Sudàfrica IV: Terra de contrastos

Anem doncs cap al quart volum d'aquestes interessants aventures sudafricanes! Vinga no patiu que ja portem quasi la meitat!! xD

Tinc curiositat per saber quan ocuparia, en forma de llibre, tot el totxo de blog que porto des que vaig començar. Si entre tots el promocionem suficient perquè es vengui i em mantingui sense haver de currar podré dedicar moltes més hores al dia a escriure entretinguts posts per la vostra alegria i deliri... xD

Aprofito per dir, que no ve al cas en absolut, però bueno, ja ho tinc, això, que faré unes petites modificacions en els continguts generals del blog en breu, i si teniu alguna pàgina que vulgueu que linki des d'aqui, només heu de demanar-m'ho, via email o en un comentari. Si la pàgina passa les polítiques de links acceptats en aquest blog, que ja improvitzaré en el seu moment, el link serà promptament emplaçat! De res!

Bueno, que me'n vaig per les branques!! Un cop descarregats de nou a Johannesburg, després de les petites fantàstiques escapades a la relaxació de Cape Town i a l'encantadora ruralitat de Moçambic, tocaven uns dies d'exploració de la zona, anomenada Gauteng (pronunciat Jauteng), amb aventatge la més poblada, enfeinada i industrialitzada de Sudàfrica i, diria que sense gaire por a equivocar-me, de tot Àfrica.

Unes trucades creuades apropiadament durant els dies anteriors van servir per, tal i com ja estava anunciat, concertar una trobada amb la ex-companya ubuntera i amiga Marta, que casualment estava passant uns dies (forces) a casa del seu sagal sudafricà, en Hassen. Pels habituals lectors del blog que no coneixen personalment a la Marta (ni al Hassen), recordareu que ens vam trobar fa un parell de mesos a Oslo, amb motiu d'una reunió d'aquestes que Ubuntu assisteix pel món. En Hassen havia estat operat recentment d'un genoll, amb lo qual perillava la seva assistència a la trobada, però finalment allà estava amb el vigor d'un lleó africà! (juas)

A part de trobar-los a ells, la idea era també fer una volta pel que probablement és el township més conegut (i gran, i desenvolupat, a dia d'avui) de tot Sudàfrica, Soweto. Almenys, és l'únic que jo coneixia abans de baixar cap aqui. Només en Jonny i jo hi anavem. La Sevika treballava i la Tiffany es va mostrar voluntària per quedar-se amb els nens (Jett i Joey només, recordeu que en Troy havia estat empaquetat cap als avis) i sacrificar el seu dia prenent el sol tranquilament a la piscina en comptes de llarga conduida i xerrameca política :-)

Vam passar a recollir al Hassen i a la Marta prop de casa seva, a Lenasia, un altre township, molt proper a Soweto, que en temps d'apartheid estava reservat a la població india, i que, pel que sembla ara, i exceptuant zones puntuals de pobresa manifesta, està creixent de forma bastant pròspera, amb cases ben apanyades, tot tipus de serveis, i fins i tot un abominablement occidental centre comercial, d'aquests que ens agraden als blancs, i que tant proliferen a la zona nord de Johannesburg, on els Stensbys viuen.

Perquè serà casualitat o no, però la zona "guapa" de Johannesburg està al nord, a Sandton o Randburg, mentre que Soweto i Lenasia i d'altres estan al sud (Soweto concretament està al SOuth WEst (TOwnship) :-)). Aquesta afirmació, tot i que és generalment certa, és una mica demagoga, ja que a pocs quilòmetres de Sandton, com ja he dit o diré, també hi ha els seus bons townships. Els contrastos estan a tot arreu, vaja.

Va ser, tot i aixi, en aquest centre comercial, on vam anar a fer un cafe, tot esperant a que el Jonny fes algun xanxullo al banc. Aqui els bancs i caixers solen estar als centres comercials, i tothom et recomana que els utilitzis aqui i no en d'altres zones. Si bé personalment no vaig trobar-me cap problema en absolut enlloc, en temes de seguretat, més aviat al contrari, els ratios de crim i robatoris son esfereïdorament alts, així que no està pas de més curar-se en salut. El que també tenen els bancs dels centres comercials és que estan increïblement plens, i vam haver d'esperar una molt bona estona, a que acabés les gestions, lo qual ens va treure temps del nostre petit tour. Si bé ja va estar bé, ja que ens vam posar al dia de les nostres situacions amb els Lorgat-Garrich.

En Hassen i la Marta no van venir sols, per cert, sino acompanyats de la Shannon, una nena de 5 anys molt espavilada, a la qual el Hassen li fa de pare. Corregeix-me Marta si m'equivoco, però la història és que un amic del Hassen va tenir aquesta nena amb una noia musulmana, que la va "rebutjar", deixant-la al cuidado del seu pare. I el pare va ser assassinat pocs anys després, en desconec els motius... ja us comento que la taxa de crim està força alta, per aqui... amb lo qual en Hassen la va "adoptar". Us convido a uns petits moments de reflexió, encara que no caldria, perquè penseu amb lo sortenyuts (o no) que som d'haver nascut on hem nascut, amb una infància i joventut, i probablement vida adulta, totalment plàcida.

Una pena de totes maneres no haver portat al Jett. Estic segur que tots plegats s'ho haguéssin passat millor :-)

I un cop el Jonny va haver acabat i jo em vaig haver menjat un deliciós tros de pastís, ens vam encaminar cap al cotxe i cap a Soweto. Durant la època d'apartheid, la terra i les zones habitables van ser dividides escrupulosament per races, per teòricament garantir un creixement independent, però poc sorprenentment liderant una supremacia blanca en tots els aspectes. A l'aproximadament 20% de blancs que habitaven Sudàfrica se'ls hi va reservar un 90% del terreny, deixant el restant 10% per la resta de races, en diferents zones separades igualment. Així com deia, el township de nova creació de Lenasia va ser etiquetat com a zona índia, i es va crear el South-Western Township (Soweto) per encabir-hi la gran majoria negra.

Això va suposar que en aquest township es concentrés més significantment l'activitat cultural i resistent de la majoria negra. Molts dels liders... Nelson Mandela, Oliver Tambo, Steve Biko, Desmond Tutu... van viure aqui i hi van fer la seva "carrera". La Sevika em preguntava dies abans quina era la meva motivació per visitar especialment Soweto, quan Sudàfrica està plena de townships, i ella mateixa havia viscut tota la història en primera persona (en el seu cas, a Durban, però evidentment va viure les discriminacions de l'apartheid a les seves carns). La veritat és que la resposta no era fàcil, tenint en compte els meus limitats coneixements previs de la història de sudàfrica... si algo em sonava, per exemple, eren les massacres de Sharpeville i la revolta estudiantil de Soweto, als anys setanta (76, finalment), que sempre havia tingut entès que havia suposat, d'alguna manera, un abans i un després en la "resistència" contra el sistema establert.

