Due norvegesi alla Italia remuglatta

Oh la Italia! Terra de macarrons i pizzes, verdes praderes i alpins llacs. Què dir sobre la Itàlia que no sapigueu tots ja? Plena d'italians repentinats i dones voluptuoses, spaghettis i campions d'europa. Esglésies i cartoixes a cada cantonada. Renaixement i vestigis romans com enlloc. Amarettos, lambruscos i vins de tots colors. Oh, la Italia. Sobrada de galans pretenciosos i gent afable. Polítics corruptes i pelis de sèrie B. Turistes a punta pala, trattories plenes de gent cridanera, defenses agressives, catenaccios i birres Moretti. Passareles de moda i manifestacions espontànies. Papes i bisbes i inmigrants albanesos i la més heterogènia barreja d'italians que pogueu trobar arreu!

A mi, ho he de confessar, Italia sempre m'ha agradat molt, i sempre m'hi he sentit molt còmode. Va ser el primer pais extranger que vaig visitar, exceptuant Andorra i alguna escapada a Perpinyà, al 1996 -fa anys, ja :-| - en viatge de 3r de BUP, i ja aquella vegada em va agradar especialment. Des de llavors hi he tornat 3 vegades més, incloint aquesta última, i sempre ha satisfet les meves expectatives. :-)

La nineta dels meus ulls sempre ha sigut Florència, des de la primera vegada... on les sensacions que hi experimento m'arribarien a a fer afirmar que en alguna vida anterior hi he viscut segur. De fet, si alguna vegada hagués fet l'Erasmus que vàries circumstàncies sempre em van impedir fer, possiblement hagués estat a Itàlia, i encara ara no em sabria gens de greu anar a passar-hi una temporadeta llarga en un futur no remotament llunyà.

Bé, aquesta vegada la nostra destinació no incloïa la benvolguda Florència, sino que volàvem a Milà per passar tres nits -amb els seus corresponents dies- a Brescia, a 1 hora de tren, que és on viu aquest any la Sarah, l'amiga australiana de la Tiffany que va venir a Barcelona l'any passat i que alguns coneixeu. La última nit la passaríem a Venècia, que no és que sigui un dels meus llocs preferits, però que la Tiffany no hi havia estat mai, i, amb lo que li agrada l'aigua a la noia, crec que és un lloc suficientment especial per portar-la.

Bueno, pues aixòs!

Per no perdre la costum, i per aquelles coses d'aprofitar el dia, va tocar aixecar-se a les 5 del matí o així per anar cap a l'aerport (definitivament la meva pròxima casa ha d'estar a distància a peu d'algun aeroport). Aquesta vegada, però, va ser molt diferent de totes les anteriors... i és que a les 5.30, quan sortíem de casa, el sol radiava en lo más alto, en comptes de la foscor espectral que havíem trobat totes les altres vegades. És realment desconcertant, aquest país.

Encara que sembli extrany, no hi ha vols de low cost d'Oslo a Milà (des de Barcelona hi vola tot cristo, a Milà), i l'enllaç directe amb SAS era caríssim, així que el que vam fer va ser volar amb KLM via Amsterdam, que tenia uns preus molt ajustats i, matant un segon ocell, ens oferia unes quantes apreciades milles.

Per cert, que parlant de milles, estic barallant-me electrònicament últimament amb la gent d'AVIS, que es neguen a creditar les milles merescudament guanyades quan vam llogar el cotxe a Sudàfrica. Quins paios... espero que la cosa se solucioni positivament, no per les milles en si, sino perquè ja n'hi ha prou que els grossos ens tractin com vils trossos de caca, home. Si no és així, em convertiré en veu de la plataforma "AVIS no mola", que tindrà aquest humil bloc com a trampolí d'un boicot a nivell internacional. Que n'aprenguin!

Una cosa molt curiosa és que vam pujar a l'avió i estàvem en files separades! Que extrany! Mai m'hi havia trobat, amb això. I tenia la pinta que la gent de KLM necessiten un algoritme millor per assignar els seients lliures, perquè nano... famílies trencades per viatgers solitaris, tothom desperdigat... semblava força desorganitzat... però Tutatis em guardi de jutjar!!

