Estem fets un flåm

Sense gaire temps per res, el dia següent de la nostra arribada ja teníem el primer compromís ineludible d'aquest que promet ser un atrafegat agost. I és que la nostra amiga Anne, l'Anne d'en Julian, casados y residentes en Bergen, tenia la inauguració d'una exposició dels seus quadres a Oslo!

Recordareu que ja n'hem parlat, per aquí, dels seus quadres, de que són bastant chachis i de que nosaltres, sense anar més lluny, en tenim un de ben maco. Així que va ser una excusa perfecta per trobar-nos de nou, junt amb la Sarah i la Katrine i en Jan Ole, i menjar canapès i beure cava, que és el que es fa a les inauguracions, oi?

El tema és que els nois anaven una mica de cul, ja que van venir amb el tren, arribant de bon matí, inaugurant la cosa a les 12, i agafant el tren altra vegada a les 4 de la tarda. L'explicació és que en Julian, també artista ell, tenia una altra exposició al dia següent! Quines coses, que els nanos no han exposat en tot l'any i els hi surten dues pràcticament el mateix dia. Serà que se'ls ha girat la flor, tu!

Però això va voler dir que, allà a les 4, la Sarah, la Tiffany i jo ens vam quedar tot sols i desemparats a la ciutat, nosaltres que som de poble, ja que la Katrine i en Jan Ole també van marxar a l'Ikea a redecorar la seva casa i vida. A més a més, feia un dia de merda, mig plovent, i ens vam estar la major part del temps en una botiga de llibres. Ara, com a curiositat, mentre passejàvem pel port, ens vam trobar un ring de wrestling, on un quillaco noruec favorit del públic era vilment apallissat per un finlandès gros, fofo i madur, en un espectacle absolutament deplorable.

Com que això no podia ser, i el dia s'estava posant més de merda a cada moment, vam decidir, vilment, anar-nos'en cap a casa, home ja!

I tornàvem a Hamar i a la vida diària i al curro i a tot plegat, amb la diferència de tenir una nova habitant a la casa, però que per sort no és gaire gran i la vam poder encabir sense problemes a l'habitació d'en Jett.

Hamar, per cert, està totalment desèrtic aquests primers dies d'agost. Deu ser que la gent està de vacances i tal, cosa extranya, perquè em pensava que el mes de vacances per excel.lència era el juliol, cosa que tots els companys de feina m'han confirmat, agafant-se llavors les seves. També potser serà perquè fa un temps bastant dolentot, sincerament, i la gent potser prefereix estar-se a casa. Això de l'estiu noruec ja no és divertit, i és una completa loteria que l'astre rei decideixi beneïr-nos amb els seus benevolents rajos...

El que no està de vacances són els mosquits! N'hi ha una barbaritat! I sorprèn... no té pinta, a simple vista, però nano... n'he vist (i notat!) com a pocs llocs!

A la feina, cap novetat de consideració. Continuo amb el projecte ganso per Statoil, amb alguna coseta paral.lela petita. No sé si recordareu que en algun post anterior de fa alguns mesos, potser 3 o 4, comentava les webs que havia fet. Una de les que n'estava més orgullós era la de 3kmusikk, una botiga virtual on podies comprar instruments i històries musicals. Doncs bé, fa poc m'he enterat que han hagut de tancar, els de 3K, tota una botiga històrica de Hamar, per bancatrencada. Una gran sorpresa per cert, ja que no n'he sentit gaire de botigues que tanquéssin, per aquí... i m'ensumo que el fet que els hi haguem cobrat un ull per la cara per la web deu haver-hi posat el seu gra de sorra...

I ben ràpidament, sense gaires aconteixements previs, va arribar el dia (la tarda, millor dit), on el senyor Manils i la senyora Montse de Manils ens venien a veure. La seva estada al nostre humil reialme no és més que una altra etapa del seu interessant viatge estiuenc, i que els ha portat i portarà per Copenhagen, Oslo, Hamar, fiords noruecs, Bèlgica i festivals rockers i Amsterdam i rodalies. Lo qual no està gens malament! Mola, que els meus amics viatgeu! :-)

En la part que ens ocupa i preocupa, arribaven a Hamar el dijous a la tarda, amb la intenció de marxar dimarts a la nit. Com a sacrifici d'hoste sacrificat que sóc, de divendres a diumenge, i aprofitant el meu dia de festa setmanal, vam organitzar una mini-excursioneta als fiords -la meva primera!- d'allò més molona!

Però tot al seu temps! Els senyors de Manils sembla que van tenir una formidable i satisfactòria estada a Oslo, amb un bon temps impropi de Noruega, i després d'aprofitar-lo al màxim van venir cap a Hamar. Tan bon punt arribar, i després de posar-los en comú amb els seus nous companys de pis ocasionals, Tiffany i Sarah (ja que el Jett estava amb en Geir, per cert, just retornat d'un viatget a Sudàfrica - destí de moda, per altra banda, pel que sembla -), vam anar a fer la caminada estàndar per tot visitant hamarí, ergo resseguint el llac fins la catedral vella dins la urna de vidre i el museu dels pobles i blah blah. Allò de que us parlo en totes les visites, vaja. La passejada, naturalment, va ser suficient perquè els visitants es convencéssin ràpidament de lo idíl.lica que és la nostra localització i, sobretot, de l'addictiva bellesa serena del nostre llac Mjøsa.

El primer vespre en agradable companyia va transcórrer plàcidament, tot actualitzant-nos de les nostres respectives evolucions (vaja, al Manils l'havia vist dues setmanes enrere, jo, però bueno) i creant llaços d'amistat entre el sector anglosaxó i el catalanoparlant. El Jack Daniels que molt amablement els nostres visitants ens van portar (sota demanda en part, i seguint el savi consell i suggerència de que tothom que vingui de visita porti siusplau algo d'alcohol - que aquí ja sabeu que és impossiblement car -) va ajudar a crear una situació favorable.

Així que el matí següent, i tot deixant tristament a la meva damisela i a la seva pèl-roja assistent de càmera enrere per motius laborals inexcusables, els tres intrèpids catalans van empaquetar el pèsol destí als salvatges fiords noruecs. Concretament el nostre campament base havia d'estar a la petita localitat de Flåm, a l'altura de Hamar cap a l'oest, al fons de l'Auralandsfjord, i seu de tot d'atraccions que ens anaven a mantenir ben ocupats i que anirem detallant posteriorment.

Aquest viatge també anava a ser el primer des de que tenim cotxe de nou a Noruega. I tot apunta a que no serà pas l'últim :-) Conduïr per Noruega, com segur que ja havia dit mesos enrere, és extremadament lent, primer perquè les carreteres no són ràpides, i segon, perquè encara que ho fóssin, no t'hi deixarien pas anar, de ràpid. El límit de velocitat, a l'autopista (carril per banda, es clar) és de 90 km/h.

Flåm està aproximadament a 300 km de Hamar, i el viatge, com no, és espectacular, com pràcticament tots els trajectes noruecs, canviant de boscos a valls i llacs i rius i muntanyes escarpades i turons fèrtils i verds. A mig camí vam parar per menjar i se'm va acudir mirar el mòbil a veure si algú se m'havia intentat comunicar, i si, la Tiffany ho havia intentat moltes vegades, per informar-me que, burro de mi, m'havia deixat la bossa amb tota la roba a casa. Tots els recanvis, roba interior, pantalons llargs i, el més important, roba de pluja adient per les traïdores condicions climatològiques noruegues!

Quin paio, no m'havia passat mai, això!

Àixí que després de comprar ni que sigui uns mitjons (que no en portava, que anava amb xancletes) em vaig preparar mentalment per fer pudor, passar fred, i mullar-me vilment durant els següents tres dies. Però ai! Mai no subestimis la sort de les persones amb sort, com jo mateix sabeu que sóc!

De camí cap a Flåm hi ha mil oportunitats per parar-te, entre elles un parell d'esglésies de fusta d'aquelles que tan m'agraden. La primera, la de Lomen, en una situació privilegiada damunt d'un llac. No és de les més espectaculars, però mola clarament. La segona va ser la de Borgund, la més coneguda segurament de Noruega, però que justament per aìxò tenia un cristo turístic muntat al davant que flipes, amb un Centre de Visitants ple de souvenirs i tickets molt cars (7 euros i pico) per visitar l'església de marres, i fins i tot per acostar-t'hi per la part de fora. Això a nosaltres ens va semblar un abús, a part que no teníem temps perquè ens sortíssin a compte els euros, amb lo que ens vam conformar a veure-la des de la relativa distància. L'església, però, és magnífica, però els paios que la gestionen uns careros rates :-)

I encara ens quedava algo especial, al cap de pràcticament 7 hores d'haver sortit de casa, abans d'arribar a la nostra destinació final. I és que pocs quilòmetres abans de Flåm hi trobem el túnel de carretera més llarg del món, amb 24,5 quilòmetres. Hi ha dos túnels de tren més llargs que aquest, el del canal de la Mànega i un al Japó, però cap de carretera supera a aquest, creat al 1991 per sortejar un pilot de muntanyes sinuoses, i que no té gaire res d'especial, com a passatger, a part de proporcionar-te una anècdota per explicar si pel que sigui tens un blog. Que ja és lo seu! :-D

Tenia alguna tímida sospita que el càmping de Flåm pogués estar ple, però res més lluny, així que ràpidament vam trobar la nostra posició i vam plantar la tenda dels senyors de Manils, val a dir que més moderna i resistent al fred que no pas la nostra. El que si que estava, i no sé molt bé per què, és abarrotat d'espanyols. Me n'alegro, clarament, que viatgem cada dia més, això ens donarà, com a societat, una amplitud de mires que crec que a vegades (massa vegades!) falta una mica!