Val a dir que he descobert una mica dues tendencies, entre els sudafricans que he conegut... uns no volen oblidar el passat i, al contrari, el tenen present en tot moment per ser conscients del que s'ha viscut, i que no es repeteixi. D'altres, com la Sevika, miren només al futur, "renegant" una mica del passat, inclús sentint-se una mica incòmode al suscitar-se'n interes al seu voltant. Suposo que entenc les dues opcions, i des de fora suposo que lo més sa és un punt de vista que combini una mica les dues...

La ruta en si que vam fer la veritat és que no va ser massa llarga, al no tenir gaire temps, però si que va ser molt instructiva i interessant. Per començar, Soweto no és especialment pobre en absolut, avui per avui, i si m'esperava una sèrie de shacks arrenglarats ho tenia clar. Bastant semblant a Lenasia, moltes casetes petites i apanyades, entre elles, turístiques i envoltades de paradetes de souvenirs, les de Nelson Mandela i Desmond Tutu (que diuen que encara hi viu), en un ambient força relaxat i agraable, pel que vam veure, un cop més ple de gent somrient.

Vist lo vist, em va saber greu no haver visitat un township a Cape Town, quan en vam tenir la oportunitat, ja que Soweto no ho era pas, en aquest sentit, però bueno, per quan torni :-)

La parada més interessant va ser al Museu d'Hector Pieterson, sobre la història de Soweto i especialment de la revolta estudiantil de 1976, i que pren el nom d'un nen de 13 anys assassinat per la policia durant les manifestacions d'aquells dies.

La història d'aquella revolta va anar més o menys tal que així... la comunitat estudiantil a Soweto començava a tenir una consciència col.lectiva de cert "orgull" en reacció a l'abús que estaven patint, gracies a liders com especialment el carismatic Steve Biko. Hi havia algo que no entenia, abans de venir, sobre els temps d'apartheid, i és com podia ser que un estat de dominació durés TANTS anys, la comunitat negra no semblés oferir-hi cap resistència rellevant. Inspirats per Gandhi, que va viure forces anys a sudàfrica, es promovia una resistència passiva i no violenta, però la situació a la sudáfrica de l'apartheid no era la mateixa que a la India colonial. Steve Biko va formular una frase que per mi defineix molt bé la situació del moment: "L'arma més potent en mans de l'opressor és la ment de l'oprimit". I l'home estava carregat de raó! Durant anys (possiblement segles) de dominació, l'home negre es va creure que era inferior al blanc, fins a considerar "justa" o "normal" la situació de desigualtat que s'estava vivint. A partir d'aquests anys, la mentalitat general va anar canviant, gracies a aquestes noves idees. Suposo que gràcies a aquestes mateixes idees, Steve Biko va ser assassinat per la policia un parell d'anys més tard.

La política de l'aparell estatal era, absolutament, la de repressió i xuleria, i al veure que a Soweto creixia la cultura i la consciéncia col.lectiva, es va empescar mesures per, literalment, tocar-lis els collons una mica més. La que va desencadenar la "revolució" va ser la imposició de la llengua afrikaner com a llengua d'ensenyança a les escoles, la qual cosa va suposar un descens en el nivell educatiu brutal, ja que ni professors ni alumnes coneixien la llengua suficientment bé (en molts casos, no la coneixien en absolut, m'imagino). Aquesta afrenta, barrejada amb que l'afrikaner es, naturalment, considerada la llengua de l'opressor, va ser la gota que va fer vessar el got, i en massa, els estudiants van saltar al carrer per manifestar-se (pacíficament) en contra de la llei. Les reaccions policials i militars van ser, com no, totalment fora de mida, i possiblement el que va fer Soweto diferent que altres abusos, va ser que per primera vegada hi havia una cobertura mediática internacional important, i tot el món es va fer ressó dels aconteixements i la situació, donant lloc a protestes internacionals, bloquejos i general animadversió contra el sistema de l'apartheid que, a la llarga, va aïllar el pais del món i va fer enderrocar el sistema.

El museu en si explica més o menys tot això, ple de fotos i testimonis personals.

Poc després ja va tocar anar tirant cap a casa, patint pels embusos de trànsit que tendeixen a produïr-se, deixant al Hassen i a la Marta (i a la Shannon) just al centre de Johannesburg, en una zona on, segons el Jonny, "no hi voldries estar"... no m'agradaria aventurar-me per les meves percepcions després d'una visita tan curta, però una mica de paranoia em sembla que si que hi és, sobretot entre els blancs (que suposo que deuen estar sorpresos, sota el punt de vista venjatiu europeu, de com no totes les altres races els salten a sobre tot rodanxant-los el cap....) però bueno... callo.

Així que adeu siau a la Marta i al Hassen (i a la Shannon), moltes de gracies per la trobada, per la ruta i pel llibre que ja us tornaré un dia o altre! De moment me l'estic llegint :-D Suposo que ens veiem pel Juliol, almenys amb la Marta -dubto que el Hassen llegeixi això-. Per cert Marta, que estàs feta tota una marassa ;-)

De tornada a casa, i sense perdre'ns gaire (ens vam perdre una mica a l'anada, com no), vaig rebre una molt negativa noticia per part d'en Jonny: vindran aviat a Noruega -tan aviat com aquesta setmana que ve- i pretenen vendre's el cotxe. Cosa totalment normal, està clar, tenint en compte que pretenien marxar per un any i finalment es quedaran més temps... però hagués sigut tot un detall avisar-nos amb una mica més de temps que una setmana.... bé doncs... ja ens empescarem algo, suposo... com a mínim, a no ser que algú ens ofereixi algun vehicle -som tios amb sort, ja sabeu- pujaré el pèsol cap aquí, amb un any de retràs, quan baixi per l'estiu... us mantindré informats de possibles modificacions de les expectatives... si algu té un amic a Noruega que ens vol prestar el cotxe per un preu mòdic, no us estigueu de dir-m'ho! :-D

La tarda va ser d'absolut relax, amb una mica de piscina i cafetons ben amables a la fortalesa. A més, tant en Jonny com la Sevika estaven desenvolupant una mitja grip -s'ho tenia merescut, per mentidera-, i no era qüestió de marejar-los massa.

Al dia següent, dimarts, la Sevika va considerar que estava molt malalta com per anar a treballar i senzillament va arrastrar a la Tiffany a un dia de cotilleos femenins i compres vàries. Així que en Jonny i jo ens vam encarregar de tenir els nens entretinguts. Just a la vora d'on viuen, i totalment aliens a desigualtats d'altres àrees properes, hi trobem Montecasino. Montecasino és, tal i com el nom indica, principalment un casino. Però també un centre comercial inmens, sota la teulada d'un poble italià... és difícil d'explicar, em sembla... imagineu-vos, per fora, de cop, un poble amb aparença italiana -toscana, basicament (alguns recordareu el sospitosament semblant Montecatini)-, i amb la sensació que és una espècie de Roca Factory Shop a lo bèstia... doncs bé, ho és, però MOLT a lo bèstia, fins al punt que té teulada, amb el sostre pintat com a cel i que canvia segons la zona, i amb petits monuments i fontetes i palauets aqui i allà :-/ Segons la Lonely Planet, es veu que Montecasino és l'atracció més visitada de Johannesburg... ens ho hem de creure, doncs... segons el meu punt de vista, és una mica (força -molt-) "over the top", i més en un païs com aquest.