A l'aeroport d'Amsterdam no hi ha cap coffeeshop, tot i que podria ben ser-hi... el que si que hi ha són les galetes aquelles holandeses chachis amb entramat de gofre, i que tenia ben oblidades, però que estan ben bones, les ties!!

Les dues mànegues del trajecte es van fer molt curtes, només una hora i mitja cadascuna, on per suposat vam tenir doble de menjar i doble de vi -aquest alt cost...-, sobrevolant durant la segona uns fantàstics alps encara nevats. Que guapo que és, el món des de dalt!! :-D

La Sarah ens esperava a l'estació de tren de Milano Centrale, des de la qual, després de les pertinents abraçades de retrobament, ens vam dirigir, via metro superpoblat, cap al centre de la ciutat per fer-hi una breu caminata. Poques coses a comprovar... el Duomo sembla estar en restauració perpètua... hi he estat els anys 1996, 2002 i 2007, i en tots tres la façana està parcialment coberta per andamis (aquesta vegada només la part de baix, almenys)... la victòria del Milan a la Champions no és un grandíssim què, pel que sembla, pels habitants de la ciutat... feia tan sols dos dies que l'havien guanyada, i només vam veure alguna bandera que altra totalment desperdigada.

Per últim, un capuccino just darrera la catedral, tot i que extremadament bo, pot arribar a costar la fredolica de 4,5 euros. Que sona com molt, no? Més car inclús que la bonica Noruega...

Brescia està a només una hora de tren des de Milà, direcció oest, i és una ciutat d'uns 300 mil habitants, no massa coneguda per mi abans, a part de pel Guardiola i en Roberto Baggio jugant allà -el Brescia està a la serie B, per cert, ara-. I és una conurbació tot apanyada, certament. Molt acollidora i amb multitud de coses ("monuments") que serien de gran interes a la majoria de llocs. Però ai! Això és Italia, i com diuen, tot el pais és una gran obra d'art, així que Brescia és de lo més vulgar segons els estàndards, i fora de tota ruta "turística".

El que ens van comentar els brescians és que Brescia en si potser no té res massa especial, però la situació és perfecta: a prop de Milà, a prop de Suïssa, a prop del Garda, a prop de les muntanyes... però sense les desaventatges de cap d'elles... potser ténen raó, els brescians...

El nostre hotel, l'Albergo Sirio, es trobava força ben situat al centre de la ciutat, tot i que en una zona de reputació dubtosa segons la Sarah. El portava una parella uruguaiana molt xerrameca i, tot i que no era un prodigi de luxes, estava més que de sobres per les nostres necessitats, tenint en compte que era de lo més barat que es podia trobar per les rodalies.

Més tard vam veure que estava classificat com a Mueblé, que no sabria dir-te si té intrínsecament les mateixes connotacions que per mi té "mueblé"... però que veient el nombre considerable de senyoretes que fumen que hi havia pels voltants, podríem dir que és un hotel d'aquells que es lloguen per hores. Però bueno, que a nosaltres plim. Això si, el llit feia un escàndol de molt de cuidado... serà que estava molt utilitzat...

Us preguntareu com és que dormíem en un hotel si la Sarah viu allà... bé, ella està currant d'au-pair en una família (de força alcurnia, pel que sembla, els Fasoli) bresciana, i només disposa d'un minúscul quarto al pati de la pomposa residència de la familia en qüestió. Pel que ens va explicar, són una mica uns capullos, tots plegats, però bueno...

La Sarah, per la seva banda, té una relació sexuo-sentimental amb un noi brescià que es diu Luca, i que ens va venir a buscar poc després d'instal.lar-nos per anar a un concert en una vila propera. La vila en qüestió va resultar ser Cremona, i estava a uns 50 km. El concert era d'un tal (espera que ho busco...) Vinicio Capossela, que diuen que és conegut fins i tot a l'extranger (tot i que a mi no em sonava pas de res), i va estar força bé. Bàsicament, més que pel concert en si, perquè era un rollo totalment festa major i em va resultar molt còmode i familiar. Feia molt bon temps, tothom estava a fora bebent birres -per cert, l'estàndar italiana és l'ampolleta de 66 cl-, i la gent tenia una pinta, tant en aspecte com en actitud, de mediterrània total. Vamos, que vaig passar a ser vulgar de nou, acostumat com estic a ser tot un bitxo raro a Noruega.

