Flors, candaus i un home solitari

Així que la meva primera experiència viatgera en companyia de mi mateix ha sigut a Letònia. I per què vas anar tot sol, us preguntareu? Bé... tant la Tiffany com jo, com suposo la majoria de les parelles, pensem que esporàdics temps de separació són d'allò més sans, per la salut de la cosa. Per altra banda, a ella estar-se a casa tranquilament amb un llibre i una tassa de tè ja li agrada, i tampoc n'ha tingut tanta oportunitat, des que la meva torbellinosa presència ha arribat. Per una altra banda encara, a mi això de anar saltant d'un lloc a l'altre, al meu ritme, també m'agrada, la veritat, i sembla que mai en tinc prou. Així que ja ens pega a tots dos.

Amb el que no comptàvem, ja que aquest viatge ja el tenia reservat des de fa mesos (m'atreviria a dir Abril o així), és que dels 4 últims caps de setmana (llargs) abans d'aquest, ja havia marxat, sense la Tiffany, amb en Manils i Montse primer; i amb l'Oscar i Patry i Sarah després, així que tot plegat han sigut uns quants caps de setmana de separació! Però vaja, que és igualment sana, la cosa!

I per què Letònia, us preguntareu, un cop resposta la primera pregunta? Bé, doncs hi ha bastants motius. El primer, i important, és que volar d'Oslo a Riga és molt barat. Segon, que Letònia és molt barat (sobretot comparat amb Noruega!). Per aquests dos, de motius, força gent d'aquí ja hi ha anat, i no para d'elogiar-ho (en bona part perquè poden pillar unes tortes tremendes a ben bon preu). A més a més, l'atracció que em provoca la zona, que he de confessar que, prèviament, és més per ex-soviètica que per la identitat letona en si, i per últim, que la gent letona que he conegut (que no són tants, però són), m'ha semblat excepcionalment oberta i interessant.

Així que aixòs, me'n vaig anar tot sol a Letònia :-)

Per no faltar a la tradició, evidentment, em va tocar aixecar-me extremadament d'hora tot deixant a la mestressa en la calidesa del nostre hogar conjugal, per endinsar-me en la encara foscor, i frescor d'aquelles primeres hores del matí hamarenques. Pel carrer no hi havia absolutament ni déu, i tot plegat ja donava l'ambientació de lo solitària que anava a ser la cosa.

Per cert, que el tren que vaig agafar era un nou model que no havia vist mai. Alguns recordareu que comentava que per aquí hi ha un pilot de models diferents de trens circulant... doncs ja en tenim un altre! :-)

Volava amb la companyia letona Air Baltic, i em va sorprendre que l'avió que anàvem a utilitzar era bastant petitot i funcionava amb hèlices! Com mola! L'avió era un Fokker 50 (meet the fockers!), amb dos seients a cada banda del passadís, i tenia la particularitat que les ales estaven per damunt de la línea de finestretes, i que les rodes de l'avió estaven sota les ales, amb lo qual podies veure com s'obrien i tancaven des de dins. Vaja, que potser ja hi heu pujat, a un Fokker, vosaltres, però jo no, així que ho vaig trobar molt divertit.

Després d'un parell d'hores i cap incident, vam arribar a l'aeroport de Riga, on calia agafar un bus fins la ciutat. Aquí els busos funcionen tal que tu entres i t'asseus, i una senyora (sol ser senyora) va passant per tots els noupujats i els hi ven el corresponent bitllet. Tot molt còmode. Com a detall, per cert, anar de l'aeroport a la ciutat em va costar 0,40 euros. Si hi ha una cosa especialment barata, però, dins la general baratesa de tot plegat, són els transports :-)

L'alberg que ja havia reservat amb antelació estava pràcticament al centre de la ciutat, en situació inmillorable, i se'm va assignar un llit en una habitació de 10. Així que vaig deixar els trastos i em vaig disposar a fer una primera exploració de la ciutat.

El primer que notes és que, si t'esperes algo una mica inavançat o descuidat, vas bé. La ciutat (vaja, el centre) està plena de parcs super verds, ordenats, cuidats, oberts, i tot està tremendament net. Tot el centre, com a conjunt, és també (veig que anem d'això, últimament) patrimoni mundial de la UNESCO, i, tot i que no és espectacular, crec que s'ho val. No hi ha gaire res a destacar, però tot plegat és atractivament aleatori i harmònic, amb alguns edificis i esglésies de consideració. De totes maneres, crec que em van molar més els parcs, a mi... Si una cosa sabia de Riga, que tampoc en sabia tantes, de coses, és que l'òrgan de la catedral és mundialment famós, i tenia certa curiositat per veure'l, sabent com sabeu que tinc especial predilecció pels òrgans (i per les catedrals!). Doncs dissortadament, vaig arribar allà i hi havia un gran andami cobrint-lo, i una bona colla de tubs per allà terra en un racó. :-( Doncs ja veus...