Grans contrastos...

Els nens van estar encantats en anar-hi, i a mi també em va fer una gràcia donar-hi un cop d'ull... però no gaire història més... una mica de fast-food, una estona en una sala de jocs en la que em vaig divertir força, i una pel.licula horrorosa, elegida per la Joey... "A boy girl thing", que no us recomano en absolut i que de cap manera penso resumir. Només com a detall curiós, a les crispetes hi tiren com polvos de coses per donar-lis sabor (formatge, colorant, paprika, ...), així com als granisats, que són de llimona, i després dels polvos són de coses tan aberrants com "bubblegum", d'un color blau elèctric que fa una mica de por...

Però bueno... :-D ja s'ho faran!

I ja només quedava recollir a les ladies i a les seves compres, que tampoc van ser gaires. Una especial menció pel matalàs de yoga amb bossa portable que es va comprar la Tiffany, que feia molt temps que el buscava! ;-) Bisca!

En Jonny especialment, i la Sevika una mica menys, estaven força empiocats tant aquella mateixa tarda, com al dia següent, lo qual va suposar un absolut relax tancats a la fortalesa -ja que no es pot anar enlloc sense cotxe-. Només una pizza en una pizzeria catalogada com "les millors pizzes del món" (un comentari clarament exagerat... no pots vendre algo així... encara que fossin bones -que ho eren- em van decepcionar, amb tan elevades expectacions!), l'infinitèssim dia de pluja Johannesburguesa -qui ho havia de dir, que plouria tant!- i una mica de Bolly van ser les activitats i coses a destacar del dia.

El Bolly per cert, no el podem considerar especialment com a tal. Una peli india, això si, titulada "Kabul Express", força interessant, tractant les relacions entre diferents personatges individuals durant la darrera guerra a l'Afganistan... em va recordar una mica a "En tierra de nadie", pels qui l'hagueu vista. Ambdues mereixen un cop d'ull. Ni balls ni extranyes històries romàntico-dramàtiques!

La malaltor de la Sevika va ser suficient per decidir que podíem marxar cap a Durban el dijous al matí, ja que no feia falta que anés a currar, així que això és el que vam fer, preparar-nos pel nostre viatge a Durban. :-) Però això serà al proper volum! Fins llavors, les fotos!

La Marta, en Hassen i la Shannon, els nostres amables guies i companys per aquests barris de déu! (digues algo, Marta!)


Alguns shacks de camí cap a Soweto...


En una plaça de nova construcció, la Freedom Square hi havia un monument conmemoratiu a la declaració pels drets humans que es va llançar des de Soweto l'any 1955, la Freedom Charter... no els hi van fer massa cas... i algun dels punts (per no dir la majoria -per no dir tots-) son perfectament vigents a dia d'avui.


Pels qui us imagineu Soweto com un township especialment pobre, aquí hi ha unes cases de lo més normal. En aquesta zona és on vivien en Mandela i en Tutu.


Per algun motiu, jo tenia vistes aquestes xemeneies, i em pensava que les pintades solien ser per algun motiu reivindicatiu... vaia xasco al adonar-me que anuncien el FNB... un dels bancs més grans de Sudàfrica :-/


Al museu Hector Pieterson no em van deixar tirar fotos.. vaig ser una mica trapella i en vaig tirar alguna... protestes internacionals en contra de l'apartheid en general i les accions a Soweto en particular. Noteu el paio xupa càmeres fent-li senyals a l'objectiu. És una foto que, a aquestes altures, li deu ensenyar orgullosament als seus fills :-)


De fet, segur que la heu vista, aquesta foto de l'Hector Pieterson, on acaba de ser assassinat i algú el carrega en braços mentre la seva germana plora desconsoladDa...


Montecasino xD


I ja us dic que tampoc va passar gaire res, aquests dies... així que ens vam dedicar a donar voltes per la fortalesa.


Tot aprofitant la piscina. (noti's l'extrema blancor d'en Jett i el meu incipient moreno)


I entretenint a la quitxalla.


I irremediablement, com sempre que els intentes entretenir una estona, sent abusat i insistit sense parar.


I això és tot. Espero que hagueu gaudit d'aquest post tan curt, perquè el següent promet ser de mides sense precedents! :-D

Apalis!!

Sudàfrica III: A florestinha do Índico

La nostra idea original, segons havíem parlat abans de marxar a Cape Town, era que la Sevika i en Jonny ens passéssin a recollir a l'aeroport, deixar al Jett amb algun dels múltiples familiars a Joburg, i tirar directament cap a Moçambic. Tingueu en compte que és un viatge de 9 hores en cotxe, i la frontera entre Sudàfrica i Moçambic tanca a les 17 hores.

Finalment però, un cop arribats i recollits, se'ns va comunicar la decisió unilateral de que dormiríem una estona a casa i marxaríem ben d'hora, cap allà a les 5 del matí. Suficientment just, ja que en Jonny havia de conduir un pilot d'hores, i no estaria de més descansar.

Així que això vam fer, vam arribar a casa, vam desfer la mitja maleta que havíem utilitzat per Cape Town, vam reorganitzar els trastos per Moçambic i ens vam disposar a dormir l'estona en qüestió. En Jonny, mentrestant, i almenys fins que em vaig sobar, es va quedar despert escrivint el seu blog.

Perquè tios! En Jonny també escriu un blog. Però això d'aquest nano amb el blog és una obsessió una mica fora de mida... No tan sols, a cada petit moment lliure a casa, de forma totalment asocial, es posa a escriure, sino que fins i tot es va endur el portàtil a Moçambic, per tres dies d'excursió a la platja. I el tio va escriure, si! Ja us posaré el link en algun post posterior, de moment em demano l'exclusivitat bloggil, que teniu molt a llegir per ara!! ;-)

I poc després ens vam aixecar, el Jonny el primer de tots (sembla que no necessita molta son), deixant en Jett i la Joey dormint darrere nostre (en Troy havia marxat, junt amb els avis, a Durban, esperant la nostra arribada la setmana següent), ficant-nos els 4 al Mercedes i disposats a passar-hi mig dia.

Sudàfrica és un pais de conductors. És molt habitual fer viatges llargs en cotxe, i la gent també l'agafa per qualsevol petit trajecte. El cotxe és el rei, té prioritat, o sobretot, se n'agafa, en qualsevol circumstància. El transport públic, a part, no és cap maravella. Els trens són extremadament lents, els autobusos només fan trajectes llargs a llocs molt concrets (i també lents), i la xarxa d'autobusos "locals" es limita a furgonetes rollo taxi compartit on hi entaforen una vintena de persones. Així que els sudafricans, majorment, decideixen agafar el cotxe.