El poble en si, si és que es pot dir poble, és ben petit. I jo crec que no es pot dir ni poble. Forma part del municipi d'Aurland, i és ben conegut en tots els circuits turístics de Noruega perquè és on es troba el Flåmsbana, literalment el tren de Flåm, construït a principis de segle, i que, superant un desnivell de pràcticament 900 metres per enllaçar la línea Oslo-Bergen amb el fiord, és el la línea de tren més empinada del món que no utilitza cremallera. Com veieu, aquí no ens estem de res!

El vespre no va donar per més que per refrescar unes birres al riu i veure com es feia fosc (que ja s'hi fa completament!), tot canviant una mica el món i (es clar!) criticant una estona als noruecs! :-)

Pel dia següent, després de la dormida reparadora i càlida malgrat la tenda, teníem tot d'idees. Per una banda, volíem agafar un vaixell que ens passegés una mica pel fiord i per altra, volíem agafar el flåmsbana. Com que aquests noruecs pensen en tot i segurament, tampoc seríem els primers que vam pensar en fer tot això, ja existeix una opció combinada que consisteix en agafar un vaixell a Flåm fins al port de Gudvangen, a un parell d'hores, des d'allà agafar un bus fins a la ciutat de Voss, i des d'allà, un tren resseguint un tros de la línea Oslo-Bergen fins a Myrdal, una estació de muntanya des d'on el flåmsbana començaria el seu descens per les valls fins a portar-nos sans i estalvis de nou a Flåm.

Mirant els horaris, el combinat aquest sortia a les 9 i a les 11 del matí. Òbviament lo de les 9 estava totalment fora del nostre abast, així que vam intentar lo de les 11, arrivant a l'oficina de turisme a les 11 menys 10 per trobar-nos una cua inhumana que va fer impossible que hi fóssim a temps. Quan, a les 11 i pico ens va tocar el nostre torn, ja teníem unes quantes càbales fetes amb alternatives, però se'ns va acudir, per miraculosa providència, començar la pregunta amb "Volíem fer el recorregut aquest però em sembla a mi que arribem tard, oi?". "No no, podeu sortir a les 13.20". "Ah?". I mira, si que el vam poder fer, el recorregut en qüestió, i incluús vam tenir temps abans de fer una remulladeta a les aigües refredes del fiord! Mira tu!

Val a dir que el petit recorregut que anàvem a fer forma part, si es vol, del popular pack "Norway in a Nutshell" (Noruega en una closca de nou), que consisteix en ensenyar-te els quatre highlights de Noruega amb el mínim temps possible. Consisteix en un combinat de tren d'Oslo a Bergen, amb parada al mig per baixar amb el flåmsbana per tenir un tast dels fiords, continuant amb el vaixell i el bus fins a Voss, des d'on segueixes amb el trajecte cap a Bergen. Em sembla que el bitllet és obert en temps, així que t'ho pots prendre amb tota la calma que vulguis, però es pot arribar a fer en fins i tot 1 dia, i hi ha molta gent que ho fa.

Això vol dir que Flåm, durant el dia, està abarrotat de turistes atrafegats saltant de tren a vaixell i de vaixell a tren, per quedar-se desert quan la nit comença a caure. Bé doncs, vam agafar el petit vaixell en qüestió a l'hora, amb déu i ajuda per trobar un lloc per seure, esperant admirar la bellesa irrefutable del creuer pels fiords. I la veritat és que no tinc paraules, ja que el viatge va ser es-pec-ta-cu-lar. Altíssimes parets a banda i banda de l'estreta llengua de mar, amb desenes de cascades, alguna granja de localització impossible, tot plegat amb un punt d'irrealitat considerable. No va ser massa important que haguéssim trobat lloc per seure, perquè em vaig passar el viatge sencer, de dues hores, dret al davant del vaixell, envoltant de turistes russos afatxegats, mentre deixava els tortolitos de Manils a la popa, tot gaudint del romanticisme que l'impressionant escenari sens dubte evocava!

Espectacular, en sèrio. Tot allò que et puguin haver dit dels fiords no arriba ni a la sola de la sabata a lo que realment és. Un escenari extremament dramàtic i que, de fet, no es troba enlloc més del món en aquesta magnitud. El creuer ens va portar per tota la longitud de l'Aurlandsfjord i el Næroyfjord, el fiord més estret de la zona, i únic incloït al patrimoni mundial de la UNESCO junt amb l'arxifamós Geiranger (que visitarem amb l'Oscar i la Patry, segons plans). Tots dos són branques del més llarg i principal Sognefjord, de fet el fiord més llarg del món, amb una longitud de més de 200 quilòmetres.

Ara que hi penso, no sé si tots ho sabeu ben bé, el que és un fiord. Són entrades de mar dins la terra, o millor entès, valls d'altura inferior al nivell del mar, i inundades per aquest. Les rías d'Euskadi o Galícia vindrien a ser fiords, això si amb un dramatisme bastant inferior. Els fiords noruecs estan, generalment, envoltats d'altes muntanyes, i les valls són perfectament alpines. Suposo que no m'estic explicant massa bé, però vaja, que un cop d'ull a les fotos o a la wikipedia estic segur que us trauran de qualsevol tipus de dubte.

Després de les dues hores de fascinant viatge, repeteixo que absolutament espectacular, els centenars d'ocupants del vaixell vam saltar al port de Gudvangen, per pujar directament com borregos als autobusos que ens havien de portar cap a Voss. Pel camí, pujaríem la Stalheimskleiva, una carretera antiga i en desús després de la construcció de túnels que l'eviten, amb pendents de fins al 20% i eminent caràcter turístic avui per avui, on el bus patia que donava gust, però que ens va permetre tenir unes vistes sobre la vall inferior pa cagalse.

Com mola, Noruega.

La destinació final del bus, Voss, és més que res un centre d'activitats hivernals (i estiuenques també, en menor escala), situat en un atractiu enclavament al costat d'un llac, però que ja ni tan sols semblava res d'especial. No vam tenir més que uns 40 minuts per gaudir del bon temps que Noruega ens estava oferint, abans d'agafar el tren de línea regular fins a Myrdal, un cop més creuant un escenari majestuós. És fins i tot cansat que tot sigui tan guapo, al final, en sèrio. 50 minuts de trajecte entre desolades muntanyes van ser suficients per arribar a la nostra següent escala, la inevitablement super-escènica Myrdal, on no vam tenir ni temps de respirar que vam saltar a la via del costat, on ens esperava el flåmsbana. Tot plegat una mica atropellat, però!

El flåmsbana és una de les atraccions més conegudes i celebrades de tot Noruega. Està clar que ja no té més la seva funció original de transport entre la via principal i el fiord, sino que està explotada majorment com a atracció turística. I te l'has de mirar en perspectiva. El tren en si, i el trajecte que fa, tampoc és tan espectacular. M'explico, l'entorn ÉS espectacular, però potser no tant la pendent o la sensació que tens al baixar, i que t'esperes al ser la línea de ferrocarril més empinada del món (sense cremallera), que sigui brutal. I no. Però va ser construït a principis de segle, i es van necessitar 20 anys per completar els 20 quilòmetres de via que salven un desnivell de 900 metres. Els túnels, d'un total sumat d'uns 6 quilòmetres, es van obrir a pico i pala, a raó de metre al mes (que tela). Tot plegat, una obra faraònica que transcorreix entre la vall vertiginosa i cascades incontables, amanit amb l'escàndol de frens que ens va acompanyar en tot el descens. Vamos, que guapo ho és un rato!

I al cap dels 50 minuts que dura la baixada, doncs vam arribar a baix, a pocs metres del nostre càmping, on ens vam dirigir cansats de tenir els sentits atents tota l'estona, i disposats a passar una vetllada ben relaxada a la vora del fiord, mentre manteníem una lluita titànica amb els (molts) mosquits que per allà es trobaven.

El dia següent, ja el de la nostra partida, es va aixecar ben ennuvolat. De fet per la nit havia plogut una mica, i tenia tota la pinta de tornar a fer-ho, per la meva desolació, a l'estar totalment imfrapreparat. Com que som uns tios valents i tossuts, vam mantenir els nostres plans de fer una caminata muntanyenca aquell matí, malgrat la creixent boira i la severa amenaça de pluja. Li vam demanar consell a l'home del càmping, molt sol.lícit, i al final, després d'evaluar les moltes opcions, vam decidir pujar fins a la muntanyeta d'Hovdungo, situada sobre Flåm i el fiord, i amb unes teòriques tremendes vistes.

Vam empaquetar el cotxe amb la tenda i els trastos, i vam fer el primer tros de l'escalada amb ell, aparcant-lo a la vora d'una granja de referència al mig del camí. Els primers metres transorrien en un apacible camí de muntanya força ample, però aviat ens vam veure abocats a senders més difícils de seguir, i a una irremisible boira que de vegades no ens deixava veure tres en un burro. Fins que, al cap d'una bona estona, he de confessar que ens vam perdre completament. Això si, la vessant de la muntanya que estàvem pujant era d'allò més atractiva i llòbrega, amb la boira, la densa vegetació, els molts arbres trencats i arrencats, m'imagino que per la neu (o algun troll) i els distinctius i sorprenents "talls" a les roques, obrint escletxes fosques, tenebroses i profundes, aquests segur que si causats pel que vam batejar com "la destral del troll".