Per desgràcia, es veu que aquell cap de setmana la selecció letona de futbol jugava amb Irlanda del Nord (enquadrats al mateix grup que Espanya, per cert - de fet Espanya vs Letònia van jugar pocs dies més tard -), amb lo que va suposar que la ciutat estigués abarrotada de nord-irlandesos borratxos donant la nota. N'hi havia moltíssims, varios centenars, i ho van omplir tot de les seves banderes pro-Ulster i la unitat britànica i "One nation, two islands" i tota la pesca. Si ja de per si centenars de britànics borratxos no fan massa el pes, mai he tingut gaire predilecció per aquests nord-irlandesos unionistes, accentuada quan vaig estar a Belfast. Només comentar el detall que (hi vaig estar fa 6 anys, i potser ha canviat) les pintades i reivindicacions dels irlandesos eren generalment romàntiques i de record a les seves víctimes i herois, mentre que els unionistes només pintaven i proclamaven agressivitat, amenaces i violència.

Així que me'ls mirava amb força recel, aquests centenars de paios de mitjana edat, amb cara de bulldog, plens de tatuatges i creixentment borratxos, i sincerament, he de confessar que m'esperava que la liéssin un bon pilot per la nit. Me n'alegro, ja avanço, d'haver-me equivocat.

Perquè de totes maneres, no seria cap novetat, això de turistes en massa borratxos liant-la, a Riga. Al ser un pais d'obertura relativament recent, i molt barat per molta gent, s'ha convertit sobtadament en una meca de la festa, amb el pilot de "clubs" nocturns que solen abundar als països de l'est. De fet vaig llegir fa poc que a un grup de turistes britànics borratxos d'aquests no se'ls va acudir altra cosa que posar-se a pixar al Monument de la Llibertat, autèntic símbol nacional, i això ni a les autoritats ni als locals de a pie no els hi va molar un pèl, i els van encarcelar per 15 dies o així. Tingueu en compte que estem parlant d'un país que ha aconseguit la seva independència fa només 15 anys, i els elements identitaris nacionals són sensiblement importants per ells.

Els locals, pel que vaig poder comprovar, no n'estan necessàriament satisfets, d'aquesta obertura, i sobretot del tipus de visitants que hi van a parar...

D'altres locals però (això de viatjar sol sempre està bé perquè tens més oportunitats de conèixer a gent i endinsar-te en la realitat diària de la cosa), també em van comentar que algunes noies, a la que veuen (senten) algú parlant anglès, comencen a humitejar-se, per algun motiu inexplicable, i òbviament aquest boca-orella també n'atrau a més, d'anglo-parlants.

També és cert que hi ha moltes més noies que nois, i que els nois no són allò que dius uns adonis... així que tot té una explicació! :-)

Les noies per lo general, per cert, anaven d'allò més posades, de tacons i minifalda, i era tot curiós veure-les a totes caminant per les llambordes que cobrien la ciutat vella amb els taconarros, sense mirar el terra i tot apanyades... realment, per lluïr s'ha de patir eh! :-D

I així va anar passant el primer dia de solitud en aquestes terres bàltiques. He de confessar que no estic acostumat a estar sol sense res específic a fer. És a dir: si estic sol, o estic a casa, o estic fent algo concret i tinc un objectiu, però estar sol amb tot el temps per davant i el món plè de possibilitats, aquest primer dia, va ser una sensació relativament novedosa, que en algun moment em va desconcertar i em vaig trobar amb alguns buits que no vaig saber bé com omplir, com ara veient un rato del Letònia vs Irlanda del Nord de marres a l'alberg :-D

A l'hora de sopar vaig anar a parar a un restaurant del rollo self-service que tampoc mai havia vist, i que em va semblar un triomfasso: al principi agafes un bol, i vas passant per la barra, on hi ha ni més ni menys que 31 verdures, 4 pastes, 6 bolets, 5 carns i 6 peixos i mariscs per triar i ficar al bol, tot cru. Quan ja no hi cap res més, li dones al paio del final de la barra, i t'ho passa per la planxa en una de les 12 possibles salses a escollir, t'ho torna a ficar al bol i ja ho tens. La veritat és que deliciós, plè d'infinites possibilitats, i ben barat! Hi vaig tornar i tot, al lloc aquest de combinacions infinites! Es deia Dada, per a qui li interessi! :-)

Després de sopar i donar una volta bastant desencisadora pel centre, plè dels esmentats clubs d'striptease i turistes britànics a punta pala, donant voltes perdut i desconcertat, vaig entreveure, a través d'unes finestres a nivell de carrer, un grup tocant davant d'una massa entregada. I vaig decidir que aquest seria el meu lloc. La cosa es deia "Cetri Balti Krekli" i va resultar ser el club letó patriòtic per excel.lència, punxant tots els èxits nacionals. I el grup que tocava, a la vegada, era un grup relativament conegut i apreciat entre la població letona. No fa falta dir que de guiri no en vaig veure ni un, així que mira que bé!

Com sempre que passa quan vas a un lloc de festa sol, al no tenir massa ningú amb qui parlar, a part que esporàdicament, acabes bebent més del que fas normalment, així que vaig acabar, irremediablement, amb una torta considerable. Destacarem per una banda que, pel que sembla, és costum per aquí que els nois treguin a les noies a ballar, com als vells temps :-) Per altra, em vaig trobar una penya que ja havia vist abans, primer en un campanar / mirador al que havia pujat, i després al Dada on vaig sopar. Com que ens va fer gràcia a tots, creuant-nos també aquí, vam començar a parlar i a unir els nostres destins nocturns. I em van dir que també estaven al lloc on havia dinat, cosa que jo no vaig pas notar. Que petita que és Riga!