De totes maneres, al 2010 està prevista la celebració del mundial de futbol, i hi ha grans projectes en quan a la millora de la xarxa de transports, que bona falta li fa. A veure si és veritat! :-)

Bueno, total, que ens vam llençar a la carretera, tot veient la sortida del sol i un cel fantàstic, una mica de pluja (que no falli a la zona de Johannesburg, pel que sembla) i un tràfic excel.lentment baix per començar el viatge. 700 quilòmetres són els que ens toquen a la carretera, i que passaràn per una inmensa varietat de paisatges, des de les zones àrides i groguenques de Gauteng, semblant a les fotos que podeu veure al safari del primer post, fins a zones més muntanyoses, per arribar a la verdor exhuberant de Kwazulu-Natal, farcit de boscos i rius i llacs, tocant a la frontera amb Moçambic.

Poc després de començar ens vam parar a una hamburgueseria Steers de carretera. L'Steers és el burger per excel.lència a sudàfrica, i la veritat és que te'n trobes un pilot. A destacar que ténen com 5 hamburgueses vegetals diferents, tot un què que jo no havia past vist enlloc... no cal dir que la Tiffany i en Jett van estar molt contents i satisfets per aquesta notícia! També, tot fent una hamburguesa, hi havia un paio adolescent molt ros i amb un pentinat extrany amb una samarreta de Trivium, acompanyat de la seva familia.

Ens vam posar en marxa de nou, i poc després la Sevika va trucar a la seva feina (era divendres), fent veure que tenia molta tos i estava molt malalta i, excusant-se molt, havia d'anar al metge i no podia anar a treballar. Li sabia molt de greu.

Quina penya, aquest parell :-/

La següent parada va ser a Piet-Retief, forces hores després, un poble al mig del no-res que semblava més un lloc de pas i avituallament que altra cosa. Com a comentari, només, el nom de Piet Retief és el d'un dels primers trekkers afrikaners que van "guiar" la migració dels boers des de la costa cap a l'interior un cop els britànics es van fer forts als enclavaments costers. No sé si ara per ara us sona a xino (o a xhosa, hauria de dir), això, però espero que al llarg dels posts us dongui una visió general de la història i realitat de sudàfrica suficient.

Al bar on vam parar a fer el cafè hi havia, tot prenent algo, un xaval amb un pentinat extrany, molt ros, i una samarreta de Trivium. Acompanyat de la seva familia.

A pesar de que les carreteres, de veritat, són molt bones i estan plenes de carrils, el trajecte porta un colló de rato. La Sevika i en Jonny ja hi havien anat unes quantes vegades, a Moçambic, i es coneixien el camí molt orgullosament. Tot i així, al mirar-me el mapa per curiositat, vaig veure que estàvem donant una volta d'uns 60 km inútils... però bueno, m'ho vaig callar fins la tornada. Pa qué.

Com que es coneixien el camí, vam parar al costat d'un llac on es veu que habitualment hi ha nens venen amatistes que deuen trobar en alguna zona de les rodalies. Els nens van estar molt contents al veure'ns parar, i van fer tot el possible per vendre-li alguna als nostres hostes, que van finalment rebutjar per una diferència en el regateig d'uns 80 cèntims... estan bojos, aquests romans!

A mesura que ens acostàvem a la frontera i a la costa, l'ambient es veia més relaxat, aturats més d'una vegada per típiques vaques i cabres creuant, i rebent la salutació de la majoria de gent que trobàvem a la carretera, algo ben curiós, inusual per aquí dalt, i força gratificant i agradable. Les carreteres, per cert, eren bastant pitjors, i hi havia moments que trobaves un pilot de forats. No era gens extrany que de tant en quan un grup de nens apareguéssin a tapar-los i anivellar-los amb terra, per tot demanant uns rands als cotxes que passaven.

Els nens de per aquí baix és algo que no hi ha.

I finalment, després de les 9 hores de trajecte vam arribar a la frontera. Pots veure la diferència de desenvolupament entre els dos països, carretera i pàrking al cantó de sudàfrica, pistes de sorra a l'altre cantó; caseta de policia grossa i apanyada al cantó de sudàfrica; petita barraca a l'altre cantó; una bandera llampant i orgullosa al cantó de sudàfrica, un drap esparracat que havia viscut mil batalles a l'altre cantó... uns policies seriosos i eficients al cantó de sudàfrica, un paio desarreglat i somrient que repartia estampes al passaport sense ni mirar-se'ls a l'altre cantó :-D

Sense anar més lluny, era impossible arribar a la nostra destinació final, Ponta do Ouro, a uns 15 km de la frontera, amb el nostre cotxe, així que hi havia un tot terreny, un Toyota pick-up de l'any de la maricastanya, esperant per portar-nos fins allà.

La veritat és que, per primera vegada a la vida, tenia la sensació d'arribar a una destinació realment exòtica. Mentre pujàvem les motxiles al 4x4 i practicava el meu inexistent portuguès amb el conductor, vam veure arribar uns personatges a l'aduana. Un d'ells duia un extrany pentinat ros, i una samarreta de Trivium.

Mola, Trivium, per cert.

El camí des de la frontera fins a Ponta do Ouro no és més que una pista de sorra de platja envoltada de verda vegetació, a vegades amb possibilitat i tot de que hi passin dos cotxes al mateix temps. Havia just plogut una mica, com era fàcil de veure, i es divisava un espectacular arc de Sant Martí, el vent era fresc tot dret darrere del pick-up, per fer la pràcticament mitja hora que teníem de camí. Una altra de les sensacions especials a recordar del viatge. :-)

Cada cop que passàvem pel costat d'una casa o una mica de civilització, una colla de nens (hi ha molts nens, per aquí) sortien rient a trobar-nos i a córrer darrere el cotxe tot cridant "sweets!! sweets!!". Vaig ser molt feliç al descobrir que en una de les butxaques del pantaló hi tenia com 4 o 5 caramels que ens havien donat dies abans en un restaurant -acostumen a donar caramels amb el compte, aquí-. Que contents que estaven, amb els caramels que els hi vam tirar des del cotxe! I llavors diuen que és dolent no canviar-se mai els pantalons. :-)

La veritat és que la gent de Moçambic, tot i estar-hi realment poc temps, especialment els nens, em van tocar força. Algo a reflexionar, realment, lo sincerament feliços que poden ser aquests nens amb un simple caramel, quan no ténen quasi res, i lo que dónen pel cul els "nostres" nens, que ténen de tot i mai no en tenen prou. No és culpa seva, òbviament, sino nostra per ensenyar-los que la vida no és més que una acumulació de trastos majoritàriament inútils.