Però no es veia res a massa distància, i feia molta estona que ja no seguíem cap camí gaire galdós. No portàvem un mapa de qualitat ni res, i amb tot plegat, incomplíem tota recomanació per anar per la muntanya. La Montse, muntanyera amb experiència, ens va alertar de la nostra vulnerable situació, així que vam decidir, al cap d'un parell d'hores i una caminada fantàstica, de tornar enrere o, si més no, començar a baixar, oblidant la idea d'intentar escalar el cim (que de fet, no en tindríem igualment, de vistes fantàstiques).

I vam començar a baixar, doncs, indubtablement no pel lloc on havíem pujat, trobant un riu, i una més que amable corda que semblava indicar el camí, però sense seguir res massa definit, només baixant enmig de la densa vegetació.

I ai! Gradualment però molt ràpid, la boira es va anar escampant, vam veure que tampoc havíem estat tan lluny del cim, i vam poder admirar, en part, les tan elogiades vistes. Al cap de poc, allà baix, vam veure una casa, que no teníem ni idea d'on era, però que com a mínim ens conduiria a la civilització. I a l'arribar-hi vam veure el nostre cotxe aparcat just al costat. Així que, d'absoluta potra, i gràcies al nostre inmens sentit de la orientació inconscient, vam anar a parar just on havíem començat, per un camí absolutament diferent.

Mira que bé! :-D

I ja tocava posar-se a pensar en tornar, que el viatge havia de ser llarg. Aquest cop vam obviar el megatúnel de 24 quilòmetres i vam agafar la carretera vella, anomenada Aurlandsvegen. I això, senyores i senyors, va ser una de les millors idees que podíem haver tingut, perquè la carretera és impressionant, començant per l'ascens fins a un mirador tremendo a sobre del fiord i, sobretot, continuant pel mig d'una zona mig muntanyosa de vegetació baixa, llacs i neus perpètues que no tinc paraules per descriure. D'aquells llocs on pararies el cotxe cada 3 minuts. Espectacular. Oh si! Fins i tot pels estàndars noruecs, que mira que són alts, em vaig quedar bocabadat!

La cosa tarda 48 km en fer, per sobre, el que el túnel fa per sota en 24, i a partir d'aquí ja ens vam trobar a la mateixa carretera per la que vam venir. Ja cap al final, quan ens acostàvem de nou a Hamar, se'ns va informar que la carretera que ens disposàvem a agafar estava tancada per algun motiu en noruec que no vaig entendre, i ens vam veure desviats, enmig d'una densa boira, per allargar encara una mica més la cosa.

Tot i així, no vam arribar gaire tard, i les noies ens van rebre molt contentes i acompanyades d'una lasanya fantàstica per llepar-s'hi els dits!

Així que, pel que veieu, no va ser cap gran problema l'haver-me deixat la roba a casa... no va fer fred, no va ploure... l'únic que vaig acabar amb la part baixa de les cames acribillada a mosquits i ortigues... però bueno! Tot sigui això! :-)

A Hamar mentrestant, hi va ploure tot el cap de setmana, però a partir del dilluns, com a deferència als nostres il.lustres convidats, el sol va lluïr en lo más alto, i els va permetre gaudir de les rodalies (Lillehammer i Elverum, concretament) amb totes les de la llei, al volant del valent i infatigable pèsol, per trobar-nos als vespres i fer vida normal a Hamar, tot comprovant la de moviment que hi ha al vespre (i que hi ha Estrella també al Siste Indre, el bar al que vaig més sovint! Jodós! Quina invasió, últimament!). L'últim vespre de presència catalana vam ser convidats per sa Katrine i es Jan Ole a sopar, i val a dir que va ser especialment bo! Em va sorprendre ben gratament, sa Katrine, aquí!

Després de sopar, i per temes d'horaris, els senyors de Manils van haver de partir amb el darrer tren, disposats a passar la nit a l'aeroport, continuar el seu viatge i, com no, endur-se el sol amb ells, ja que a partir del dia següent ja ha tornat a ploure :-D

Jo crec que els nanos n'han tingut una visió completeta, de Noruega, tot i que una mica afatxegada en pocs dies, però més que suficient per descobrir els encants que aquest pais et pot deparar, que no sóc pas pocs. Així que vaja, aquí tenim uns altres clients satisfets! :-D

En paral.lel, aquests dies és el Bollywood Festival a Oslo, del que he fet campana, però les noies hi van acabar anant un dia. Sincerament m'he vist temptat, a anar-hi, però al final mira, la cosa no ha fructificat! :-)

I només un parell d'events ocorreguts a Hamar, abans de rebre el relleu de l'Oscar i la Patry com a visitants il.lustres. En Tor, el pare d'en Geir, que el coneixereu del post de quan els meus pares van venir per aquí, ha sigut fa poc nomenat responsable de la galeria d'art de Hamar, i aquest divendres passat es va inaugurar la primera exposició sota el seu mandat. La exposició en si no té res especial a destacar, però en Tor va voler entrar por la puerta grande, i va muntar el que ell mateix va anomenar prèviament "un espectacle de llums", que va resultar finalment ser tot de llums blaus a l'interior que donaven força el pego des de fora, malgrat la senzillesa del muntatge en si.

El segon event va passar ben a prop de casa. Concretament al pont de just al costat, on es va celebrar el festival anual "Under The Bridge", amb l'actuació de tot de grups locals. I no serà perquè passin massa coses, a casa, però nosaltres, entre pitos i flautes, vam acabar no anant-hi. L'assolellat dia ens va enviar cap a Gåsbu a gaudir de la natura i aixòs que tan ens agrada últimament (algo se m'ha enganxat, dels noruecs!), i tornar relativament massa tard. Al vespre havíem de trobar a la Katrine per, jo i les 3 noies, sortir de festa a la discoteca amb música més horrenda de Hamar, que uns pocs xupitos em van permetre estoicament aguantar i superar!

I al dia següent ens vam aixecar ja amb l'horitzó posat en l'arribada de s'Oscar i sa Patry, aquell mateix vespre. Però deixarem tots els detalls d'aquesta nova visita pel proper post! Fins llavors, porteu-vos bé!

Tinc la sensació per cert que aquest post és una mica més caòtic i impolit que habitualment... no sé si és cert... però he anat sincerament ràpid a l'escriure'l, en aquest agost plè de coses... les meves humils disculpes en aquest cas :-)

Unes quantes fotos, per donar color a la cosa!

Aquí amb la Sarah, Jan Ole i Katrine fer unes quantes poses. Tenim una d'aquelles sèries (no tan inhabituals) de "fer cares"... d'espantat, de trist, de content, de xulo, etc.... aquí tenim la "scary face"... que fem molta por, vamos :-D


Abans de procedir a la visita manilenca, hem de fer una petita ressenya dedicada a l'Anne i les seves brillants pintures, que ja sabeu que m'agraden molt! D'aquesta ens va comentar que n'estava especialment orgullosa, així que ahí va!


I passem ja ràpidament a l'estada dels senyors de Manils i Montse a la nostra contrada. La veritat és que la majoria de temps que van estar per aquí, jo no hi era, amb ells, per motius laborals ineludibles, amb lo qual la cosa es centrarà en la nostra escapada fiordal (per deliri de tots els que hagueu de veure les afotos, es clar).

Dit això, però, en farem l'excepció amb aquesta afoto de benvinguda, enmig de les ombres, al costat del nostre venerat llac Mjøsa, i amb un cel d'aquells tremendos que tenim a vegades per aquí.


I això... tots tres vam agafar els trastos que no ens vam descuidar i vam anar tirant direcció oest, cap a les inhòspites terres muntanyoses. De camí, vam poder disfrutar de l'etern i fascinant canviant paisatge noruec. Aquí en tindríem una mostra de lo més vulgar.


Volíem parar a la famosa església de fusta de Borgund, però tot de cartells ens impedien acostar-nos-hi amb gratuïtat. No fa falta dir que ens el vam saltar, aquest cartell, però al cap d'una estona va venir un senyor treballador i ens va convidar a escampar la boira molt amablement. Quins rates, tu!


Catxonda la foto de l'entrada del túnel de marres. No és que tingui molt més interès que la conya i l'anècdota, però, i el túnel no és necessàriament espectacular. Si bé, es clar, no? És només un túnel...


Un cop arribats a flåm estàvem a dos passos del fiord, al que li vam tributar una breu visita ja el primer vespre, ja amb llum pre-crepuscolar.


Val a dir que guapo, ja ho era un rato!

El nostre càmping estava situat just al peu de la muntanya, i ben a la vora de l'aigua, en una àrea que fàcilment podríem calificar com a idíl.lica. Per la meva sorpresa, no estava ni de bon tros plè, i mira que en tenia pinta. Per cert que aquest any déu n'hi dó la canya campinguera que li foto, i encara lo que queda! Noti's per cert la plàcida caminada d'en Manils i la Montse tot tortolitos ells.


Aquell matí va ser quan vam agafar el senyor vaixell i vam disfrutar d'un petit creuer pel fiord. Seleccionaré un parell de fotos de les desenes que van caure...


Aquesta segona correspon al Næroyfiord, que vl dir "fiord estret", i és el més estret que hi ha. Està, per cert, abarrotat de cascades que fan que l'aigua, tot i ser de mar, no estigui pràcticament salada ni res...


Saltant del vaixell al bus vam pujar fins a un turonet / mirador amb una vista que te kakas. La veritat és que era la hòstia, i de fet, és la continuació de la mateixa vall de la foto anterior, el que passa és que aquí la "base" ja està més alta i el mar no la cobreix.