Així que anar fent anar fent va passar la nit, i va arribar l'hora de, tot tocat com un turista qualsevol, buscar el meu hostal i llit en la foscor. I me'n vaig sortir prou bé :-p

Pel matí, al cap de dos o tres hores, no més, i amb una mica de ressaca (recordem que a la meva avançada edat ja no estic per aquests trotes), em vaig aixecar enmig d'un dia calorós i assolellat, perfecte per un dia de platja.

La platja en qüestió està a Jurmala, a una mitja hora de tren. Per arribar a l'estació, abans que res, vaig haver de creuar un mercat rus de lo més autèntic, tot ple de russos (ho notes fàcilment, a les cares :-)) i amb la impressió d'estar enclat una trentena d'anys enrera (almenys 20!), conservant tot plegat amb un encant de lo més característic. Hem de dir que a Riga ciutat hi deu haver al voltant d'un 50% de letons i un 50% de russos, deguts a la inmigració "suggerida" durant èpoques soviètiques. Passat el mercat, per acabar-ho d'adobar, hi havia un edifici de lo més soviètic, construït als anys 50 i preparat per lluïr una foto de l'Stalin de metres i metres. Per sort, a l'Stalin li va donar per morir-se abans que l'edifici fos inaugurat, així que al final se la van estalviar. L'edifici és del mateix estil que les 7 famoses torres que hi ha a Moscú i que són conegudes com les 7 bessones, rascacels estalinistes, i la veritat és que bastant impressionants. Sempre els he volgut veure, aquests rascacels, i la veritat és que no sabia que a Riga no hagués cap, així que va ser una fantàsticament agradable sorpresa trobar-me'l!

De la relació dels russos i soviètics amb els letons i Letònia, ja n'anirem parlant tota l'estona, i amb més detall cap al final. Tot plegat em va semblar molt fascinant!

El tren, un cop agafat, era totalment rústic i, deixa'm dir, de seients "ferms" :-) Curiosament estava majoritàriament plè de dones d'edat avançada, soles. No sé si l'explicació serà que a Letònia hi ha més d'un 55% de dones, i que és el païs d'Europa amb índex de natalitat més baix, amb lo que la mitjana d'edat és bastant avançada, cosa que pots notar fàcilment. Dues dades curioses!

Una altra dada, tot posat ben desordenat com podeu comprovar, és que moltíssima gent fuma, aquí. Cosa que no és extranya si pensem que el tabac (Marlboro per exemple, marques locals menys) val 1 euro el paquet. Per altra banda però, és curiós veure que no hi ha ni una sola burilla al terra (bé, si que n'hi ha! Les dels guiris!), ja que totes les papereres van equipades amb un posa-burilles que tothom, molt cívicament, utilitza.

De fet ja us dic que qui es pensés que això estaria tot una mica descuidat i brut... doncs ni parlar-ne. La gent d'allò més cívica, i tot tenia, excepte suburbis de les afores - però això passa a tot arreu - una gran pinta. Fins i tot hi havia un carril bici que resseguia tota la via des de Riga a Jurmala, tot maco ell, i que molta gent utilitzava.

Jurmala en si no és un poble, sino una "zona"/resort de platja, especialment popular en temps soviètics i anteriors, on va era una de les destinacions de platja més visitades, com ho demostra la quantitat de restaurants, hotels, mansions i clíniques (era un reconegut centre de salut, també), però que ara està una mica de capa caiguda. El tren para en 4 o 5 estacions, a la zona, i el que sàviament vaig decidir fer va ser baixar-me en una d'elles (la més llunyana) i agafar-lo de tornada en alguna altra. La civilització no es troba a peu de platja, com estem acostumats, sino que tens tots els carrers i cases i restaurants i botigues, després un tros de bosc, i de cop, la platja, una animalada de 30 quilòmetres de llarg de sorra blanca i fina i compacta, i molt inexplotada.

El que la sorra fos compacta la fa perfecte per caminar, i diumenge al matí / migdia com era, sembla ser que jo no vaig ser l'únic que va tenir aquesta idea. Centenars de persones, en grupets familiars, parelles, solitaris, de totes les edats, omplien la platja caminant amunt i avall. Si bé no feia massa calor, fins i tot algú tenia el valor de banyar-se! I val a dir que la platja era lo seu de guapa. Si bé l'aigua no és la més neta que he vist. Com a detall en quan a la fredor de l'aigua... a l'hivern tota la badia de Riga (us convido a que mireu un mapa perquè entengueu bé com és, aquesta badia) es congela, ja que queda com "tancada", i és realment poc fonda.

Però aquests letons són uns valents! Per exemple, hi havia un pilot de iaios sense samarreta jugant enèrgicament a volei-platja. I la veritat és que ho feien lo seu de bé. És curiós, però sembla ser que Letònia és una potència, en volei-platja! Qui ho hagués de dir!

Com que sóc un agonies, finalment vaig patejar fins l'estació més llunyana, i tot plegat em va portar ben bé ben bé unes 3 hores, que ja és lo seu. Això si, la cosa va ser de lo més relaxant i els aires del mar van anar la mar de bé (valgui la redundància) per recuperar-me 100% de la ressaca! Però quan per fi volia sortir de la platja, travessar el bosc i tornar a la civilització, vaig acabar resseguint una espècie de curiós camí de fusta pel mig del bosc (de dos quilòmetres! no sé si era per escoles, o per veure'l al mig de la neu, o què, però era tot extrany, allà... ja us en posaré una foto per aquí baix), que em va deixar, quan me'n vaig adonar, al quinto pino. I em va tocar caminar una altra mitja hora fins a l'estació, bordejant la carretera, unes llacunes i unes xaboles també que tela.