Quan vam arribar a Ponta do Ouro, va començar a ploure de nou, el mar estava enrabiat i el cel semblava realment amenaçant. La platja d'aigües teòricament cristal.lines no era tal, i la suposada calor xafogosa tampoc, per la meva alegria. Ponta do Ouro és una espècie de poble amb una platja de més o menys 1 quilòmetre de llarg, i 3 o 4 "resorts" o complexos turístics amagats en segona línea, coneguda especialment per les possibilitats de submarinisme. Segons sembla, i el Jonny ho sap perquè ell es submergeix sovint, a les proximitats hi ha bancs de corall realment espectaculars, diuen, on hi abunda tot tipus de fauna, incloent taurons ben grossos i ferotges i d'altres exòtics animalons :-)

El que teníem llogat, al Motel do Mar, era un petit apartament hàbil per 4 persones, força cutre com el país requereix, però fantàsticament suficient per les nostres limitades necessitats. Hi havia 2 "habitacions", bàsicament un envà que separava l'habitació en dues... una amb un llit de matrimoni, que la Sevika i en Jonny es van adjudicar sense preguntar ni res, i l'altra amb una llitera "desmuntable", molt pràctica, perquè podies separar la part de dalt i posar-la junta amb la part de baix, creant una espècie de llit doble.... Que hagi d'anar a Moçambic per descobrir aquestes interessants tecnologies!

Vam deixar a la parelleta fent una becaina (no m'extranya que estiguéssin cansats! L'un sense haver dormit i l'altra malalta! xD) i ens vam disposar a explorar una mica la platja i les rodalies, preciós tot plegat després de la pluja, amb un ambient extranyament tropical (m'imagino... perquè no hi he estat pas mai, al tròpic). Tot caminant caminant vam trobar el xiringuito que dóna nom a aquest post: el moníssim "A florestinha do Indico" :-) Quins paios, aquests moçambiquenys!

Mentre ens prenem una copa tot esperant a aquells dos que es despertin, us explicaré quatre coses de la història recent de Moçambic, si és que us interessa. La primera cosa que crida l'atenció, encara que no tinguis ni idea del seu passat, és la bandera... no pels colors, sinó perquè conté una AK47 Kalashnikov.. segurament és la única bandera del món, que jo recordi, que té una arma de foc. Simbolitza que els moçambiquenys lluitaran per la seva independència amb el que faci falta, i està extret de l'escut del partit del poder, i vencedor de la guerra d'independència i la guerra civil moçambiquenya (anys 70 i 80), el Frente do Liberaçao do Moçambique (FRELIMO). Aquest grup té tendències comunistes, però pel que sé, força moderades ara per ara. Va liderar la guerra d'Independència contra els colonitzadors portuguesos allà a mitjans dels 70, i contra guerrilles anti-comunistes auspiciades per Sudàfrica principalment en una guerra civil fins l'any 92. Pel que fa a la bandera però, sembla que s'està en procés de referèndum per canviar-la... personalment la trobo una mica garrula, i m'agradaria que la canviéssin... ja que vaig sentir una especial afecció pel pais, i crec que la kalashnikov no li fa gens de justícia.

Evidentment, ells sabran, només vaig estar-hi un cap de setmana, jo :-)

Ah! Mira! Just a temps, d'alguna manera extranya -sorpren que no s'hagin perdut- la Sevika i el Jonny ens han vingut a buscar a la Florestinha, sense saber que hi érem. No hi ha altre plan pel vespre, com correspon a un cap de setmana de platja, que anar a sopar i a fer unes copes!

Es veu que el restaurant que val la pena de la zona, i és al que vam anar, és el "Café del Mar" (de què em sona a mi, aquest nom?), una mica elevat i amb una posició privilegiada sobre tot el "poble" de Ponta do Ouro. El Café del Mar el porta un francès, submarinista empedernit, que diu molts tacos, començant per saludant-nos amb un "Howzit motherfuckers?". Tots els occidentals que estan assentats a aquesta zona, pel que vaig veure, hi estan per alguna relació amb el submarinisme. En Jonny comentava que a ell no li faria res, tampoc, viure allà una temporada. El que no sé si tenen massa internet per publicar el blog periòdicament....

El menjar al Café del Mar, s'ha de dir, va ser exquisit... i encara més barat que a Sudàfrica... unes birres per esperar, una amanida per compartir, 4 plats incloent mariscada, un parell d'ampolles de vi blanc, 4 postres, cafès i copes i més birres i whiskis... 49 euros... o el que és encara millor... 420 krons!! :-| buff!! xD Com mola, ser noruec i anar de viatge pels puestos!!

Mentre estavem sopant, va arribar una familia, disposada a fer el mateix. Un dels components era ros i duia un pentinat força extrany... em sonava d'algo, si no fos que vestia una samarreta d'Opeth.

I al mig de les copes, es va posar a ploure molt virulentament, obligant a amagar-nos sota el poc resguard que hi havia (el café del mar és, majoritàriament, un xiringuito)... i d'alguna manera que no recordo, segurament les copes ajuden, tant la Tiffany i jo com la Sevika i en Jonny, ens vam posar a discutir uniparellalment, de temes que no venen al cas, i vam estar molt enfadats una bona estona! Segurament les copes ajuden! :-D

A la piltra falta gent!!

Al dia següent el temps era molt però que molt millor, un solet molt agradable, un cel preciós, com no, amb un estol de núvols força espectacular, i unes condicions que convidaven al perrerío de forma tremenda. Vam inquirir la possibilitat de fer una nedada amb dofins, però ens van comunicar que, si bé podíem provar-ho, els bancs de dofins que ténen localitzats per aquestes aigües se n'havien anat de parranda aquells dies... que podia ser que sonés la flauta, però que ho dubtaven...

Així que ho vam deixar córrer i, després d'esmorzar opíperament, ens vam dedicar a gaudir de la platja de forma passiva durant major part del dia.

Quina platja, tios!! No fa falta dir que va ser la meva primera experiència a les aigües de l'Índic, i realment si que notes que l'aigua està més calenta del que estàs acostumat al Mediterrani, i ja no t'explico a l'Atlàntic -per no parlar del Mjosa :-P-. Les onades són prou generoses com per omplir la platja de surfistes i windsurfistes, però a la vegada la platja és suficientment gran com per tenir, als laterals, una àrea més tranquila, on les onades no et venen en el seu màxim espendor, i on estàs més separat de la multitud. I com que jo sóc més de fer el mort que de fer el surfero, pues aquí vam triar :-)

Pel que vaig veure, també -no us en fieu 100%-, les platges d'aqui són força menys desenvolupades que les de la veïna Sudàfrica, a uns pocs quilòmetres de distància... com tota la resta, vaja, i això et fa tenir la sensació d'estar REALMENT en un lloc diferent. Sudàfrica és diferent, absolutament, però té un nivell molt semblant a l'europeu en moltes zones, amb lo que a vegades, en un centre comercial, et sents com a casa... a Moçambic en canvi... tot és encantadorament rural... no sé si encantador per ells.. però almenys per mi... i semblaven ben feliços, de totes maneres :-D

En quan a "coses" que vam fer, la veritat és que no n'hi ha masses... tot plegat va estar sumit en una gran atmòsfera de relax... però de veritat que la zona convida 100% a això.. tothom sembla prendre's les coses amb molta calma, només destorbada per quatre ocasionals capullos sudafricans amb sorollosos quads. Els quads, pel que sembla, són un problema seriós, en relació al respecte a l'entorn tant natural com social. Diuen que és molt comú que munions de sudafricans es desplacin fins a aquestes zones properes a la frontera, aprofitant que no hi ha ni carreteres i que tot és ple de pistes presumiblement divertides, per fer el garrulo amb els quads...