No he trobat cap foto on el flåmsbana es vegi suficientment bé, i se li faci justícia, així que del trajecte amb el trenecito, ens conformarem amb aquesta super cascada que hi havia a mig camí. De fet el tren para en una petita plataforma perquè la gent baixi i la disfruti (i es mulli, per què no dir-ho). Entre la cascada de per si, la casa en runes del costat (que ja m'explicaràs què hi feia, una casa, aquí), i el petit arc de sant martí generat, no s'està de res, la cosa...


Pel matí ens vam disposar a fer una caminata per les prometedores muntanyetes de les rodalies. Sincerament no es veia un torrat, però tot plegat tenia un ambient fantasmagòric d'allò més atractiu.


Però quan el cel es va aclarir, de cop i volta com passa tot sovint a Noruega, ens vam adonar que estàvem en un lloc prou privilegiat! Una "pena" però perquè havíem estat bastant més amunt del que estem tirant aquesta afoto! Molen especialment per cert els núvols envoltant capritxosament les muntanyes.


Quan vam arribar al cotxe (amb la potra que això va comportar) ens vam trobar una inquilina aprofitant-ne la sombra. Ben feliça que estava, la tia. Fixeu-vos que n'hi ha una altra entre els dos cotxes, també. Per mi que no estan gens acostumades al sol, aquestes cabres noruegues...


Des d'un mirador proper tenim aquesta flatugrafia que de ben segur serà portada de l'àlbum familiar dels nostres visitants "Hem anat als fiords". Em queixaré una mica perquè tots dos són declarats no-lectors d'aquest blog. A veure si el fet de que en siguin una mica protagonistes els motiva una mica...


Ja de tornada, que la cosa de fet va ser força curta, vam evitar el gran túnel i vam agafar la ruta alternativa per un port de muntanya, per descobrir la que, potser, és la ruta en carretera més espectacular que mai he fet. Així com qui no vol. La foto, com no, no li fa gens de justícia.


I res, tal com van venir se'n van anar, els nostres visitants, tot contents i animats! Gràcies nanos per la vostra visita! Tot un plaer :-D Així que acabarem el post amb un parell de fotos totalment atemporals, acontextuals, i que no ténen res a veure, vaja.

A la Tiffany últimament li dóna per experimentar amb el mode super-super-close de la càmera, i li surten tot de fotos ben interessants. Aquesta n'és un bell exemple.


I per acabar, aquesta on surto sincerament molt lleig, i que no crec que la fes volent, aquesta horrible cara. Però mira, com que no surto gaire més, en tot el post.... algo hem de trobar!


I així, amb aquesta alegria, doncs ens despedim fins ben aviat!

Ale doncs! Sentiu-vos despedits! :-)

Fons vermell, creu blanca i cotxe verd

Així que, després d'una despedida no massa galdosa acabant de fer tot allò que hauria hagut de fer abans, vam empaquetar tots els nostres trastos (que no eren gaires... vaja, tampoc hi haguéssin cabut) al valent pèsol i ens vam disposar a tirar-nos una setmana a la carretera, conduïnt fermament cap a la fi de les nostres vacances.

De Granollers a Hamar hi ha més o menys 3000 km, i conec més d'un i més de dos que s'ha fet el trajecte del tirón. Aquest no va pas ser el nostre cas, primer perquè seria un conyàs de cuidado, segon perquè només condueixo jo (la Tiffany no té pas carnet), i tercer perquè les nostres ànsies turístiques es veurien d'allò més frustrades veient passar quilòmetres i quilòmetres sense oportunitat d'aturar-nos.

Així que, tot i que amb presses (una setmana és clarament molt poc, per fer aquest trajecte i parar-te amb garanties de no anar de cul), ens ho vam manegar per passar uns dies a Suïssa i uns altres a Dinamarca. En comú tenen que jo mai hi havia estat, i que deuen ser els dos únics països del món els quals la seva bandera és un fons vermell amb una creu blanca. D'aquí, pels ràpids, el títol del post, continuant amb la sèrie de títols plens de joia i color!

Un viatge en cotxe sempre és especial, crec. Et dóna un rollo molt diferent que cap altre transport, i et fa estar molt més en contacte i conscient de l'entorn on et trobes en cada moment. Especialment si condueixes, suposo, però vaja... quasi sempre els he conduït jo, els viatges en cotxe que he fet, així que a mi és la sensació que sempre em queda.

El motiu per endur-nos el cotxe a Noruega, com recordareu, és que els nostres amics sudafricans es van vendre el seu, que nosaltres utilitzàvem, i ens van deixar sense vehicle motoritzat. Des d'aquell moment (que devia ser finals d'abril o així...) vam considerar que n'havíem de tenir un, per anar bé, de cotxe, ni que sigui per aprofitar les rodalies i no tan rodalies als adorables mesos d'estiu, així que ja des de llavors vam tenir clar que pujaríem el pèsol, avorrit com una ostra en un garatge de Granollers. La veritat és que vista la nostra vida sense cotxe aquí els dos últims mesos, tampoc és que sigui estrictament necessari que el tinguéssim, però de ben segur ens permetrà fer més coses de les que fèiem fins ara. I els nostres inmediats visitants segur que ho agrairan, també :-)

A part, el tema és que tampoc ens hi estarem gaire més temps aquí, ja que la nostra intenció és marxar de Noruega pel novembre, és a dir, d'aquí menys de 3 mesos (d'això n'he sigut realment conscient fa poc, i espanta una mica, perquè no hem preparat gaire res...), i llavors si que empaquetarem el cotxe de veritat i el tornarem a baixar cap a Granollers, carretera i manta i per alguna altra ruta encara no pensada del tot.

Bueno, deixant-nos de consideracions paral.leles, doncs, vam sortir de terres vallesanes el divendres 27 de juliol pel matí, amb la intenció de fer el viatge del tirón fins a Ginebra, on teòricament hi arribaríem a mitja tarda. Com és normal, la nostra intenció era marxar ben d'hora, però òbviament ens vam retrassar i no vam sortir fins les 12 o així, amb lo que l'ambició de mitja tarda es tornava un pèl dubtosa.

La putada de viure a Barcelona és que, si bé estàs bastant a prop de la resta d'Europa, sempre t'has de fer tota França per anar a qualsevol lloc. Tampoc és que tingui gaire res més en contra dels francesos que la resta de gent normal (em pregunto perquè a tot el món odien els francesos...), però França és grossa i llarga i està plena de peatges. Aquests 700 quilòmetres fins la frontera suïssa no van deparar cap anècdota massa especial, a part de caravanes inhumanes al voltant de Lyon que ens van retrassar encara més. El paisatge canviant francès en tot aquest trajecte la veritat és que no és gens despreciable, per cert, des de les planes ardents del sud, passant per la pintoresca vall de l'Ardèche, i finalment arribant a la creixent intimidació que provoquen els Alps, ja acostant-nos de la frontera suïssa.

He de dir que mai havia estat realment als alps. El més a prop, al llac de Como, considerat un llac alpí al nord d'Itàlia. Però vaja, que a mi no em va fer pinta de ser 100% alpí, allò.

La carretera que sorteja les valls i muntanyes abans d'arribar a Suïssa és sincerament espectacular, amb alguns viaductes impressionants, desnivells considerables i vistes sobre poblets d'allò més pintorescs.

Finalment, allà a les 9 (mitja tarda i pico) vam arribar a la frontera suïssa, on tan bon punt entrar les autoritats ens van coaccionar per adquirir la llicència per conduïr per les autopistes (una enganxina, vàlida per un any, i valorada en uns 25 euros). Jo, com que sóc un rata, li vaig dir a la noia que no la volíem pas, que ja conduiríem per carreteres normals (a Hongria, de fet, utilitzen aquest mateix sistema, i no la vam pas adquirir mai, la llicència, quan vam anar-hi. El que passa és que Hongria és una mica més pla, que Suïssa, certament :-D). La resposta de la noia va ser "pues si vols anar per carreteres, torna a França i entra per no sé quina altra sortida". El principi de la frase "torna a França" em va resultar molt imposant i al final vam adquirir el cony de llicència, per utilitzar-la tres dies. Ara, he de dir que ben bé que ens va anar, tenir-la, ja que els cops que vam anar per carretera la cosa era lenta de cuidado!

Ginebra està a pocs quilòmetres de la frontera, i el primer que vam fer va ser dirigir-nos directament al càmping que teníem prèviament mirat (que no reservat). Ens va costar relativament poc trobar-lo, bàsicament perquè estava al costat del llac, i això et dóna una referència més que bona a l'hora de trobar les coses. Un cop allà, ja quasi fosc, em vaig dirigir cap a la recepció amb totes les meves bones intencions, per trobar-me-la tancada, i amb un telèfon de guàrdia que no contestava ni déu. Una bona estona que vam estar allà com esperant que passés alguna cosa i no va passar res, així que, com que la barrera, de fet, estava oberta, vam decidir entrar i buscar un lloc per plantar-nos, i ja pagaríem el dia següent. I això vam fer, vam entrar el cotxe i tal, vam descarregar el que havíem de, vam trobar un lloc relativament correcte, amb vistes al llac i això, i ens vam plantar allà meteix. Quan em vaig disposar a retirar el cotxe i aparcar-lo a fora (estava força plè, el càmping), em vaig trobar la barrera abaixada. Com que sóc un tio de recursos, i la cosa anava a motor totalment manual, vaig fer una petita intentona per obrir-la, i mentre ho feia em va aparèixer una dona esparverada, cubata en mà, tot cridant que què feia. Bé... volia aparcar a fora perquè a dins està plè... no veus que està tancat? aparca el cotxe a on puguis de dins... abans he vingut i he trucat al telèfon aquell però ningú ha contestat... clar perquè està tancat i plè... hummm....