Un cop de tornada a Riga, que encara era força de dia, i després d'estar una estona veient què es coïa a l'hotel, vaig decidir passar-me pel l'Andrejsala. L'Andrejsala són, originalment, uns edificis abandonats al port, que uns quants anys enrere van ser ocupats per gent que va decidir muntar-hi exposicions, bars, clubs i històries alternatives vàries. En tenia tot de positives referències, així que era una de les visites obligades de la meva estança.

Per arribar-hi, havia de creuar el parc principal de Riga, que envolta tot el centre, i que està basat en un canal artificial amb uns fantàstics jardins que l'acolleixen. A part de gèisers, caminets encantadors i raconets romàntics per parelles tortolites, vaig veure una cosa tot curiosa. Creuant el canal hi havia tot de ponts, generalment molt apanyats i bonics. Quan em vaig acostar a un d'ells, vaig veure que estava absolutament abarrotat de candaus enganxats (com veureu a les afotos). Quan m'hi vaig acostar encara més, vaig veure que cada candau duia el nom de dues persones i una data. I és que aquí és costum que, quan una parella es casa, enganxi un candau amb els seus noms i la data del casament. No sé si el que fan després és llançar la clau a l'aigua, del pal aquí estem, encadenats per sempre i sense escapatòria, però en tot cas és ben curiós i n'hi ha moltíssims.

I d'aquí el títol del post :-)

Per altra banda, lo de les flors... Aquí els hi encanten les flors. Tothom dóna flors a tothom i hi ha un pilot de botigues de flors. Quan algú espera a algú altre a l'aeroport, l'espera amb unes flors. Quan hi ha un casament (tornem-hi) els convidats, en comptes de tirar-lis arròs, els hi dónen un pom de flors als nuvis (que no sé què en faran, al final, amb tantes flors! Imagineu-vos els "típics" 200 convidats, que vénen a ser un centenar de poms...). Flors i flors i més flors per tot arreu.

Flors i candaus.

I un home solitari! (que aquest sóc jo!)

Bueno, que me'n vaig una mica (una mica?) per les branques! L'Andrejsala es troba al nord del centre, i just al costat del riu (està clar que havia de ser per allà, si hi ha un port), i la veritat és que em va semblar un fracàs de molt de cuidado. La zona té el seu atractiu decadent, plena de magatzems "abandonats" plens de graffitis i històries, i unes grues arrovellades que no es feien servir des de temps soviètics, però estava tot xapat, i només hi havia alguns grupets fent botellón per allà fora. Que no és necessàriament artístic. Vaig anar a preguntar una mica, i la única resposta que en vaig treure va ser un "no, avui no". Així que no, avui diumenge al vespre no va ser un bon dia per passar-se per allà. Una pena.

De totes maneres, la posta de sol que es començava a albirar des d'allà era d'aquelles que prometia prometia. I va complir! Tant des d'allà com des del camí de tornada cap al centre, tot frustrat amb l'Andrejsala dels pebrots, la lluminositat no va ser objecte de cap mena de queixa!

Enfrentem-nos amb la realitat: estava petat! Havia dormit una merda, m'havia aixecat amb ressaca, i havia caminat un pilot. Vaig decidir anar a sopar algo i directament, pirar-me a fer una nit de socialització amb els companys hostelers i, sobretot, amb el llit!

Una noia letona que conec m'havia recomanat que anés a sopar al Chili Pica, que és com una cadena que es troba escampada per tot Riga (i m'imagino que más allá). Es clar, jo em pensava que seria del rollo mexicà, o si més no picant (el chili pica!), o ves a saber, rollo tapetes pica-pica. Però resulta que a Letònia la c es pronuncia zz, i a fi de comptes el Chili Pica era Chili Pizza!! O sigui que era una pizzeria vil i cruel! Juas!

Cap allà vaig anar de totes maneres. I la pizza no estava pas tan bona, però vaja, és Letònia, suposo que tampoc en serà l'especialitat! Destacarem que la vaig acompanyar per una "sana" i inalcohòlica coca-cola, la pizza :-D Només pensar en una birra (encara) l'estómac se'm removia una mica! Si que és cert que l'edat no perdona i ja no estic por estos trotes! Que trist, no? :-D

Al lloc aquest donava la casualitat que hi havia uns espanyols, concretament un parell d'homes quarentons amb els seus fills (un per cap) mascles quillacos adolescents. I la veritat és que donaven la nota cosa mala, demostrant ser uns catetos de cuidado i sense pagar cap respecte absolutament a ningú, demanant els plats en espanyol ja que no tenien ni papa d'anglès, i inclús mosquejant-se i enrient-se de la pobra cambrera quan aquesta no els entenia.

Realment hi ha poques coses més patètiques que aquella penya que està orgullosa de la seva pròpia estupidesa i ignorància. Doncs aquests déu n'hi dó.

A banda d'això, serà dels llocs on he anat on n'he vist menys, d'espanyols! Que també està bé!