No puc definir millor la platja i la zona que amb unes fotos, que després d'una mica més de parrafada trobareu.

Vam dinar/berenar opíparament en un altre xiringuito -peix del dia, el que pesquin, vamos-, per traslladar-nos obedientment de nou a fer unes copes al Cafè del Mar, com que diuen que és l'únic que val la pena...

No ens va ni sorprendre el més mínim trobar-nos en una de les taules la familia de marres amb el nano del cabell ros i curiós. De fet, també ens l'havíem trobat pel matí fent una caminata per la platja... però vaja, que ja era com un més, el tio, i ja ni ho comentàvem!

Anant amb molta cura de no anar massa tocats i repetir les desafortunades discussions del dia anterior, vam beure amb relativa moderació i, després d'una caminata nocturna per la platja, ventosa i amb un cel i una llum espectacular, ens vam retirar als nostres aposentos. Tingueu en compte que al dia següent ja marxàvem, i ens quedaven un pilot d'hores de carretera, amb lo que un merescut descans no estava de més.

A més, en Jonny s'havia apuntat a una baixada submarinística matinera, el diumenge, de la qual en va tornar molt content i excitat, comentant-nos la de taurons que havia vist, i com d'aprop que estaven. Em va fer les dents llargues, i em va recordar com, anys enrere (molts anys enrere! sniff) l'Albert Carrillo m'insistia en fer algun curs de submarinisme, ja que ell n'era (i n'és, pel que sé) un apassionat... pues jós... ara me n'arrepenteixo, de no haver-lo fet... crec que en els pròxims mesos m'ho intentaré treure -no a Noruega, per descomptat-. Segur que serà una important part d'algun llunyà post, així que ja veureu!

De fet, i sense que vingui a cuento per res, l'altre dia m'estava preguntant quan de temps duraria, escrivint aquest blog... ja que sóc ben conegut per començar moltes coses i no acabar-ne gaires.... de fet el blog no es pot "acabar", així que no sé com considerar-ho... ara per ara estic molt motivat i satisfet, com segur que podeu notar, així que durarà un bon temps... accepto porres :-)

El matí de diumenge va donar per poc més que per una remullada ràpida tot fent el capullo amb les ones, notant la forta corrent que hi havia per sota, i per l'últim àpat ben barat, un generós esmorzar. De seguit vam carregar els trastos al mateix toyota pick-up de l'any de la quica, amb el mateix conductor silenciós, i vam partir cap a la frontera, deixant enrere l'encantador enclavament de Ponta do Ouro.

Un cop més, drets dalt del pick-up, experiençant els vents a la cara i al cabell, vam trobar-nos als nens demanant sweets, sweets que sàviament havíem anat guardant durant el cap de setmana... també hi havia nens més grans, a partir de 12, que no estaven per tonteries i demanaven "raands! rands!" :-p

Quasi em descuido de comentar que Moçambic està considerada zona de malària de baix risc, i que d'insectes i mosques no n'hi faltaven pas. Vam consultar abans de baixar al Jonny i a la Sevika a veure quines precaucions havíem de prendre, i ens van contestar que gintonics, que ténen quinina -la tònica-, i és bona per les picades... els hi vam fer cas i no vam prendre especialment res... però després de coneixer-los més, i veure que no són precisament un exemple, els nanos, no sé si la pròxima vegada els hi faré cas. :-) Si ni tan sols m'agrada el gin tonic, a més!

Vaig tornar amb unes quantes picades, com tots, però sembla que cap d'elles va ser d'un dels minoritaris mosquits infectats, així que aquí em teniu, vivito y coleando, que diuen :-)

Després de saborejar aquests últims minuts a Moçambic, i desitjant tornar-hi algun dia o altre -sense presses, però, encara que els llocs canvien a velocitats terrorífiques, avui en dia, així que no sé si seguirà així, quan hi torni-, vam arribar a la frontera, desfent els tràmits de dos dies abans, i pujant resignadament al cotxe, ens vam llençar a les últimes hores del nostre viatge.

Com sempre, els viatges de tornada sempre són molt menys excitants que els d'anada... les anades sempre són com més animades, estàs esperant amb candeletes arribar a on hagis d'anar, i això fa que tot plegat sigui com més emocionant. A la tornada, majoritàriament estàs cansat i el que t'espera a la fi del trajecte no és més que la vella rutina de cada dia. En el nostre cas això no era així ben bé, ho sé, però era per parlar en general :-)

Segueix fent molta gràcia, però, que la gent et saludi amb la mà quan passes amb el cotxe, cosa que fa que ràpidament actuis mimèticament i saludis a tot déu. Això, aquesta petita interacció humana tan inhabitual a les nostres terres, tan simple, t'apropa molt més fàcilment a la societat i a les persones d'aquestes terres. I és que un cop més es demostra que nosaltres, l'home blanc, que ens creiem tan llestos i guapos i millors que ningú més, tenim MOLT per aprendre d'altres races, pobles i cultures.

Vam tenir sort de no trobar massa trànsit a la tornada, ni tan sols a l'entrada de Joburg, i el trajecte es va fer força curt. Més tenint en compte el petit consell al conductor de que hi havia una carretera més ràpida i curta... ehemm...

Ni tan sols vam trobar el paio de la samarreta de Trivium, a més!!

Per davant teníem 4 dies a Johannesburg, sense masses activitats preparades... però segur que trobarem alguna cosa a fer!!

Així ho veureu al pròxim post!! :-D

Ale! Afotos!

Comencem pel trajecte fins allà, que ens vam tirar les nostres bones hores per arribar-hi, i, tal i com el lema del consorci de carreteres sudafricanes diu, "The journey is the destination"... i el journey tenia moltes coses a oferir :-)

De bon matí, carreteres inmenses, llargues, buides i de qualitat... un temps dubtós, i el sol que intenta aparèixer d'entre els núvols...


Aquest mercat tan atrafegat, arrenglarat al costat de la carretera, ens el vam trobar, si no vaig errat, al poble de Carolina, al bell mig de la volta inútil de camí a Moçambic.


Ja a Kwazulu-Natal, el terreny és molt més agreste, verd i accidentat. Una presa creava aquest bonic embalsament.


I just al costat de l'embalsament (possiblement inclús tiro la foto des del mateix lloc, i només m'he de girar 90 graus, hi havia tot de nens venen afarrissadament amatistes. En Jonny i la Sevika van negociar un rato a veure si pescaven un gran xollo, però al final res de res.


I arribem a la frontera!! Ja carregats dalt del pick-up.. en primer terme, la chabola del cantó moçambiqueny, i en segon, la casa apanyada dels sudafricans...


Les pistes de sorra i el paisatge ondulant que ens havien de portar fins a Ponta do Ouro


Un cop allà, el que trobem és un temps força inestable, ensenyant-nos un mar enrabiat i amenaçador!