Parlant de birres, a més, sempre m'ha agradat que a Itàlia les birres es demanen com "una birra" i és totalment correcte :-)

Un cop cansats de la festa cremonesa, vam tornar a Brescia, on, per la nostra sorpresa, ens vam dirigir directament a una pizzeria que estava oberta fins les 5 del matí... una pizzeria completament normal, on podies demanar les teves pizzes i pastes i el que vulguéssis. I era fins i tot barat!! No fa falta dir que vaig menjar a reventar :-)

El dia següent, la Tiffany, la Sarah i jo, després d'una ràpida exploració de l'agradable Brescia, en un dia de mercat que bé podria ser el de Granollers, vam decidir fer una petita visita al llac de Garda, mai visitat per mi i ben proper a uns 20 minuts en tren. L'enclavament escollit era la petita localitat de Sirmione, segons totes les fonts una de les perles del llac. Segons podeu veure al mapa, la localització del poblet és tot curiosa, en una petita península allargada que llengüeteja uns 5 km dins el llac. Això ha fet que hagi sigut i sigui una zona turística preferida des de fa desenes de generacions, cosa que podem comprovar en les ruines d'una vila d'estiueig de l'època romana, just vorejant el llac -que diuen que són les ruines romanes més ben conservades del nord d'Itàlia, però vaja, no devia haver llegit bé, perquè l'arena de Verona, sense anar més lluny, està a no més de 50 km...- o en les hordes de turistes i hotels i residències i restaurants i botigues de souvenirs i de gelats que copen i abusen tot el poble i la zona en general.

Vaja, que bé, que no està mal, el poble en si és cuco... però és MOLT turístic. A la Tiffany li va recordar una mica Tossa... i potser en certa manera és cert, si bé és molt més pla i els turistes no són tan del rollo borrachuzos germànics, sino famílies italianes... però bé, que tot plegat...

Com que el dia estava una mica encapotat, no vaig poder apreciar el llac de Garda en si com hagués sigut desitjable, amb lo qual, si bé prometia maneres entremig de la boira, no iguala pas el veï llac de Como, al nord de Milà, amb una pinta més alpina, al que vaig estar temps enrere i que és fantàstic :-)

El que si que es podia notar era que ens trobàvem en el punt àlgid de la primavera, i que els italians són uns grans fans de plantar floretes a tot arreu. Com a conseqüència, l'extrema olor a florit era a vegades inclús insuportable... i donem gràcies a que no hi havia cap alèrgic al pol.len entre nosaltres, perquè la cosa hagués sigut un festival :-)

Un cop de tornada a Brescia, i amanit per tot de gotes plujenques ocasionals, va tocar sortir una mica de festa, previ pas per una inevitable trattoria, on el risotto amb scamorza que vaig escollir pràcticament a boleo va fer el seu fet perfectament. A Brescia hi ha molts bars, però estan tots molt separats uns dels altres... n'hi ha un aqui, un allà, un parell més enllà... però per anar d'un a l'altre t'has de fotre unes caminates força generoses. La gent, majoritàriament, s'està a fora fent les copes, i només entra a dins per demanar -per poder fumar, també, em suposo-. Confirmació una vegada més que, a mi, això de la Italia em recorda però molt a Espanya i a Catalunya... la gent és molt del pal, i les costums i la manera de fer també. Sé que molts no hi esteu d'acord, i que inclús us provoca urticària el ser comparats obertament amb un italià, però noi... que voleu que us digui, a mi m'ho sembla! :-)

En un dels bars, ja cap al final, vam trobar la poc sorprenent representació catalana, concretament de Castelló, només per demostrar que tenim almenys una petita cèl.lula a tot arreu, i que estem preparats per invadir el món a la voz de ya. Una mica com els xinos, però menos.