Me'n vaig anar seguidament a l'hostal, tot comprovant que encara quedaven alguns nordirlandesos perduts entre birra i birra. A l'arribar vaig trobar-me a tothom mirant una peli (12 monos) que no havia vist i que estava a mitges. Vaig intentar agafar-la al vol, però nano, no pillava res, així que vaig acabar amb la noia de la recepció i tota la gent que anava entrant i sortint. I la cosa estava força activa i vaig conèixer un pilot de gent, com és típic d'aquests llocs.

Quan ja s'anava fent tard i estava a punt de retirar-me va aparèixer un paio tot sol i extrany, molt masculí ell, amb cara sèria i una mica atemoridora, demanant una habitació senzilla per una nit. Resulta que no n'hi havien i, a contracor, va haver d'agafar un dormitori, casualment el meu. El nano se'n va anar directament a dormir, sense dir gaire res a ningú, i al cap de poc me n'hi vaig anar jo també, aquest cop si, però, havent-me permès un parell de birres!

A les cinc del matí, el despertador del paio extrany (que era lituà - no és que això vulgui dir res, però - ) va sonar i el nano va marxar relativament sigilosament. Hummm... em va fer una pinta una mica sospitosa, i com a mínim era agent secret o algo!

He de confessar una cosa! Alguns ja ho sabreu... humm... ronco! Oh si! I, pel que diuen aquells que han tingut la oportunitat de sentir-ho en les seves carns, es veu que ronco força, quan m'hi poso! I no sé si va ser abans de que el lituà marxés o no, que vaig notar que algú em sacsejava una mica. I era una noia australiana que hi havia a l'habitació. La conversa va anar tal que així:

"Huh?"

"Ehem... sorry... you are making A LOT of noise..."

"Ahhm... sorry for that"

I seguidament em vaig posar de perfil, on les probabilitats de sorolls respiratoris involuntaris són certament més baixes. He de dir que no és el primer cop que em passa alguna cosa així, dormint en habitacions comunitàries... què hi puc fer, pobre de mi? Potser repartir taps a la meva arribada? M'ho pensaré...

Tot i així, i fent conya amb els companys d'habitació, em vaig aixecar tot animat! Com que això de Riga se'm queda petit, i encara em quedava un altre dia, aquest dilluns assolellat l'anava a gastar a l'altra excursió recomanada, que no és altra que Sigulda, que es veu que és tot un paraís a l'aire lliure i molt bonic i tal.

A veure doncs.

Per anar-hi havia d'agafar un bus, i abans d'agafar-lo vaig decidir ser un tio previsor i passar pel super a comprar-me un picnic, que disfrutaria escalonadament durant el dia. Tot plegat estava anant de maravella, vaig comprar-ho tot, vaig trobar el bus correcte, hi vaig pujar i em vaig asseure còmodament (no estava malament, el bus). Al cap de poc vaig notar-me assedegat, així que vaig rebuscar a la bossa per la meva recent comprada fresca ampolla d'aigua... però ai l'as! Òbviament jo volia comprar aigua mineral natural sense bombolles ni res, però es veu que els meus coneixements de letó no van ser suficients al desxifrar l'etiqueta, perquè així que vaig obrir-la, una cascada de gas i bombolles va sortir disparada en totes direccions, mullant-me a mi (molt), a la bona senyora que tenia al costat (no tant) i a la noia del seient de davant (menys), i provocant la mirada inquisidora de tot el bus. La senyora del costat, russa ella, i com a tal, freda i no massa parladora, sense ni dir res ni canviar l'expressió de la cara, va rebuscar al seu bolso i em va fer entrega d'un parell de kleenex que, per què no dir-ho, em van anar la mar de bé :-)

De totes maneres, l'aigua era de marca Everest, que a mi em va semblar de lo més pur i cristal.lí, com perquè estigués plè de fastidioses bombolletes! Hrrummm!!

Sense més accidents vam arribar a Sigulda, a no més d'una hora de camí, i reconegut com un dels llocs més bells i visitats de Letònia, popular entre letons i estrangers. El perquè d'aquesta popularitat resideix en la càrrega històrica del lloc, amb castells i d'altres històries que ja us explicaré, i la seva situació a l'extrem de la vall del Gauja, un parc nacional molt celebrat.

A la hora de la veritat, però, Sigulda és una ciutadeta bastant modesta, això si força cuidada i apanyada, amb els seus (inevitables) amples parcs i una gran tranquilitat general (de dilluns al matí). Dels castells no en queda gran cosa més que quatre parets contades, i la vall dista força de ser dramàtica (sobretot si vens de Noruega!), tot i que és atractiva i agradable, això si que ho té. Un parell de dades que em van fer gràcia és que es veu que aquí hi ha la tercera cascada més alta dels bàltics, amb una alçada de 2,3 metres. A la vegada, també hi ha una paret vertical argilosa especialment alta. Té 11 metres. Un parell de setmanes enrere (i un parell de posts), si recordeu la visita als fiords.... hi havien cascades de 800 metres i una paret vertical (el Trollveggen) de 1100. Les dades són catxondes, però :-)

Però no és dramatisme, indubtablement, el que havia vingut a buscar aquí, sino boscos gentils i solitaris. I d'això n'està ben plè. Equipat amb un mapa no gens detallat, vaig començar a caminar pels boscos cap a un mirador proper al riu, i a partir d'aquí cap a un petit gorg (de 6 o 7 metres, suposo) que indicava per allà. Però noi, serà que no m'ho vaig mirar bé, o el mapa no ho indicava prou, però vaig començar a caminar i caminar pel bosc, i caminar creuant prats, i caminar i caminar, i em va donar a mi la sensació que em vaig perdre una mica. I quan per fi em vaig aconseguir trobar, gràcies a una antena de televisió propera, estava totalment al quinto pino!