Amb lo que sempre està bé tenir una figura serena i meditativa per guiar les excentricitats del temps cap a bon port i evitar mals majors!


El Motel do Mar, el "resort" on ens allotjàvem, tenia un encant rústic especial-d'altres l'anomenarien cutre-. El nostre apartament és el quart o així tal i com es veu aquí... no estèvem en primera línea de mar ni de conya :-)


Els colors i la disposició en aquesta foto són ben guapos... el que no tinc clar és per qué no vaig esperar / tirar una altra foto sense aquesta penya caminant pel mig... perquè tampoc és que ni hagués tanta, de gent...


La Forestinha! :-)


I em sembla que encara no he posat cap foto seva des que he començat les sèries, i això no pot ser, home! Els nostres companys i hostes, la Sevika i en Jonny, gaudint d'un petit piscolabis a la Florestinha do Indico!


Disfrutant un nou dia, aquest si assolellat, a la fantàstica platja de Ponta do Ouro... en posarem unes quantes... tot i que val a dir que les fotos no li fan gens de justícia, a la platja... de fet, abans d'anar-hi vaig buscar afotos de Ponta do Ouro a internet, i no semblava gran cosa... segueix sense semblat tan agradable com realment és, en aquestes fotos...



De boles com aquestes n'hi havia moltes... a primera vista semblava un coco o algo, però per dins tenien una consistència carnosa i "animal". La veritat és que no tinc ni idea de què és...


Quina bonica flatugrafia!


Al mig de tant llarg i estressant dia, hi havia d'haver lloc per xurrupar com déu mana una bona cairpirinha!!


A Moçambic tot és, pel que vam veure, molt rústic. Aquest camió molava un ueb. No és que tingués res d'especial, es clar... hagués molat que ens haguessin vingut a buscar a la frontera amb aquest, en comptes del Toyota vell!


El camp de futbol... amb un nano espontani i el paisatge "tropical" de la zona... hummm... ostres... quan hi penso se'm fa la boca aigua de nou!! Quin lloc més guapo!!


A la nit, al Cafe del Mar, la Tiffany i la Sevika, demostrant qui és la guapa del grup ;-)


I a l'altre cantó de la taula, els mascles! Demostrant-ho també! :-p


Em sap greu no tenir cap foto del paio de la samarreta de Trivium... no sé com no li vaig tirar... amb la de tropocientas fotos que tinc :-)

Esperem que el contrast del vostre monitor sigui suficientment alt com perquè pugueu apreciar aquesta foto amenaçadora siluètica nocturna, amb una fresca brisa portadora de nova tempesta.


I s'acaba la visita moçambiquenya!! De tornada cap a la frontera amb el pick-up de nou, pelo al viento. La Sevika es va allotjar còmodament al costat del conductor, mentre nosaltres ens despentinàvem sense pietat. Sempre diré, de totes maneres, que una de les grans recompenses de portar el cabell llarg és que et vingui el vent a ala cara, i notis el pes del cabell fent-te un lleuger massatge a cada un dels porus. Una de les penitències, però, és que el vent et vingui per l'esquena :-)


I ja la última, que n'he posat moltes però espero que les fotos no se us facin pesades! Una interessant foto. A la llarga carretera, posta de sol i fàbrica inimmutable, deixant anar els seus fums sense pietat.


Pues això és tot de moment! Continuarem amb les sèries ben aviat! Disfruteu i descanseu fins llavors ;-)

Sudàfrica II: En quin cap cap el que cap en aquesta Ciutat (del Cap)

Aixi que pel matí següent, dimarts, una vegada més, i fidels a les nostres insanes costums, vam haver d'aixecar-nos extremadament d'hora per agafar l'avió de Johannesburg a Cape Town. Aquest cop l'hora de diana eren les 5 del matí, però per fer-ho encara més horrible, el despertador responsable de despertar-nos era el mòbil del Jonny, noruec ell, i configurat per canviar l'hora automàticament per estalviar energia quan així toca (i així va tocar aquell diumenge), segons cànons noruecs i europeus, però no sudafricans, amb lo qual quan ens en vam adonar estavem tots mig preparats a les 4:20 del matí :-D

Però bueno, vistos els antecedents de pèrdues accidentals a les carreteres tampoc va estar de més tenir una mica de marge. :-) Òbviament però, aquesta vegada la cosa va anar com la seda, sense tràfic i sense pèrdues, i vam arribar a l'aeroport amb un pilot d'antelació.

La Sevika currava tota la setmana, així que només la Tiffany, el Jett i jo vam fer aquesta escapada de dimarts a dijous. Ells ja hi havien estat, de totes maneres :-P I també està bé, encara que no tinguessim cap queixa de consideració, fer la nostra uns dies, fora d'influxos externs.

Així que tots tres vam pujar a l'avió taronja de la companyia Mango, una low-cost com qualsevol altra (uns 70€ anada i tornada, va costar el vol), i en menys de dues hores, després de sobrevolar algunes zones muntanyoses fantàstiques que no sé com se diuen i tot el pais en diagonal, ens vam plantar a Cape Town, la ciutat amb més cartell del pais, del qual estava molt encuriosit de visitar.

I tios, ostres, no decepciona en absolut! Quina ciutat... relaxada, càlida, amb gent eternament somrient, culturalment activa... a l'ampit de la carismàtica i magnètica Table Mountain, dominant-la serena des de tot arreu...

Després de l'inevitable trajecte des de l'aeroport, passant enmig d'inevitables townships (com a tot arreu a sudàfrica), l'arribada i primers moments a la ciutat no haguéssin pogut ser millors... sabeu quan arribeu a un lloc i tot és de cop especialment fantàstic? Passa poques vegades, i aquesta va ser una d'elles. El nostre hotel es deia Daddy Long Legs, i és un hotel peculiar, on cada habitació va ser "entregada" a un artista local, que la va decorar -baratament- al seu complet gust. El resultat és una cosa bohèmia i ortodoxa però amb molta gràcia. La nostra habitació, anomenada 'Open', es caracteritza per tenir dues de les quatre parets empaperades amb desenes de fotos del cel, tenir miralls al sostre, i tenir una porta del lavabo transparent. Tot molt original i divertit (tot i que incòmode a la hora de necessitats majors). L'hotel també tenia un fantàstic balcó que dona al Long Street, potser un dels carrers més carismàtics de la ciutat, ple de bars i llibreries velles i edificis victorians, ple també de sombra. L'hotel ens va convidar a una ampolla de vi de benvinguda a la terrassa, amb una fantàstica caloreta d'estiu etern, que va ser el colofó de la divinitat del moment, i que va fer despertar les ganes d'explorar la ciutat encara més.