Al final vaig aparcar el cotxe a la parcel.la d'una amable parella anglesa i ens vam disposar a anar a sopar, al mateix càmping, ja que no podíem treure el cotxe d'allà, amb lo que la nostra inicial intenció de donar un vol nocturn per Ginebra es va veure frustrada. El restaurant del càmping també estava quasi tancat, i només en vam poder aconseguir unes patates i unes birres. Ja és algo!

Al cap de poc, doncs, ja estàvem dins la tenda, disposats a dormir i a aixecar-nos d'hora. Però ai! Serà que m'he tornat princesa o algo, amb l'edat (feia un parell d'anys que no utilitzava la tenda), o que estàvem massa a la vora del llac, o que anàvem poc preparats... però el fet és que el terra estava duríssim, feia una rasca del copón, i la nit en si va ser una mica miserable...

Desitjant que es fes de dia i aixecar-nos (almenys jo) va passar la cosa. Així que ben d'hora ja estàvem de peu, amb els trastos empaquetats. I mira, la barrera estava oberta i vam passar i marxar tan alegrament. Així que els senyors del càmping de Ginebra ens van convidar a passar la nit. Moltes gràcies! :-D

I la ciutat de Ginebra va ser el meu primer contacte amb l'expectada terra suïssa. Diuen que a Ginebra, seu de centenars d'organitzacions internacionals, hi viuen un 50% d'estrangers. Això si, com que la major part dels estrangers són de la mateixa raça que els autòctons, tampoc és que es notés massa. La ciutat en si és força atractiva, no espectacular, però si molt agradable, i es nota que és un centre bastant ocupat.

També diuen que Ginebra ostenta 3 records Guinness. Vaja, ho diuen i és cert, suposo. El primer, el banc més llarg del món, d'uns 150 metres, i que no deixa de ser un banc adosat a una valla, i que m'imagino que seria senzill de batre per qualsevol que s'ho proposés. El segon és el rellotge de flors més gran del món (!!), una de les atraccions més fotografiades, i que no deixa de ser un parterre-rellotge adornat amb un pilot de flors. Té una mica de gràcia. I el tercer i més espectacular i interessant, a la vegada que segurament lo més conegut de Ginebra, és la font anomenada Jet d'Eau, el gèiser artificial que domina tot el paisatge i que segur que tots heu vist, hagueu estat a Ginebra o no, que és la font més alta del món. I certament ho és força, d'alta, i malgrat que em pensava que anava a ser una xorrada, té el seu atractiu. Pots passar-hi just per sota i esquitxa ben generosament. De fet, aquests ginebrins s'ho van currar força, ja que amb la intenció de crear algun "edifici" significatiu per la ciutat, se'ls va acudir que fer una font seria més barat de construir i mantenir, i a la llarga és tan coneguda i representativa, com podria ser un edifici.

Com a extra anècdota, a Ginebra, i a quasi totes les ciutats suïsses, de fet, hi solen haver taulers d'escacs a mida humana, on la gent hi passa l'estona jugant-hi. La Tiffany em va comentar que a d'altres llocs també n'hi ha, però jo no recordo haver-ne vist mai. Dic això perquè el Jett i jo ens vam posar a fer una partida, i el tio és sorprenentment hàbil. Desconeixent això, li vaig donar una mica de peixet al principi, i sense temps per reaccionar em va donar un sopapo important, havent de firmar unes taules al final i gràcies. Uns dies més tard, però, el vaig reptar de nou i vaig conseguir destreure'm amb una inapelable victòria! (el que fa l'orgull eh, que hagi de dir tot cofoi que li vaig guanyar als escacs a un nano de 8 anys... :-D)

Com que només teníem 3 dies complets, a Suïssa, a Ginebra no li va tocar més d'un matí. La següent parada, tot recorrent tota la vessant nord del llac Leman (o llac de Ginebra), va ser Montreux, coneguda pel seu festival de jazz i pel mil vegades fotografiat Chateau de Chillon. Com que no teníem gaire temps, bàsicament el que vam fer va ser baixar i fotografiar-lo, el castell, no sense fer unes caminates amunt i avall de la vora del llac. A les fotos que havia vist prèviament, però, el castell en qüestió sembla que estigui en un enclavament força idíl.lic, i a l'hora de la veritat, si bé indubtablement l'entorn de llac i pics alpins és fantàstic, està envoltat per carretera, via de tren, el viaducte d'una autopista a no molts metres cap a dalt, caos circulatori i turistes a punta pala. El castell en si, de totes maneres, és preciós, harmoniós, i molt fotogènic, com veureu inevitablement a les fotos més avall.

Al marxar de Montreux, la nostra intenció era passar la tarda a Berna i acabar acampant les dues següents nits a Grindelwald, al bell mig dels alps. Per no trobar-nos amb sorpreses, vam trucar al càmping que teníem pensat (que no reservat) i vam comprovar que estava plè. Com que de totes maneres anàvem un pèl de cul, al final vam decidir que la nit la podríem passar a la mateixa Berna, i així va ser.

I com és típic en aquests casos, al càmping que vam anar a parar, l'únic no preparat prèviament, va ser el millor de totes les vacances, amb un servei excel.lent i situat privilegiadament al costat d'un riu de corrent ràpida i intensa, l'Aare, que meandra profusament per crear la particular situació en la que es troba Berna.

La caminata, resseguint el riu, des del càmping fins al centre de Berna, d'uns pocs quilòmetres, és realment encisadora, i la ciutat en si, tot i no ser especialment publicitada, és molt i molt maca, i d'aparença molt més suïssa que Ginebra o Montreux. Però és que Berna ja es troba a la zona germànica de Suïssa, la més típica i exportada probablement, mentre que les anteriors són a la francesa. Com sabreu, hi ha tres zones lingüístiques d'influència a Suïssa, marcades pels seus veïns més propers, l'alemanya, la més gran, la francesa i la italiana. No sé què passarà amb les altres, però pel que fa a l'alemanya, es veu que l'alemany suís sona força diferent que l'alemany alemany. Normal, per altra banda.

Bé, parlàvem de Berna. A destacar l'harmònica arquitectura de tot el centre de la ciutat, llargament anunciada a tot arreu com a patrimoni mundial de la UNESCO, amb les seves característiques cases de mitja teulada, que la fa molt agradable, així com tot d'estàtues repartides per la zona, representant diferents elements propis de contes i llegendes, des d'una espècie d'ós amb botes fins a un ogre menjant-se nens sencers i vius.

No m'extranya que se'ls mengi, per cert, que els nens són uns autèntics torrecollons xD Dic això perquè quan estàvem per aquí vam tenir una petita crisi infantil, al nucli familiar... però vaja, que va passar ràpid. :-D

Algo particular de les estàtues aquestes, així com de moltes altres de tot Suïssa, és que estaven pintades de colorins, cosa que, òbvia i redundantment, li dóna un colorido especial a la cosa.

L'animal propi d'aquesta ciutat, com té tota la pinta (sospito que Bern en alemany vol dir ós, com bjorn ho vol dir en noruec), és l'ós. I per això tenen un tancat al mig de la ciutat amb uns quants óssos passant l'estona. Quan nosaltres vam passar per allà els óssos ja no hi eren, que era tard, però vaja... una mica macarrònica em sembla la tradició...

Aquella nit la vam dormir molt millor que l'anterior, primer perquè devíem estar petats i segon perquè estàvem molt més arrassarats i salvaguardats d'aires lacustres i tal, així que ens vam aixecar amb les energies ben renovades. Tant ens va agradar el càmping i l'entorn, per cert, que vam decidir passar-hi una segona nit, ja que la zona dels alps on anàvem a passar el dia no estava massa lluny de Berna, així que ens podíem permetre el viatge de tornada.

La zona en qüestió és Grindelwald, coneguda estació i base d'operacions alpina, al peu de l'Eiger i d'altres dues muntanyes bessones, el Mönch i la Jungfrau. Per arribar fins allà vam haver de passar per Interlaken, abarrotat de turistes fora de mida. Diuen per cert que Suïssa va ser la primera destinació turística del món, i Interlaken n'era indubtablement el centre neuràlgic. No sé qui ho diu, i no sé si és veritat. El que si que em crec més és que va ser el primer lloc on la gent va anar a esquiar-hi per plaer. És a dir, evidentment, a molts llocs del món, la gent ha esquiat per necessitat durant segles (pregunta'ls-hi als noruecs, això), però algú va decidir algun dia anar a Suïssa a esquiar per passar-s'ho bé.

Ja té sentit, ja.

Suposo que aquesta zona de Grindelwald, envoltada de muntanyes i glaceres, deu ser relativament apropiada, per esquiar (de fons, sobretot), en èpoques hivernals, però aquests dies estava verda i florida i magnífica. Carretera empinada amb curves per arribar-hi, paisatge inigualable i vertiginós, i tot de casetes de fusta amb flors a la finestra, totes tallades del mateix patró, i típicament de postal, van fer que l'entrada a la cosa fos com a mínim prometedora.

La nostra intenció en aquesta àrea no era altra que passar el dia de caminata senderista, cosa per la qual està perfectament preparada. Un cop vam decidir la ruta que s'ajustés millor a les necessitats de tots tres, vam pujar a un telefèric que ens va portar al bell mig del Mönch, una de les tres muntanyes bessones, des d'on, entre vistes tremendes i un bosc alpí ben de veritat, vam començar el nostre lleuger descens cap a la vall.