Vam abortar la nit cap allà a les 3, ja que el dia següent, des de relativament d'hora, l'anàvem a passar a la casa que els pares d'en Luca ténen a les muntanyes properes, concretament a Serle. La casa dels pares d'en Luca la veritat és que està molt bé. Potser a la casa en si li falta una mica de forma, però la situació, el jardí primaveral i les vistes de la vall i el Garda a la llunyania són inmillorables.

El matí va ser tirant a gos, per una banda aprofitant el bon temps com a bons noruecs, tot xarrupant sol, i per l'altra banda perquè en Luca té un gos, en Peppe, tot un senyor gos ell (per gros) que va suposar -com solen ser els gossos- tot un entreteniment. Per cert, que no tinc ni idea de quina raça és.. si algun expert en races vol ajudar, ja sap... hi ha una foto per aquí sota...

Els seus pares, acompanyats d'una senyora iaia molt simpàtica i el fill d'aquesta, un quarentón solterón que no parava de fumar i no deia mai res, van arribar a l'hora de dinar, disposats a cuinar per nosaltres.. i no és pas poca cosa, això, perquè no tan sols ténen un restaurant a Brescia, sino que en Graziano, el pare, té un programa de cuina a la tele italiana!! Tot i així, i per aquelles coses de en casa del herrero cuchillo de palo, el menjar estava ben bo, però tampoc era per caure's per terra. El que si que la familia era bastant interessant. En Graziano, motorista de Goldwing que està planejant un viatge en moto fins a Xina (!!) amb uns amics, la mare una mica boja, i la iaia, ex-professora explicadora de batalletes, parlant un anglès perfecte -millor que cap altre allà- molt al tanto de tot plegat i que considerava que "quan compleixes 67, l'espinello hauria de ser gratis". L'espinello, senyores i senyors, és el porro :-) Així que la bona dona reclamava marihuana gratuïta pels pensionistes. Tot un personatge!

Com no pot ser d'altra manera en aquests casos, vam barrejar tot tipus de begudes copiosament, des de vins italians passant per caves italians i licors italians. Com a curiositat, vam beure d'una espècie de càntir de fusta amb moltes broques on hi poses cafè i tot de licors... sambucca, amarettos, conyacs i no sé què més, que té un rollo comunitari interessant.

A part d'això, agradable tarda relaxada... corroborant que l'italià s'entén perfectament -en el baúl de les coses a fer en un futur encara tinc la d'aprendre italià, que no sembla gaire difícil-, i jugant per primera vegada al BANG!, un joc de cartes que sé que a gresca es jugava darrerament però que jo mai havia tingut la oportunitat d'enganxar... pues mira!

Per últim, vam fer una petita visita a una granja propera, per comprar formatge pel restaurant. El granger era el tio més feliç del món, i podia perfectament haver sigut qualsevol dels meus tiets :-) El formatge estava de puta mare, tal i com era d'esperar, es clar :-)

Al dia següent, després de despedir la familia Cominelli i el dia amb una mica de pluja, era quan marxàvem cap a Venècia... unes 2 hores i mitja en tren, atravessant la Llombardia i el Veneto fins a la vora de l'Adriàtic. Respecte al tren, un parell de curiositats... la primera, que ningú sembla confiar en comprar els bitllets a través de les màquines automàtiques, i tothom fa cua a la finestreta... semblant un pèl ridícul veure les màquines buides i una cua de 10 minuts com a mínim al "manual". Ens vam assegurar que el preu fos el mateix abans de comprar-lo, i ho era... el procés no era trivial, per comprar un bitllet... però tampoc necessitaves ser enginyer... La segona curiositat és que la optimització del número de seients als trens és patètica, amb molt poques places MOLT amples per vagó, la qual cosa ens va obligar a fer la meitat del viatge apretujats i drets... per sort, a Verona semblava que tothom volia baixar, i vam aconseguir finalment un seient MOLT ample i còmode :-)

Venècia... és una ciutat tot curiosa, Venècia... irreal, inhabitada, abarrotada de turistes com segurament cap altra (en quant a percentatge de turistes/locals, segur), d'aquells llocs que o estimes o odies... bueno... jo ni l'estimo ni l'odio... em sembla un lloc curiós, impràctic com ell sol, però encantadorament únic a la seva manera, amb lo que interessant.