Això si, vaig tenir una visió de l'agricultura letona que no hagués tingut de cap altra manera :-D

Finalment, vaig tornar a on havia començat al cap d'un parell d'hores ben bones. Les atraccions de Sigulda en si són el castell nou, una mansió del segle XIX que ara és un restaurant, i el castell vell, quatre parets dins el recinte de les quals ara hi ha una espècie d'auditori.

Les altres coses estan a l'altra banda del riu, i tècnicament això ja no serà Sigulda, sino que serà el poble veí de Turaida. Per creuar el riu, ho pots fer pel vulgar pont on creuen els cotxes, o mitjançant un telefèric construït cap als anys 60 que promocionen molt a tot arreu, més que res perquè no és gaire útil i l'han d'amortitzar com sigui, ja que no crec que massa massa gent l'utilitzi. Jo el vaig utilitzar per fer país i tal, però es va demostrar que no era pas estrictament necessari.

Al cantó de Turaida hi ha un castell, el castell de Turaida, molt fotogènic ell, i el que sorpressivament va ser el punt culminant de la visita: la cova de Gutmanis i d'altres adjacents. La informació prèvia, respecte a la cova aquesta, deia que era la més gran dels bàltics, amb uns 20 metres d'alt uns 15 de fons i uns 15 d'ample, cosa que tot plegat tampoc prometia tant. A l'arribar allà, però, vaig comprovar que tota la zona era extranyament argilosa, i que a les rodalies de la cova hi havia tot d'inscripcions en l'argila de gent que passava per allà. Però a l'arribar a la cova en si la cosa sortia de mida, ja que absolutament tota ella, parets i sostre i voltants, estava plena d'inscripcions, unes sobreposades amb les altres, i datant de totes les èpoques, construint una visió d'art anònim colectiu de lo més bizarra i atraient. La més antiga que vaig ser capaç de descobrir durant la bona estona que vaig restar embadalit mirant-m'ho tot, datava de 1820, però vaig llegir que n'hi havia de fins al 1668! A dia d'avui, està prohibit fer-n'hi de noves, d'inscripcions, per preservar les que ja hi han. No sé si enteneu ben bé el que vull dir, amb "inscripcions"... espero que la foto que poso més avall us ajudi!

De fet, relativa a aquesta cova hi ha una llegenda que, si bé no solo ser molt donat a explicar llegendes aquí, em va tocar una mica el cor i explicaré: Allà a principis del segle XVII, en aquesta zona s'estava lliurant una guerra entre Suècia i Polònia. En algun moment de la batalla, algú provinent del castell de Turaida, quan buscava supervivents, va trobar a una nena petita abandonada que semblava no ser de ningú, així que se la va apropiar i educar, donant-li el nom de Maija. Quan va crèixer, sembla que la nena es va convertir en una mossota de lo més eixirida i, perquè no dir-ho, sexualment adorable, i com no li van començar a sortir pretendents. Ella, però, es va enamorar del jardiner del castell, un jove ben plantat anomenat Viktor, i la feliç parelleta tenia el costum de trobar-se habitualment a la cova de Gutmanis, suposo que per dur a terme les seves fantasies amoroses (això no ho vaig llegir enlloc, però vaja, que sembla obvi).

Un parell de soldats polonesos (havien de ser polonesos!) que havien deixat el seu exèrcit, s'havien establert permanentment a la zona. Un d'ells, que fins i tot us diré que es deia Jakubowski, es va enamorar perdudament de la jove Maija. Ell insistia i insistia, però ella el rebutjava una vegada rere l'altre, fidel al seu amor vers en Viktor. Un dia, en Jakubowski, fart ja de tanta negativa, li va fer arribar una carta a la noia, fent-se passar per en Viktor, i citant-la a tal dia i a tal hora a la cova en qüetsió.

Quan la noia, tota innocent, va arribar allà, els dos polonesos l'estaven esperant, amb la no gens pura intenció de beneficiar-se-la amatòriament. La noia, desesperada, li va dir al polac que, si la deixava marxar en pau i no abusava d'ella, li donaria la bufanda que portava, que resulta que era màgica, i que li serviria per protegir-se de les espases dels enemics, ja que era resistent a tot tipus d'espases i que si no s'ho creia, que provés!

El polonès, no gens llest, es va creure les falòrnies de la noia (si que devia de ser atractiva, si...) i per comprovar-ho va desenfundar la seva pròpia espasa i va etzibar-li un bon cop directe a la bufanda.

No fa falta dir que la bufanda, de màgica no en tenia res, i el bell cap de la noia va sortir disparat i rodolant per allà a la cova. El que passa després no té massa importància i allargaria la història innecessàriament, però la noia va preferir morir que ser-li infidel al seu estimat Viktor. I tot plegat, si bé una mica over the top dramàtic, pues té la seva cosa.