La caminada va durar les seves 3 o 4 hores d'èxtasi alpí, que en Jett va aguantar més que bé, per la nostra alegria, i va tenir el seu punt àlgid en l'ascens a l'Ober Gletscher. Hi ha dues glaceres just damunt de Grindelwald, sàviament anomenades Glacera Alta i Glacera Baixa. Nosaltres vam triar anar a l'alta, a la qual s'arriba després de pujar 890 esgraons (no els vaig contar, no, és que ho diuen) d'una escala bastant empinada, de nyigui-nyogui, i d'aspecte aventurer, suportada en la roca. L'experiència de pujar va ser divertida, però un cop a dalt, la decepció es va apoderar de nosaltres al comprovar que la glacera s'havia reduït un pilot, i que amb prou feines en podíem apreciar una punta, allà a lo lejos, si estiràvem una mica el cap. Tot i així, vam gaudir d'una birrota local no gaire sobrepreuada a la terrassa d'allà dalt, amb unes vistes q'echan patrás i amb tot de fotos de la glacera en anys anteriors, on el camí que estàvem trepitjant en aquells moments estava foradat en el gel. Pues vaja amb el canvi climàtic!

Més frustrant va ser encara veure com la Glacera Baixa, al quinto pinto a l'altra banda de la vall, lluïa orgullosa i frondosa! Però bueno, va valer la pena, de totes maneres, tota la caminata, sens dubte!

Edito... i més i més frustrant va ser rebre les fotos del Toni i la seva visita a l'espectacular Perito Moreno a l'Argentina! :-D

I entre pitos i flautes es va fer vespre i hora de sopar, que vam decidir fer-lo a Thun, a mig camí entre Interlaken i Berna, on recordeu aniríem a dormir de nou. I no pensava jo en cap moment parar-nos a Thun, però ostres, quina fantàstica petita ciutat! Potser m'atreviré inclús a dir que és la ciutat que més m'ha agradat, de Suïssa (que ja és dir, perquè m'ha agradat molt, tot plegat!). Amb un castell de conte de fades, un ambient centreeuropeu inexplotat, un riu blau blavós amb uns dics i ponts i ràpids medievals, un llac encara més blau (el llac Thun), i els pics alpins al fons, me'n vaig enamorar totalment a primera vista. Que no en sentim a parlar, d'aquest Thun!

Com a curiositat, hi ha un carrer amb dos nivells, un pels cotxes i un pels peatons, que aprofita per tenir dos nivells de botigues, també, totes elles petites botigues especialitzades. A alguns us sonarà el nom de Thun perquè no fa gaire, potser 3 o 4 anys, el FC Thun, totalment desconegut, va fer un paper més que digne a la Champions League. Pues tot això que tenim! :-D

Per cert, que com a circumstància del destí, quan estàvem a Thun va ser l'únic moment en tot el viatge que em vaig quedar sense bateries a la càmera, amb lo que no vaig poder fer-li les fotos pertinents. Una fantàstica excusa per tornar-hi un dia o altre! Sincerament, crec que per atractiu, tamany, atmòsfera i situació, aquest Thun s'enduu la palma! Bisca!

Just a la que vam agafar el cotxe de tornada es va posar a ploure a bots i barrals (però a saco), tot el trajecte fins a Berna, i a l'arribar al càmping la tempesta era descomunal. Per sufragi universal i cobardia de la familia al córrer fins la tenda vam acabar dormint al cotxe, on vam estar més que còmodes (i calentets!) :-D

Ara això si, al dia següent, ja amb cels clars, la tenda estava en condicions més que acceptables, només amb una petita gotera insignificant :-D

El plan d'aquell dia, últim ja a Suïssa, era visitar Lucerna -que em donava molt bones vibracions- i passar el vespre/nit a Zürich, on hauríem de trobar a la Sarah, que ens acompanyaria la resta del nostre trajecte.

Fa un any pràcticament, quan estava preparant-me per venir a Noruega, la meva intenció era fer-ho en cotxe, i seguint més o menys el trajecte que vam fer ara. Doncs bé, durant aquells dies de planificació, Lucerna (o Luzern) era el lloc que més m'atreia de tota la ruta, així que tenia un especial interès per veure si compliria les expectacions o no.

I la veritat és que si que les acompleix si! Una espècie de Thun, però més gros i plè de turistes, amb dos ponts medievals senzillament fantàstics, un centre de lo més apanyat, i unes muralles des de les quals la vista, amb el seu llac corresponent al fons (el llac de Luzern), no té desperdici. Vaia vaia amb la Suïssa aquesta!

I ja l'última parada de la ruta Suïssa anava a ser a la capital de les finances, Zürich, on diuen que sota els carrers hi ha bunkers i bunkers plens d'or, cosmopolita com ella sola i plena d'economistes per aquí i per allà. Tot això deu fer que no sigui una gran destinació turística, i per això només té un càmping, en un bonic emplaçament, just al costat del llac Zürich (ja veieu que els noms dels llacs se'ls curren que no vegis), però de preus i tracte totalment abusius. Com a mostra, per una dutxa de 3 minuts els paios cobraven 2,5 euros. Que no està malament! Ni que faltés gaire aigua, a Suïssa!

Després d'instal.lar-nos vam anar a trobar a la Sarah i al seu germà Rich, que viu a Zürich des de fa uns anys (és economista, es clar), i que és el motiu pel qual ella estava allà. Ens havien dit que no agaféssim el cotxe per anar al centre, que seria un caos i que no es podria aparcar i bla bla bla. Nosaltres, com que som uns tios amb iniciativa, doncs el vam agafar igual, i la nostra sorpresa va ser majúscula quan vam comprovar que a la ciutat no hi havia ni déu. Ni cotxes circulant, ni cotxes aparcats. Vam haver de preguntar un parell de cops a vianants a veure si passava algo, si podíem aparcar aquí, o allà, o més enllà, i si si, cap problema. Així que, sorpresos, vam aparcar just al costat de la catedral, al bell mig de la ciutat. Però ai l'as! S'havia de pagar, l'aparcament, i nosaltres, malauradament, no teníem francs suïssos en monedes en aquell moment! Li vam preguntar a un home de per allà si tenia canvi, i el tio va dir que no, però ens va pagar directament el pàrking! Ja veus! Com mola, aquesta hospitalitat suïssa! Moltes gràcies, senyor!

Al cap de ben poc vam veure baixar d'un dels múltiples tranvies als germans Sanajko (que així es diuen), que ens van portar a fer una petita volta per la ciutat, acabant, com no, fent unes birres acompanyades d'un ben suïs kebab.

Zürich no té potser l'interés visitant que ténen d'altres ciutats suïsses, però tot i així està força bé, especialment el contrast de la il.luminació dels edificis amb la llum blava del capvespre... humm... potser no m'explico massa bé, però ja sé el que em vull dir, ja :-)

Com que al dia següent ens esperava un trajecte sobrehumanament llarg, i en Rich (un nano molt maco, val a dir-ho) havia de treballar, vam anar cap als nostres aposentos relativament d'hora amb la intenció de descansar com ens mereixíem, no sense abans quedar-nos embadalits una estona amb les llumetes de la ciutat que es veien des de la mateixa tenda, ja us dic que en una situació envejable!

I la veritat és que no vam dormir massa bé, no. Tot lo bonica que tenia la situació en quant a vistes al llac i tal, ho tenia també en quant a vents gèlids i terra dur com ell sol. No hi ha mal que per bé no vingui, diuen, i això ens va permetre estar ben feliços d'aixecar-nos d'hora per començar la llarga conduïda que ens esperava.

Tot i així, vam quedar amb la Sarah cap allà a les 10, al centre de Zürich, donada la poca densitat de cotxes, però ella es va confondre d'estació i perdre algun tranvia, així que vam marxar de tard igualment :-) Això si, amb ànims pels núvols!

I deixàvem enrere Suïssa, un país magnífic i que em va encantar, en aquesta primera i atropellada visita, que dedueixo que no serà la última. En una situació i entorn privilegiats, els suïssos l'han sabut explotar i aprofitar perfectament, traient benefici econòmic i social de tot sense que es noti massa. A part, tothom deia que Suïssa és un dels paisos més cars del món... humm.. venint de Noruega... no em facis riure! :-D

1200 quilòmetres en un dia és, diria que de llarg, el màxim que mai he conduït d'una tongada. Per sort, anaven a transcórrer en les envejables carreteres alemanyes, ràpides i perfectament mantingudes. Ambiciós de mi, abans del viatge m'havia plantejat alguna aturada, com per exemple al poble de Rothenburg Ob Der Tauber, que pel que sembla és una maravella, i és entre d'altres coses conegut per ser on vivia el paio aquell que es va menjar a un altre, després de trobar-lo voluntari per ser menjat a internet. (edito això: no va ser aquí, sino a un altre Rothenburg, però deixo la referència pels qui no conegueu la xocant història).

Però a la vista de les circumstàncies i la llargada, es va revelar impossible, i només ens vam anar parant a àrees d'autopista, i gràcies. En una d'elles, vaig aparcar el cotxe, mentre les noies i en Jett ja estaven a dins, i quan em vaig girar després de tancar la porta, hi havia un paio de paisà tot ensenyant-me una placa, "Polizei". El nano estava tot entestat que, o bé anava posadíssim, o tenia el cotxe ple d'alguna substància incriminadora, perquè va necessitar una bona estona de mirar-me a mi, a les bosses, a les noies i al Jett que ja estaven al voltant del cotxe, i a tots els curiosos que s'aglomeren en aquestes ocasions, a convèncer-se que, pobre de mi, era més innocent que la Heidi i en Pedro sols a la muntanya.

I això que vaig utilitzar la meva tàctica millor-somriure en el tractament amb les autoritats, però el tio que ni con ésas. Aquests alemanys...!