I com que la Tiffany no hi havia estat, i li encanta l'aigua, tant la Sarah com jo vam decidir que seria una destinació adequada per tots plegats :-)

El nostre hotel es deia "Locanda Poste Vecie", i e trobava molt ben situat just al costat del pont de Rialto. Pels que estigueu familiaritzats amb Venècia, ja sabeu on és i com és... pels altres, Venècia té una gran avinguda (el gran canal) i tot de carrers i canals petits. Tant l'estació com el pont de Rialto estan al gran canal, i la manera més comuna i ràpida d'anar d'un a l'altre és mitjançant un vaporetto, una barca-bus que cobreix totes les àrees cobribles (ergo... no els canals més estrets). El tema però és que per el viatge ens cobraven 7 euros a cadascun, així que, com a català que sóc, i ajudat pel radiant sol que brillava allà dalt, vam decidir anar a pota.

Cosa que sembla molt bé... però ai!! Venècia és indubtablement una ciutat molt poc amigable per carregar-hi una maleta amb rodes (que òbviament, com a bon galan meditarrani, era jo qui carregava), i vaig acabar de la puta maleteta fins les pilotes. Tant de pontets i escaletes amunt i avall. Joder!

L'hotel en si no estava malament, i la situació era magnífica i cèntrica, però realment a la web semblava bastant millor. Habitació triple tirant a insulsa... a un preu, tot i així (90€ els tres), no massa desorbitat per ser Venècia.

La putada d'aquest lloc, més que altra cosa, és que hi ha MOLTS turistes. Masses. Fora de mida. Miris on miris ho trobes abarrotat de turistes, hordes de totes races càmera en mà tirant fotos a tot de forma compulsiva (em sentia com peix a l'aigua, en aquest sentit :-D). Però la veritat és que és bastant cansina, la cosa. Així que quan es va posar a ploure a bots i barrals i la turistada es va veure forçada a escapar una mica no vaig pas estar insatisfet!

Perquè el cert és que es va posar a ploure de la hòstia, en llargada i virulència més que cap altre dia, així que, després de parar-nos en algun bar una estona esperant que escampés, i veient que no ho feia, les meves ganes de donar voltes, junt amb el meu galantisme, van fer que anés tot sol a l'hotel en busca de tots els trastos de resistència a la pluja (altrament anomenats paraigües i xubasqueros), mentre les noies es quedaven pimplant i parlant (suposo) de coses de noies.

I si que plovia. Plovia fins al punt que ja no t'importa gens que plogui. Quan et mulles irremediablement, el terra està plè de bassals, i la sensació de mullat extrem és fins i tot agradable. Quan encara els turistes no havien anat als seus hotels a buscar els estris anti-pluja, i no hi havia quasi ningú pels carrers. Una Venècia buida i boirosa realment encantadora. Infinitament millor que moments abans, i una de les meves més agradables experiències en aquesta ciutat.

Genial. Definitivament, sóc un tio amb sort :-)

Vam continuar la nostra passejada sota la pluja un cop les noies van estar enfundades en els seus xubasqueros que valentment els vaig fer arribar, i vam arribar a la plaça San Marco. Una plaça San Marco inundada d'aigua, que ens arribava fins la canyella, i que li donava a tot plegat un extra de gràcia. Amb els cambrers dels bars d'extra luxe i extra cars vestits tot elegants i amb botes de pescador, els turistes recobrats amb tot tipus de plàstics al damunt, tot excitats per l'experiència... vaja.. que molt bé.

Per cert, que un capuccino a la plaça San Marco val 8,5 euros. Que no ens el vam prendre pas, no, però és un detall informatiu interessant.

El que va ser una mica frustrant és que ens pensàvem que era algo com especial, això que estigués tot inundat, i vam anar a parar a un cartell que comentava que les parts més baixes de Venècia, típicament la plaça San Marco, s'inunden uns 250 dies a l'any. Pues vaja... que vulgar!! :-D

A partir d'aqui, de bar en bar i de bassal en bassal envoltats de milers de turistes fins que va arribar la hora d'anar a dormir. I així va ser.

