se'ls "convidava" a anar a una de les discoteques més en boga d'Estocolm per poder lluir els seus cossos entrenats en els seus més atractius modelets, i socialitzar-se entre l'elit atlètica de les escandinàvies. A la Tiffany clarament, aquestes coses tampoc és que li agradin massa, després de la seva experiència en d'altres festes de l'estil, així que, directament, mentre la Heidi i la Beate es posaven els seus més atractius modelets, vam decidir fer la nostra.

I com que el nostre carrer ja estava plè de bars i restaurants i coses, i jo no vaig ser capaç de trobar prèviament algun concert que em fes gràcia veure, doncs ens vam quedar allà mateix, començant per un sopar en un xino! Que feia MOLT de temps que no hi anava, i va fer hasta il.lusió. Tampoc estava massa plè, el xino, i curiosament, els dos grups de gent que tenia més a la vora eren espanyols. No sabia que agradéssin tant, els xinos!! Per cert que un dels grups, fent una miqueta de cotilleo, era una parella de mitjana edat que jo ben diria que estaven en un cap de setmana d'escapada amatòria d'esquenes als seus marits i marides. I quan parlaven d'ells es pensaven que ningú els entendria! Ajá! :-p

Vam seleccionar un bar que tenia bona pinta suficient, on ens van obligar (sembla que si que és una costum sueca) a deixar les jaquetes i pagar-les cares, on ens vam disposar a passar el vespre / nit. I tot anava molt bé, la música no estava malament, l'alcohol no era tan car com a Noruega, hi havia relativament gent però no estava abarrotat, quan de cop, a la 1 de la nit... zas! els llums s'obren i s'acaba la música! Cony! I la gent desfilant tot tranquilament... ostres tu! I nosaltres tot sorpresos que anem tirant cap a fora, tot comentant-li al paio de la porta que ostres, si que plegueu d'hora, no? I el tio que diu, aquí a Suècia, uns bars tanquen a la 1, uns a les 3 i uns a les 5... i nosaltres "ah"...

Però és que va ser sortir al carrer i... tot tancava!! quina curiosa situació. Hi havia un bar cada dues portes, i tots els tancaven a la una! Això no passa ni a Hamar, tu! No sé la gent on va anar després, però escolta tu, amb un ratet de post ja en vam tenir prou per desertar de la nit estocòlmica i anar tirant cap a casa, sincerament, una mica desconcertats.

De totes maneres, aquesta circumstància aliena a nosaltres ens va permetre aixecar-nos frescos i alegres, ja que, igualment, havíem de deixar l'hotel d'hora. Per continuar el cap de setmana alternatiu, després d'esmorzar i de que les noies marxéssin cap a l'aeroport (no sé bé perquè tenien un vol abans?), aquest últim matí vam decidir passar-lo visitant la casa-museu Millesgärden, que va ser la casa on va viure el senyor esculptor Carl Milles, i que ara n'és el seu museu. I no, no és que en siguem uns especials fans, d'aquest senyor, però mira, ens va donar per aquí!

De fet, en Carl Milles té tot d'escultures conegudes, com per exemple el Poseidó de l'Avenyn de Göteborg (que sé que alguns hi heu estat), o d'altres que potser identifiqueu a les fotos. La casa en qüestió no està a Estocolm-Estocolm, sino a Lindigö (com us dic, Estocolm se'ns queda petit), així que cap allà vam anar, en metro i caminata que van tardar una bona estona.

I entre pitos i flautes, que vam arribar allà que no ens quedava massa massa rato per veure'l, el museu (bé, una hora i mitja o així), i així li vam comentar a la noia de la porta, que, després de pensar-s'ho una mica, ens va deixar entrar pagant només una entrada. Mira que bé :-)

El primer que crida l'atenció de la casa no són les escultures repartides per les múltiples terrasses, sino la casa en si, increïblement gansa i lluminosa, i la seva situació encarada cap al mar. De fet, el senyor Milles i la seva senyora, que també era pintora, van viure aquí bastant poc de temps, potser no més de 5 anys, i quan ja eren grandets. Suposo que quan ja eren massa grandets van pensar que li podien donar pel cul, a la rasca que fa a Estocolm, i se'n van anar a viure a Roma, donant la casa i totes les escultures al poble suec. I així és ara.

Entre les escultures destaquen les d'equilibris impossibles, que ja veureu a les fotos, i algunes figures humanes de proporcions enormement exagerades (però de membres virils ben petits), sobretot situat en una atmòsfera perfecta per ensenyar-ho. Tot plegat, una manera agradable de passar el matí, certament :-)

I ja era hora d'anar-nos despedint, d'Estocolm, així que vam agafar bus i metro fins a l'estació central, i des d'allà un altre bus fins l'aeroport. Al bus posava que, si volies pagar-li al mateix conductor, ho havies de fer amb targeta, ja que l'home no portava efectiu. Nosaltres vam pujar i li vam entregar la nostra targeta noruega, que com que és molt segura i porta xip, no li va funcionar. Posteriorment, ni la Electron ni la Visa de Caixa Catalunya li van molar tampoc, així que ens diu... pues res, passeu passeu...

Em jugo un duro que si això passa a Espanya, ens hem de baixar del bus :-D

I res, d'aquí a l'aeroport i de l'aeroport a Oslo i d'Oslo a casa, ja hi va haver un plis, i no recordo que passés gaire res que valgui la pena d'explicar.