Poques anècdotes més... de les 11h a les 00h a la carretera, travessant Alemanya de baix a dalt, superats tot sovint per molt veloços bòlids (recordem que no hi ha límit de velocitat, a les gratuïtes i magnífiques autopistes d'aquest pais), anant nosaltres mateixos força ràpid, amb un paisatge sorprenentment poc canviant en tot el trajecte, travessant sol i pluja i vent, alguna esporàdica cervesa molt i molt barata, i trobant-nos pel camí, a diferents alçades, a un considerable número de cotxes metallers, ataviats amb tot tipus de complements i banderes, dirigint-se a l'inminent Wacken Open Air, el festival del gènere més gran del món, que va resultar que es celebrava a partir del dia següent al nord d'Alemanya.

A tot això, el pèsol, amb els seus 10 anys i pràcticament 150.000 quilòmetres, va respondre com un campió, tant en fiabilitat com en comfort, i us he de dir a tots que n'estic molt orgullós, d'ell! Quin paio!

L'horitzó de l'etapa estava a Billund, ja un centenar de quilòmetres dins de Dinamarca, i que és on es troba el fascinant parc temàtic de Legoland, on al Jett, com a devot fan de Lego, havia insistit en anar, pel que sembla, des de feia uns anys. Aquesta vegada si que teníem reservat un hotel (vam considerar, probablement encertadament, que estaríem petats després del trajecte, i que una nit d'hotel tampoc ens arruinaria). Com que sóc un tio avispat, el vam reservar a uns pocs quilòmetres de Billund i Legoland, i no allà mateix, tot i que n'està plè, amb lo que vam estalviar les nostres boniques vintenes d'euros. La casa estava molt bé, amb pinta de danesa clàssica (parlo com si sabés com és una casa danesa clàssica...), però a l'habitació ens vam trobar tota una sorpresa... terra enmoquetat, quatre llits encabits com es podia i... una dutxa! Just al mig de l'habitació, afegida cutrement allà. Mai ho havia vist, i resulta bastant curiós...

La dormida va ser llarga i reparadora, però la dutxa ens va donar una nova sorpresa, de bon matí, al comprovar que només funcionava l'aigua calenta (bullint), siguent un autèntic infern (literal) el tema dutxar-se. Després de la queixa i la insistència de la senyora propietària a que signés el llibre de visites, al ser el primer espanyol que s'allotjava a l'hotel, ens vam entaforar de nou al cotxe i ens vam disposar, allà a les 10 del matí, a fer els 5 km que ens separaven del nostre destí del dia.

I si pensàvem que la cosa seria bufar i fer ampolles, pues ni de conya, perquè la caravana que hi havia a la carretera d'un carril que portava fins a Legoland (i fins a l'aeroport de Billund, que està just al costat del parc, i que va ser construït específicament per aquest -perquè us feu una idea de les dimensions de la cosa- ). I si la carretera estava plena, no us vulgueu imaginar l'entrada del parc i el parc en si. Això si que són cues i aglomeracions!

Farem una mica d'història d'aquella d'abuelo cebolleta que m'agrada fer a vegades: un fuster de Billund va inventar les petites peces de Lego, originalment de fusta, l'any 1924, i el nom prové de "Leg godt", que en danès vol dir "juga bé". La companyia va crèixer relativament ràpidament, sobretot a partir de passar-se al plàstic, i l'any 1968 van obrir aquest parc de Legoland - Billund, el primer i més gran d'una sèrie de 4 repartits pel món, amb la idea de, més que altra cosa, ser una exposició de muntatges Lego a gran escala. Des de llavors, Lego s'ha convertit en joguina de referència per nens i adults, amb centenars de sèries diferents i infinits clubs de fans.

Avui en dia, l'hereu de la família és, segons la revista Forbes, que d'això teòricament en sap força, l'home més ric de Dinamarca, així que el negoci funciona bastant bé.

El parc en si segueix sent majoritàriament una exposició de multitud de muntatges en Lego increïbles, des d'una curradíssima ciutat d'Amsterdam en absolut moviment fins a moltes referències escandinaves i americanes i d'altres miniatures de grans construccions arreu del món, entremig d'un bon número d'atraccions orientades als més petits -ergo, no massa adrenal.líniques-, i amb un temps d'espera considerable cadascuna d'elles. Tot plegat salpimentat amb unes dosis de comercialisme impressionants, on et feien pagar una pasta per absolutament tot, que no m'extranya que el paio de Lego sigui tan ric.

En Jett s'ho va passar pipa, realment, i a nosaltres ens va fer força gràcia, anar-hi. Sens dubte és un lloc interessant, sobretot si de petit -o de més gran- t'has barallat amb aquestes peces lo suficient per apreciar el curro brutal que hi ha darrere la construcció de tot el tinglado. I lo que devia disfrutar qui ho va fer!

Ens vam tirar allà tot el dia, un pèl agobiant per la quantitat de gent que hi havia, i al sortir ens vam dirigir directament a la següent etapa del nostre viatge, que no era altre que Åhrus, ciutat universitària i pulmó cultural situada al bell mig de Dinamarca, a uns ínfims 100 km de Billund.

Com que el dia va ser llarg, i el viatge no va estar especialment ple de sortides nocturnes (degudes òbviament al nostre atatxament infantil), ens vam dirigir directament al nostre càmping, en extranya situació a uns quants quilòmetres de la ciutat, prop de l'autopista, i a l'ombra d'una fàbrica bastant imponent amb una xemeneia molt alta. Feia patxoca, la cosa, però no el podríem classificar especialment com a idíl.lic. Només destacar, durant la nit, la baralla a crit pelat de dues noies adolescents en una tenda veïna, que ens van despertar a tots violentament quan per fi havíem aconseguit sobar-nos una mica en mig de la lluita per un tros de manta.

N'havia sentit també forces elogis, cap a la ciutat d'Åhrus, i potser per això no em va semblar tanta cosa, a mi. O potser també perquè veníem de la magnífica suïssa, i la comparació la desfavoria una mica, però el cas és que, a part de tot de bars arrenglerats al costat d'un canal, i d'una inmensa catedral bastant guapa, en una plaça igualment atractiva, però per necessitats pràctiques (que d'això els danesos en saben força, també), reconvertida en un aparcament.

Així que només en destacarem la pastisseria (deliciosa, la pastisseria danesa, qui ho havia de dir!), i el retorn a la moda escandinava, que omplia els carrers i que ja trobava a faltar, i que pel meu gust és lamentable :-D

Però gaire res més ens va mantenir en aquesta ciutat, que suposo que faltaria veure-la de nit per disfrutar-la en el seu esplendor, així que ràpidament vam marxar cap a la que hauria de ser última aturada del nostre viatge: Skagen, a la punta de dalt de tot de Dinamarca!

Dinamarca és un pais bastant petit, i d'Åhrus, al mig-mig, fins a Skagen, al super-nord, no hi ha més de 200 km. Vam arribar entre amenaces de tempesta (la veritat és que el temps, en tot el viatge, es va comportar mínimament però no va ser mai per tirar cohets), i la promesa de la llum tan especial que es veu que hi ha en aquesta zona es va veure una mica diluïda. Tot i així, després d'instal.lar-nos al càmping de rigor, últim ja de la nostra estada, el temps va millorar una mica, si bé va deixar els cels foscos i desafiants.

El càmping estava a Grenen, just a sobre d'Skagen, i a pocs centenars de metres del que és realment la punta de dalt de tot, anomenada així, Grenen. Tota aquesta zona és força curiosa, plena de dunes, i d'aspecte desèrtic i desolat. A la punta en si, una platja allargada amb mar per tot arreu, és on els mars d'Skagerrak, que banya la costa nord de Dinamarca, i el Kattegat, que banya la est i fins a Copenhagen, es troben. I ho pots veure perfectament, que és just aquí, ja que els dos ténen corrents oposades, i xoquen l'un amb l'altre.

Aquest any, quan estàvem a Sudàfrica, ja havíem estat teòricament al lloc de trobada de dos mars, en aquest cas els molt més imponents oceans Índic i Atlàntic, al cap de Bona Esperança. Ara, allà no podies pas veure res, i et creies lo dels mars perquè t'ho deien. Aquí els mars eren molt més d'estar per casa, i ho pots apreciar realment. Però més que la trobada en si, que està bé (però està ple de penya, posant un peu a cada mar), el que mola és la zona i el seu paisatge espectacular, com veureu a les fotos. I la llum! La llum és especial, d'una forma o altra, és cert!

I per si fos poc, tota la zona està plena de vells búnkers alemanys de la segona guerra mundial, que formaven part de la gran barrera atlàntica que els paios es van muntar per prevenir-se d'invasions britàniques per mar. No n'hi ha cap exactament a la punta (cosa que s'agraeix) però si a les platges del voltant. I la veritat és que són una visió ben interessant, freds, sòlids i tenebrosos.

Una zona ben atractiva, aquesta de Grenen!

Finalment va tocar la visita al poble d'Skagen, de reputació bohèmia i atraient d'artistes, per la seva llum especial. El que el caracteritza són les cases majoritàriament pintades de groc, però vaja, que del poble n'esperava també una mica més que això. Però ja us dic que venint de Suïssa... de totes maneres, les rodalies són fantàstiques i tot plegat fa per un més que apanyat cap de setmana!

Ja poca cosa més queda... una mica de torta tot escoltant el mar (el mar... la de quilòmetres que hem hagut de fer, per tornar a trobar-lo!), per celebrar l'èxit, una vegada més, del nostre viatge. Coses d'aquelles que passen, com no, aquella nit va ser la que vam dormir millor, a la tenda, tot i que els nostres veïns més inmediats van passar la major part en un èxtasi sexual força sorollós. I que en són, d'insilenciosos, aquests danesos!!