El dia següent ja va ser el dia que ens despedíem de la Itàlia. Si ho haguéssim sabut, haguéssim agafat el vol de tornada des de Venècia, però no ho sabíem, així que ens tocava fer els 300 km en tren de tornada fins a Milà. El nostre vol no sortia fins a quarts de 6 de la tarda, així que teníem una mica de temps pel matí (que es va despertar, ves per on, ben assolellat). COm que em negava en rodó a tornar a carregar la puta maleta amb rodes fins l'estació, aquesta vegada si que vam agafar el vaporetto, i com que, com us dic, teníem una mica de temps, vam consultar a un home quan tardaríem a fer una petita volta / visita vaporètica panoràmica amb final a l'estaci. I el tio ens va dir que uns 40 minuts, que ens va semblar perfecte perquè ens donava temps de sobres d'agafar el tren´.

Però sembla que no ens vam entendre, amb l'home, perquè la visita panoràmica va ser molt completa i interessant, fins a Lido, al parc de la Biennale, i el Gran Canal sencer, parant-se cada (sense exagerar) 50 metres, alternativament a cada cantó del canal - cosa que té sentit ja que no hi ha més de 3 ponts, en tot el trajecte -), però que va suposar que el trajecte durés més de 2 hores, fent-nos perdre un tren realment valuós!

Perquè ai... no n'erem del tot conscients, de la magnitud de la tragèdia, però després de les 3 hores de tren, tot deixant la Sarah a Brescia pel camí, i de la quasi hora des de Milano Centrale fins a l'aeroport en bus, vam arribar a ka nostra terminal (atenció) quan faltaven 35 minuts per la sortida del vol!! (això és apurar i forçar la nostra sort!!).

Vam arribar volant a la finestreta de facturació, on una amable senyoreta ens va comentar que havien acabat de tancar el vol. Per sort (perquè som així), havíem empaquetat la maleta petita, per aquest viatge, i les mides ens permetien pujar-la a l'avió sense facturar... amb lo que, amb un temps record, vam arribar a temps (ni tan sols els últims) a la porta, i vam poder embarcar perfectament.

Això si, "gràcies" a aquestes relativament recents normes sobre transportar líquids a la cabina de l'avió, no se'ns va permetre pujar les nostres boniques ampolles de vi i oli barat i bo, empaquetades curosament a la maleta preparada per ser facturada, cosa que va fer molt contents els nanos que estaven a la seguretat, però que a mi personalment em va tocar bastant la moral.

Però bé, no es pot tenir tot... suposo que ens ho tenim merescut, per temptar la sort una mica massa... :-) A més, ara ja ho he superat!! :-D Això si, arribem 10 minuts abans i podem facturar-ho tot perfectament.

Catxis!

El vol de tornada va transcórrer sense problemes, via Amsterdam sense coffee shop però amb galetes chachis... ara això si, l'haver pogut agafar aquell avió tant just va gastar tota la nostra sort pel que quedava de dia, perquè un cop de nou a Oslo, vam perdre per pocs minuts el tren de Hamar i ens vam haver d'esperar quasi dues hores al següent. I al tren mateix, quan semblava que el revisor ja no passaria i tindríem un trajecte car gratuït (cosa que ja ha passat més d'un cop, val a dir), ens el vam trobar inquirint-nos els nostres billets quan ja entràvem a l'estació de Hamar. Malamente!

Però bueno... vam arribar casi a la 1 del matí a casa, amb un cel ben clar, i preparats per tornar a la vida laboral set hores després.

Això si que són vacances!!

Ale, fins aviat!

Les fotos! Molt em temo que en cauran unes quantes...

Em va resultar curiós això de que ens poséssin en files diferents a l'avió... senyors de KLM... a veure si ho optimitzem, això!


Sempre que he estat a Milà m'he trobat la catedral entarimada... està clar que es veu acabada de netejar, i suposo que tardaran algunes desenes d'anys en tornar-la a entarimar. La veritat és que la catedral de Milà és força impressionant, sobretot si us agraden les catedrals (com a mi). Està molt molt elaborada i, segons diuen, és la catedral gòtica més (gran/ample/algo) del món. Pues eso.