Aquesta setmana següent ja és setembre, i amb ella torna l'absoluta normalitat. Aquestes últimes setmanes he de confessar que he descuidat una mica el gimnàs, i ara vaig tornar a anar-hi, per instantàniament deprimir-me al comprovar lo ràpid que em canso i lo que em costa aixecar allò que aixecava fàcilment abans... perra vida!!

Per últim, destacarem que he fet també la meva tercera visita al cinema des que estic a Noruega (ja veus tu eh, quin event! Però és que no hi vaig massa, no, al cinema...). I l'afortunat elegit no podia ser d'altre, es clar, que Shrek 3. Que està bé i fa gràcia, però no té ni punt de comparació amb la 2, per mi la millor. Si algo val la pena, però, és veure-la amb versió original i experimentar l'accent del Banderas :-) (ara acabo de recordar el paperàs que fa a Four Rooms xD). Pues es veu que a les noies els hi mola, l'accent aquest :-D

La setmana va passar a l'espera de la pel que sembla serà l'última escapada abans que marxem definitivament. I és que recordareu que un parell de vegades ja he comentat que anava a experimentar el meu primer viatge sol, a veure com ho porto, i aquesta setmana va ser el dia, anant a provar els delits del petit i encantador enclavament de Letònia. En un principi, havia pensat explicar-ho en aquest post, però òbviament, el sentit comú em diu que això no serà pas possible. Així que ho deixarem per un altre post!

Us avanço però, que és tot un desconegut interessant, Letònia! Oh si!

Anem-hi doncs cap a les fotos!

Començarem amb una d'aquelles que la Tiffany està fent últimament, amb aquesta super-super propera papallona!


Pel matí, quan marxàvem cap a Estocolm, vam tenir la ocasió de veure una alba d'aquelles maques maques. Quan millor es veia és al pont, tot creuant el llac, on també és on era inevitable que es veiéssin els raïls de la carretera :-D


L'arxipelag d'Estocolm està format per milers d'illes d'aquest estil, més petites o més grans, però pedregoses i plenes de pins.


En algunes d'elles, vaja, en bastantes, la gent més pudent s'hi ha anat construïnt les seves petites residències.


El cap de setmana, d'alguna manera, pintava escultòric. Aquesta estàtua al mig de la ciutat, tot i que simple, és simpàtica i original.


A part d'escultòric, el cap de setmana també seria reflexiu, com podeu veure. Lo del fons és el gran i avorrit palau reial.


Les nostres acompanyants Beate i Heidi, en la única foto que he aconseguit trobar en que 1) una de les dos no sortís moguda; i 2) una de les dos no sortís horrible :-D


El que dèiem, un cap de setmana reflexiu (o reflectant?). Les reflexions es veien trencades, però, per l'assolellada solitud que m'havia d'acompanyar aquell nou dia.


Quin bonic matí, tranquilament al costat de les moltes costes de la ciutat... perquè es clar... si una ciutat té moltes illes, també té moltes costes, i, en conseqüència, també molts passejos al costat del mar! Val a dir que molt molt guapo, tampoc hi surto, però bé... tampoc tinc tantes fotos de mi mateix!


El més a prop que vaig estar del banyet va ser això. Que no és gaire! -D


Vinga va, encara que la cosa sigués alternativa, tampoc us deixaré sense una foto típica d'Estocolm. Que vaja, ben bonic que és!


Ja a Uppsala, el primer que vaig veure va ser aquest impressionant estol de bicis davant de l'estació de tren. Ja sé que es porten molt, per aquestes latituds, però jo no n'havia vist pas mai tantes, i que féssin tanta patxoca!


Ara, com que en tenen tantes, i com que són estudiants, a vegades alguna que altra va a parar al riu, com podeu veure una mica a la dreta. No sé si tindrà alguna explicació tradicional, però la veritat és que n'hi havia forces, de submergides...


La catedral d'Uppsala és molt grossa. La més grossa de Suècia i segona d'Escandinàvia. Menció especial pel cel, com sempre espectacular (quan no plou, es clar :-))


I l'altre punt d'interes de la ciutat està a les afores, al Gamla Uppsala, on hi ha aquests tres monticles funeraris vikings. Les tombes estan a sota, si. I la caseta que es veu pel darrere és una església. No fa falta dir que els cristians, a l'arribar per aquí dalt, es van dedicar a cristianitzar tot lo cristianitzable, preferentment aquells llocs ja "sagrats" pels pagans vikings anteriors.


Abans d'anar cap al Millesgården, alguna estàtua doble precedent...


I ja hi som.. el senyor Carl Milles és conegut, entre d'altres coses, per les seves estàtues en equilibri. Aquí en veiem un exemple perfecte, de l'home en equilibri sobre la vaca en equilibri sobre l'home en equilibri sobre el peix :-)


Potser una de les més conegudes, d'escultures, seguint amb l'equilibri, sigui aquesta mà gegant amb l'home escanyolit observant els cels tot temerós...


Finalment, com que tot plegat estava molt bé, vaig tenir un contacte paranormal amb una de les escultures, creant una transmutació còsmica que fa que, ara mateix sigui, si això és possible, deu vegades més savi del que era abans. Que ja és dir!


I acabarem amb aquest post més que moderat fent-lo capicua d'insecte xuclant nèctar. I si abans era una papallona, ara és una vespa, tota aficionada ella!


Ens veiem ben en breu, que queden moltes coses per explicar!

Fins llavors, a cuidar-se! :-D

Per cert, pels encuriosits amb el títol, és que realment no sabia quin posar.... pobre d'idees que sóc, així que he hagut d'omplir la cosa amb una mica de text aleatori! Què hi farem!