De fet, això pot ser veritat o mentida, però al costat del castell de Turaida hi ha una tomba i una làpida que posa "Turaidas Roze 1601-1620". Perquè no us ho havia dit, però a la noia, si bé es deia Maija, li deien la Rosa de Turaida.

I això és tot :-)

De tornada vaig fàcilment comprovar que no feia gens de falta agafar el telefèric, així que vaig anar caminant pel pont, arribant no gaire més tard a Sigulda i, després de donar un cop d'ull a la pista de Bobsleigh que hi havia -no n'havia vist pas mai cap, de pista de bobsleigh-, em vaig dirigir, confessem que tot petat, cap a l'estació de bus, on una senyora de 70 anys amb un anglès perfecte em va amablement indicar quin era el bus que havia d'agafar.

Vaig arribar a Riga sense incidents i quasi de nit, donant-me temps a poca cosa més que dutxar-me, passar de nou per aquell restaurant triomfador del primer dia (el del self-service), comprovar amb alegria que ja no quedaven nord-irlandesos, anar a fer unes birres tranquiles de dilluns a la nit, i anar a parar a l'hotel per acabar xerrant amb els currantes fins les tantes :-D

El que em va fer molta il.lusió, un cop vaig retirar-me als meus aposentos, és que hi havia un paio nou que roncava de la hòstia, i que estic totalment segur que va silenciar totalment qualsevol intent que jo pogués fer. Evidemnent a mi això me la sua, i em vaig sobar ben i ben aviat :-)

El matí següent ja era el meu últim matí, abans que hagués d'agafar l'avió de tornada allà a les 6 de la tarda. Em quedaven encara un parell de coses imprescindibles a fer, així que em vaig espavilar ràpid i cap a allà que vaig córrer.

La primera d'elles era el Museu de la Ocupació, una exposició diuen que escencial per entendre la realitat del pais. La veritat és que la realitat històrica del pais jo ja la coneixia més o menys, i el museu em va decepcionar una miqueta, centrant-se sobretot en la segona guerra mundial, on Letònia va passar de mans soviètiques a alemanyes i a soviètiques altre cop, més que en els 40 anys d'ocupació soviètica en si, que és el que més m'interessava a mi, i que la veritat és que estava una mica pobrement cobert.

Tot i així, em vaig llegir el museu de pe a pa, i és suficientment interessant!

Fora del centre medieval, pel que és conegut Riga, arquitectònicament, és per un barri amb molts edificis d'art noveau ("modernistes", podríem dir) molt prominents. Per arribar-hi vaig haver de passar per la catedral ortodoxa, primera que he vist mai, i reconstruida (com moltes d'altres) després que durant temps soviètics fos demolida. un cop a la zona en si, la veritat és que n'hi havia forces, d'edificis art nouveau, i la veritat és que eren força interessants, amb curioses formes i figures humanes i animals per tot arreu.

També en aquella zona hi havia les embaixades, ocupant inclús alguns d'aquests edificis. Com a dada curiosa, no diríeu mai amb quin pais comparteix edifici l'embaixada espanyola. De fet, aquesta podria ser una bona pregunta per un dels meus concursos, ja que d'aquí poc n'haurem de fer algun, tenint en compte que la nostra propera vinguda, com ja veurem en inmediats posts, s'acosta ràpidament. De totes maneres, ja pensaré algo més, i us diré que el pais en qüestió és... Uzbekistan! :-/

I ja poca cosa més. Passar per l'hostal a recollir els trastos i agafar el bus que em portaria a l'aeroport. Quan ja hi arribàvem, a l'aeroport, de fet a les mateixes pistes, vaig veure una bona col.lecció d'avions de guerra i helicòpters soviètics, que feien la seva fantàstica patxoca. Com que anava amb temps -no sigui cas, coneixent experiències passades- vaig anar a informació a preguntar tot emocionat que què era, allò, i si es podia veure. I es veu que si, que es podia. És més, era el museu de l'aviació! Però nois, el meu goso en un poso, perquè a l'arribar a la facturació, hi havia la cua més gran de la història! Només hi havia una "finestreta" oberta, i vaig tardar uns 45 minuts ben bons a facturar (i encara perquè algú va veure el percal i va decidir obrir més finestretes!). I d'avions i helicòpters, res :-(

El vol, en un avorrit boeing sense hèlices ni res, va transcórrer sense incidents, i el tren cap a casa va ser gratuït per gentilesa involuntària del senyor revisor despistat!

Tot plegat un bon preàmbul per ser rebut com em mereixo a casa, amb un sopar fantàstic i una mestressa que, com no, donada la meva excepcionalitat, m'enyorava molt i tal. Els detalls però, els deixo a la imaginació de cadascú!

I ho deixarem aquí, endinsant-nos ja directament a la tardor i als inminents preparatius per la meva nostra marxa de Noruega. Mentrestant, però, anem disfrutant-ho!

Igual que vosaltres!

Unes afotos, sieso:

El centre de la ciutat de Riga està considerat patrimoni de la humanitat per la UNESCO. Aquí podeu comprovar-ne per què, en aquesta vista panoràmica des d'un campanar adjacent. L'església grossa del mig és la catedral.