A les galeries d'en Vittorio Emmanuele, que són unes galeries pijes del copón, hi ha un toro pintat al terra on és tradició trepitjar-li els collons, que es veu que porta bona sort. La gent no sols el trepitja sino que hi fa una espècie de tirabuixó ballarí. Malgrat les meves inicials reticències, les noies, amb insistència femenina, em van convèncer per fer el tirabuixó també. No em digueu que no estic gràcil! :-p


Una bella foto des de la plaça major de Cremona, sorprenentment estàtica i estètica. Per una banda, el campanar aquest era la hòstia d'alt, i per l'altra, el meu braç dret sembla una autèntica alfombra pròpia d'un mascle mediterrani de nivell generós...


La Sarah, en una extranya foto, il.lustrant la voràgine festiva mediterrània que podíem trobar a Cremona. Una agradable petita ciutat, aquesta...


Una sorprenent i atractiva estàtua al mig de Brescia. Es veu que estava en exposició, i que l'anaven a traslladar no sé on en breu... una pena, perquè la veritat és que era molt guapa...


Una de les places principals de Brescia.. només perquè us feu una idea del rollo que porta la cosa... tot molt italià i exhuberant, tot i sense ser una ciutat que destaqui massa. Les noies, alienes a tot plegat, disfruten d'un esmorzar urbà.


Tot i així, no sembla molt saludable, la ciutat, no. Almenys per treballar-hi...


L'entrada de Sirmione està guardada per aquest apanyat castell... ja us podeu fer a la idea de tot el que et trobes després.... un poble cuco, amb carrers estrets, i un pilot de turistes explotant-lo cosa mala :-)


Runes romanes i llac, una interessant combinació.


Una d'aquelles múltiples fotos de tots tres que ens vam tirar durant l'estància. Costa molt que tres persones surtin més o menys bé a la vegada, en una foto, malgrat la meva flagrant invasió capilar!


Sóc molt més alt que elles, si. :-)

I que no falti una foto ben serena del serè (i boirós) llac de Garda.


Una molt agradable casa la d'en Luca i la seva familia, on hi vam passar un molt agradable dia.


En Luca i jo enmig d'una apassionant partida de Bang... la tensió del duel es podia tallar amb un ganivet. Menció especial per la simpàtica carta "Schivata" (esquivada, si, però és simpàtica) :-D


La simpàtica iaia Anna bebent del catxarro extrany amb moltes broques, cafè i un pilot de licors diferents.


En Peppe! Tot un senyor gos, el tio!


Venècia és una ciutat on, diuen, et perds amb grandíssima facilitat. La veritat és que tot està ple de cartells que et diu "cap a Rialto" o "cap a San Marco", i t'ho posa fàcil.. però es clar... què passa si no vols anar ni a Rialto ni a San Marco? :-) Típica estampa de turistes perduts mirant el mapa desconcertats, amb xubasqueros de plàstic cutre comprats en venedors ambulants que t'assalten quan plou.


Lo de la plaça San Marco inundada era ben divertit. Com que ja ens la sudava mullar-nos o no, la veritat és que ens ho vam passar especialment bé. També podem veure els nostres nous i poderosos xubasqueros!


Suposo que tots heu vist Venècia, en directe o en fotos, uns quants milions de vegades, així que no val la pena posar-ne gaires... només un parell d'exemple, curosament escollides...


Aquesta segona m'agrada especialment perquè, al bell mig de Venècia, només podem veure UNA barca al gran canal. Acostumat com estàs a que tot estigui abarrotat, la veritat és que la solitud t'ho fa mirar amb uns altres ulls (generalment bastant millors).


I una altra per ensenyar-vos els colors extranys que es podien veure aquell matí boirós. Des del vaporetto que ens va portar a fer una (llarga) volta fins a Lido.


I per acabar, una d'aquelles magnífiques fotos des dels aires que tant m'agraden, amb el sol amagant-se darrere l'estol infinit de núvols.


I aixòs és tot... en breu, noves aventures de l'estiu a les noruegues, una estació que promet ser ben interessant i agradable!!

Fins aviat!