Al dia següent al matí, ben d'hora, ens vam dirigir cap a Fredrikshavn, només a 40 quilòmetres d'Skagen, des d'on sortiria el ferry que ens anava a transportar a nosaltres i al nostre valent pèsol fins a Oslo. Aquest viatge (l'Oslo -> Dinamarca + Dinamarca -> Oslo) és conegut pels noruecs com "el vaixell danès" (danske båt), i és tota una activitat típicament noruega, que normalment funciona així: els noruecs pugen a Oslo al vespre, passen la nit al ferry bebent fins les celles, baixen a Dinamarca pel matí durant un parell d'hores, i tornen a pujar a dormir la mona i comprar malaltíssament al Duty Free (on els preus, si bé lluny de ser regalats, són força més barats que a Noruega). Cada una de les mànegues són 8 hores, així que hi ha temps per una mica de tot. Amb això no vull dir, òbviament, que aquest vaixell només s'utilitzi per això, i que no hi hagi multitud de persones que hi pugin per altres coses, com per exemple, com uns servidors, per anar de Dinamarca a Noruega.

Però com que els festius estaven sobant-la, el viatge va ser molt plàcid, amb un gran i poderós sol, sense passar fred a coberta -veure el ferry a les Lofoten-, amb un lleuger balanceig puntual, que em va fer pensar que la cosa aniria a majors. El vaixell en si, de 10 pisos, té també la seva tela, ple de discoteques i cinemes i botigues i restaurants i casino i tot el que faci falta per que et gastis la pasta sense cap reticència ni control.

La part més atractiva del viatge en si, naturalment, és el final, on l'inmens vaixell ha de sortejar les petites illes i estrets de l'Oslofjord, la llarga badia al final de la qual es troba la ciutat d'Oslo, a on vam arribar, sans i estalvis, cap a les 6 de la tarda, tot baixant victoriosos del vaixell a lloms del nostre infatigable pèsol, que, ple d'emoció, i després de 3072 quilòmetres exactament, ens va portar per les conegudes (i leeentes) carreteres noruegues durant aquest ultimíssim tram, fins a la nostra bonica llar a lleres del Mjøsa.

I aixòs és tot! Ha sortit llarga, la cosa! Però és que han sigut moltes experiències i inputs empaquetats en un curt periode de temps. Així que la cosa s'ho valia! Tot i així, diria que aquest és el segon post més llarg que he escrit aquí, encara molt lluny, evidentment, del monstruós "Sudàfrica V" :-D

Ara tornem a una relativa normalitat, tornant a currar inmediatament, però amb la Sarah per aquí tot el mes, en Manils i la Montse a punt a punt de desembarcar, i l'Oscar i la Patry preparats per agafar-lis el relleu. Però de tot això, oh amic lector, ja en parlarem en propers posts!!

Ale pues, com es mereix un post tan llarg com aquest, unes quantes fotos!

Anirem directament fins a Ginebra, on en Jett i jo som remullats just a sota del Jet d'Eau famós.


A Ginebra mateix vam descobrir-hi aquests múltiples taulers d'escacs per gos i disfrut del personal. Mentre juguem una interessant i disputada partida, un senyor expert ens mira tot donant consells. No és gens infreqüent trobar-te partides d'aquestes al mig del carrer, amb un corro d'aminadors al voltant dient-hi la seva.


El fotgènic i mil vegades fotografiat Chateau de Chillon. Suposo que aquesta foto, exactament des d'aquesta posició, la podeu trobar a centenars de pàgines, però ho és un rato, de fotogènic, el tio!


La següent parada, ràpidament, va ser Berna, on ens vam quedar un parell de dies en un càmping sincerament amable, situat just al costat del riu Aare, que aquí veiem.


I com que sóc així, i tot i que mola molt, no en poso cap, de foto de Berna. Hi haureu d'anar, cosa totalment recomanable, per altra banda!

La nostra excursió pels alps va ser d'allò més escènica i encisadora. Comencem per aquesta foto típicament alpina, amb una caseta plàcida i serena, i una imposant vall resguardant-la.


Tan alpina era la cosa que, tot pastant per allà, et trobaves aquest grup de bambis d'allò més bucòlics, amb el mític Eiger al fons! Oh Heidi, on ets!


Però no tot eren flors i violes, que també vam haver de suar la cansalada! Aquí pujant les exigents i empinadíssimes escales cap a la glacera. Tots notareu que la cara d'en Jett no té cap mena de pèrdua!


I he aquí la glacera, un gran pou de frustració. La muntanya en si mola, però fins fa poc estava plena de gel fins i tot des d'on està tirada la foto. Ara només podem entreveure una petita punta de la llengua al final, entre les roques. Pues ja veus.


Està clar que, després de dies de companyia infantil, pues perds els nervis, i llavors passa el que passa...


Dissortadament per tots vosaltres, no tinc cap foto de la sorprenent i magnífica ciutat de Thun. Ens haurem de conformar amb aquesta vista panoràmica de la no gens desmereixedora Luzern. En aquesta ciutat hi ha una bona colla d'atractius arquitectònics, que us deixaré que descobriu per vosaltres mateixos.


A Zürich, el nostre càmping tenia unes vistes tremendes, tot just obríem la porta de la tenda i podiem gaudir del llac de Zürich en tot el seu esplendor, amb panoràmica de la ciutat incloïda just al final de la foto.


Ara, tot té un preu en aquesta vida, i en aquest cas van ser els símptomes de pre-congelació que vam estar obligats a patir dins la tenda estiuenca. Aquí en Jett, pràcticament moribund, i sense sang a la cara ni res, mantenint-se en vida com pot.


Està clar, pels que s'hagin espantat (hi ha de tot en aquesta vida), que si que feia fred, però que la foto anterior té aquesta tonalitat perquè les teles de la tenda són blaves! A veure si ens saltaran a sobre organitzacions de defensa infantil! I a la foto aquella d'abans, si que l'atonyina de valent, la Tiffany, però en sèrio que s'ho mereixia! (:-P)

Ja deixant enrere els múltiples encants de la petita suïssa, ens trobem amb un inesperat contratemps en forma de policia secreta. La màxima documentació gràfica que vam poder aconseguir, per no posar el jeto del poli, que fijo que està penat i encara em ficaria en merders si pel que fos mai anés a parar aquí, és aquesta instantània amb el Mercedes policial bloquejant la nostra sortida, i jo obrint el maleter, sol.lícit, perquè el senyor policia escorcollés el que vulgués.


La nostra següent parada va ser Legoland, i clarament no vam ser els únics que vam tenir aquesta idea...


Però Legoland en general mola força, i algunes reconstruccions són realment meritòries. Aquí una petita part d'un Amsterdam virtual.


O un carrer que no em direu que no sembla totalment real. Pues no no, tot Lego, tu!


Fins i tot aquesta banda de músics mòbils amb tot de complements. Tot plegat, certament, fascinant, especialment quan ets conscient de com està fet!


Aquí tots plegats preparats per disfrutar d'una activitat en família plens d'ànims. L'activitat consistia en moure un cotxe de bombers fins a una finestra i apagar un foc, a base de força muscular, i intentant anar més ràpids que d'altres contendents. Per algun motiu extrany, i tot i els ànims i la bona fe, vam quedar com quarts sobre 10. Un autèntic fracàs, vamos!


De la nostra visita a Legoland en vam obtenir un nou company, un perruno amic que ens va seguir fins al cotxe, ens va acompanyar fins al final del nostre viatge, i ara el tenim a casa tot guardant les nostres propietats.


El nostre hàbitat natural d'aquests dies, amb cotxe verd i tenda grisa, fons vermell i creu blanca. Això és al càmping d'Åhrus, un bonic càmping, perquè no dir-ho, malgrat la dubtosa situació.


D'Ahrus en tenim poc a dir. Només destacaré, en termes multimèdics, aquest extrany cavaller pintat en una de les parets de la catedral. Si existeix la elefantiasis... per què no la girafiasis?


La última parada va ser al nord de tot de Dinamarca, a Skagen i la península de Grenen, alineada amb imposants búnkers que recorden temps menys tranquils. La imatge de la platja plàcida i el búnker impietós mola catxo, pel meu gust, però :-) Al fons, el far.


La punta de Grenen és un oasi tranquil i desèrtic, passat el far de la foto anterior. És un espai amb una atmòsfera especial que una foto mai podrà captar. Això per fer-vos-en una idea, però.


En aquella zona el que no hi faltava són mosquits. Per sort, els nostres reflexes són suficientment bons per, de vegades, fer-ne una bona escabetxina. Per desgràcia, la Sarah no va arribar a temps per evitar que aquest fes el seu particular festí a costa de la seva cama.


El poble d'Skagen no és tan magnífic com la gent m'havia dit, I crec que és perquè veníem de Suïssa, on tot és de foto. Lo típic d'Skagen són les cases grogues, en un bonic contrast amb el cel blau intens amenaçador.


I l'última etapa abans d'arribar definitivament a Noruega va ser el vaixell, on la Tiffany va aprofitar per prendre el sol amb una vestimenta francament extravagant. D'aquesta moda se'n diu "posa't coses a sobre sense criteri, que tinc fred". Es porta molt, de vegades, per Noruega!


I per últim, per mimitzar les fotos de núvols a les tornades amb avió, què millor que l'infinit mar blau, amb les múltiples tonalitats que el reflex del càlid (per fi!) sol li provoca!


I això és tot! També com a nombre de fotos, el segon més promiscu! Qui ho havia de dir, eh! Pues ale! Aquí teniu!

Fins aviat nanos!