A part de l'harmonia aleatòria que la fa digna de tal distinció, el que tenia Riga molt també eren nord-irlandesos busca bronques reunits al voltant d'uns bars per turistes cèntrics. QUe no faltin uns quants anti-disturbis per si les mosques...


Potser l'edifici i vista singular més atractiva, del centre, és aquesta recarregada "Casa dels caps negres", traduïnt patillerament. El campanar del darrere, per cert, és des d'on està tirada la primera foto!


Però a banda d'edificis, a mi el que més em va agradar de Riga van ser els seus parcs, oberts, cuidats, i convidant a passar-hi unes estones ben agradables. Aquest és el que en podríem dir principal, amb el canal al voltant del qual està basat.


En un dels ponts d'aquest parc podem veure aquest abús de candaus. De fet estaven a la majoria de ponts, però aquest potser n'era el més popular. D'aquí un terç del títol del post. Si no sabeu què volen dir, els candaus, per cert, és que us heu saltat el post i heu anat directament a les fotos, així que vinga cap amunt ganduls! xD


El restaurant Dada va ser un dels grans descobriments de l'estada. Aquests dos satisfets senyors cuiners / parrillaires et parrillaven el que els hi donguéssis, a triar entre el pilot d'opcions que veieu en primer terme.


Aquest edifici estalinista, anomenat "carinyosament" entre els locals "El pastís d'aniversari de l'Stalin", dominava el barri rus de la ciutat. Si bé la significància no és gaire maca, l'edifici en si em resulta molt atraient, com confesso que ho fan aquests mega-rascacels soviètics...


Aquell segon matí el vaig passar a Jurmala, a la platja. Una platja ben llarga i de sorra ben blanca i fina. No va ser una idea molt original, no, passar-hi el matí, ja que estava plena de gent que va pensar el mateix. La platja era molt grossa i hi havia lloc per tots, de totes maneres :-) (si, ja sé que no hi ha gaire ningú, en aquesta foto! És que he anat a triar la que hi havia més gent, home!)


I tota la llargària estava acompanyada d'un dens bosc de pins crescut a les dunes que l'aïllava ben encertadament de la civilització, creant una atmòsfera totalment diferent en ben pocs metres.


Endinsant-me endinsant-me al bosc de marres em vaig perdre una mica, però és que tenia curiositat per saber on arribava aquest extrany camí i elaborat camí, de més de dos quilòmetres, que anava sortejant tots els arbres de formes curioses...


De tornada a Riga vaig passar per l'Andrejsala, una zona al port antic on se suposa que hi havia d'haver alguna espècie d'escena alternativa i artística. Dissortadament no vaig triar el millor moment, ja que no hi havia gaire ni déu. Ara, la zona en si tenia un atractiu decadent interessant, com aquestes grues abandonades des de fa una pila d'anys.


De tornada al centre però, vaig enganxar una posta de sol d'aquelles que mola, a la qual li vaig tirar unes afotos d'aquelles que molen, també.


El dia següent l'enclavament a visitar era Sigulda, famós pels seus castells. Aquí veiem el castell de Turaida, tot petit i rosat, des de l'altre cantó de la vall.


Una cosa curiosa, que vaig veure a Sigulda com suposo hagués pogut veure a qualsevol altre lloc, és que els cementiris tenien una petita parceleta amb un banc per cada inquilí, lo que els feia d'allò més espaiosos. Ja no només no són ninxols de merda, sino que fins i tot ténen jardinet particular! Vaja vaja!


I a Sigulda em vaig perdre, si, què passa! I no només una mica, que em vaig perdre un pilot! Aquesta antena de televisió, típicament de l'est, que feia força patxoca i tot, em va servir per trobar-me, i descobrir-me ben lluny d'on pretenia ser!


Un altre dels "castells" de la zona, i la única foto on apareixo en aquesta tongada, tot mantenint una conversa transbàltica!


El gran highlight de la visita a Sigulda va ser, però, inesperadament, la cova de Gutmanis, amb les seves inscripcions en superfície argilosa. Tota ella n'estava coberta, i feia una vista general d'allò més curiosa.


Aquí veiem un detall d'una de les inscripcions currades (típicament, les més antigues estaven força més treballades que les més noves), en concret de 1879. De totes maneres, tot plegat sembla una mica dèbil... ja que si passes la mà per la paret de la cova (cosa que se t'encoratja a NO fer) t'emportes un pilot de sorreta inevitablement...


De tornada a Riga, i quasi per últim, un exemple d'edifici Art Noveau, net i polit i plè de cares i extranys motius naturals. N'hi havia un barri ben ple, d'edificis d'aquest pal!


No vull marxar sense ensenyar-vos aquesta curiosa costum que tenen els letons de traduïr els noms de persones. Em perdonareu per l'imperdonable reflex, però segur que us interessarà saber que havia de tocar l'Eltons Dzons, al cap de poc! :-D


Ara si, per últim últim, la intolerable cua que hi havia al aeroport, amb una "finestreta" per tots els vols, i que em va frustrar la meva visita al museu de l'aviació que prometia unes fotos de lo més blogables!! Molt malament!


I això és tot!! Un consell però! Letònia mola, i ben bé que faríeu d'anar-hi abans que l'escència en sigui totalment violada per turistes absurds i l'euro que hi ha d'entrar en un parell d'anys en destrossi els bons preus!

Dit aixòs, salut i a disfrutar! :-D