Si algú mai va a Cape Town, en sèrio demaneu-me referències d'aquest hotel. Val la pena! Ben situat, ben original, ben barat, servei perfecte! I una jarta a la recepció! Què més voleu! :-P

Així que després d'uns minuts de relax i tonteries amb els miralls (la meva primera experiència amb miralls al sostre! - pena de tenir un nen dormint al mateix llit i no fer-ne utilització completa, però es va fer el que es va poder-, vaig deixar mare i fill fent una becaineta i em vaig disposar a fer una exploració prèvia de les rodalies de l'hotel, que no fan més que confirmar-me la bona impressió que al principi vam tenir. Una sensació de caloreta, que no xafogor, molt i molt agradable, un mercat just en una plaça propera, i sobretot, l'àrea majoritàriament musulmana de Bo-Kaap, a pocs metres, amb carrers en pendent i cases baixes de colorins, ocasionals mesquites llançant aquí i allà els cants a missa des dels minarets, amb aquesta monòtona i fosca extranya musicalitat... fantàstic :-)

La caminata es va extendre en radi després de despertar la familia dormilega, disfrutant de l'ambient de Long Street i comprovant ràpidament la diferència d'ambient entre aquí i el que havíem vist a Joburg... tothom sembla aqui molt més relaxat i somrient, molt menys preocupat i la barreja de races i colors sembla molt més natural... sens dubte, vist lo vist, si hagués de triar un lloc a sudàfrica per viure, per molts motius, seria clarament aquest. :-)

Pel que fa a arquitectura i urbanisme... la veritat és que poques diferències podríem trobar entre aquí i la majoria de ciutats europees -cosa gens extranya, ja que ha estat dissenyada, és clar, per ments europees-, uns quants rascacels, uns jardins al centre de la ciutat molt agradables -amb esquirols a l'estil americà-, palaus i residències d'estils neoclàssics, fins i tot un castell medieval..

Però el que cal destacar és la muntanya, Table Mountain, que li dóna a la ciutat una personalitat i un caràcter molt particular... Visible des de tot arreu, imposant, la famosa muntanya "plana", que arriba fins als 1016 metres pràcticament tocant el mar, exerceix una espècie de magnetisme, almenys en mi, que fa que te la miris (i que t'agradi) cada cop més.

És possible caminar fins a dalt, però això era una aventura fora dels nostres límits amb companyia infantil, així que vam decidir pujar-hi de la manera més habitual, amb un telefèric. L'estació en si cau força lluny del centre de la ciutat, així que, ajudats amablement per tot de gent del carrer en busca de propines, vam agafar un taxi cap allà. El tio corria com un esperitat, rebassant tot tipus de límits, línees i semàfors, i ben aviat un formit senyor policia ens va adelantar amb la seva poderosa motocicleta i va inquirir al nostre conductor. El senyor policia era un homenot alt i ros amb cara de xulo-aquí-mano-jo, mentre el nostre conductor era un homenet petit i rodanxó, més fosc, amb cara de com-es-que-no-em-deixes-fer-el-que-vull, i ambdós es van enredar en una discussió a veure qui era més xulo, mentre nosaltres tres ens ho miravem asseguts pacientment al darrere del taxi... quan la paciència es va acabar -els tios ja portaven un rato-, vam decidir agafar un altre taxi. Però el senyor policia ens va aturar gentilment, instant al senyor conductor de demanar perdó per la seva pèssima conducció, i així deixant-lo marxar. Vaia tropa...

Es va quedar sense propina, però, el senyor conductor. La veritat és que conduïa molt malament.

Un cop a dalt, després d'un curt trajecte molt empinat, les vistes i les sensacions són espectaculars, tal i com podeu veure en alguna de les fotos que adjunto. Completada una molt chachi caminata per la taula, ens van comentar que una de les coses que típicament es fan allà és veure la posta de sol -al mar- tot bevent vi blanc... ens va semblar com no una molt bona idea, així que ràpidament li vam comprar un gelat al Jett per mantenir-lo ocupat i una ampolla de vi blanc per nosaltres -cara del copón en estàndards sudafricans, baratíssima en estàndards noruecs-, i ens vam instal.lar en alguna roca lliure, entremig d'altres parelles tortolites i de nombroses families nombroses, observant el sol descendre lentament, i deixant l'alcohol atrapar-nos lentament...

Un d'aquells moments que recordarem com a parella, clarament :-)

I es va fer fosc, i va tocar agafar l'últim telefèric cap a baix -com sempre apurant-, allà a les 7 de la tarda. Petit incís.. em va sorprendre que es fes fosc tan d'hora a sudàfrica... sobre les 6/7 a tot arreu on vam estar... indubtablement esperava força més tard. Un cop a baix, vam trucar a una companyia de taxis en comptes d'agafar-ne qualsevol, vist lo vist, i ens va portar cap a l'hotel sense més incidents.

I el dia poca més història va tenir... petats com estavem després de la minsa dormida del dia anterior, només una petita estada a la terrassa de l'hotel -que agradable- i cap a la piltra, després de passar per la "humiliant" experiència de la porta del lavabo transparent xD

Al dia següent la nostra primera idea era anar a Robben Island, una illa a pocs quilòmetres de la costa que va ser una presó durant els dies d'apartheid (en Nelson Mandela, entre d'altres, va estar empresonat allà) i que avui és un, diuen, molt interessant museu. Doncs per la nostra decepció, ens van informar que totes les visites estaven plenes per les 2 següents setmanes.... :-( vaja...

Així que vam haver d'estrujar-nos el cervell per buscar una alternativa... i aquesta va ser sorprenent: un tour amb minibús per la zona del Cap de Bona Esperança i rodalies de Cape Town. Aquest tipus de coses que mai havia fet i que sempre n'he estat recel.lós, però que tenint poc temps, no gaires diners, i un nen que no para de preguntar "quan acabem això?" "i després què?", va resultar ser una bona idea i tot!

El minibús, amb espai per uns 10, ens va passar a buscar -a nosaltres i a tots, es clar- a la porta de l'hotel. Vam ser dels primers de ser recollits, cosa que ens va permetre veure com el nostre hotel era el més cutre del grup. A nosaltres plim, però, segur que els altres no ténen miralls al sostre! (per no parlar de la porta del lavabo transparent!)

És curiós sempre quan les circumstàncies et porten a compartir matí en un lloc tancat amb tot de gent aleatòria... una dona australiana que xerrava moltíssim i que va acabar donant-li a vara al conductor perquè es va marejar durant el trajecte, una parella que es queixava per tot (que si és tard, que si va ràpid, que si el que veia tampoc molava tant,... quin incordio... i estava just darrere meu!). Finalment, i típicament, vam acabar no parlant gaire amb ningú, i llestos!

El nostre recorregut va sortir de Cape Town cap al sud, bordejant la costa atlàntica fins a Haut Bay, una badia espectacular, on vam parar 5 minuts per fer fotos xD, resseguint la carretera coneguda com Chapmans Peak Drive, amb penya-segats i platges d'aigües blavíssimes, creuant després la petita península fins a la banda de l'Índic, on hi ha un dels grans hits del petit tour... una colònia de pingüins africans, als que et pots acostar fins a pams, que van ser un èxit per grans i petits! Són monos, el pingüins :-D

Al cap de Bona Esperança (Cape of Good Hope) és on comunament es considera que es troben els oceans Índic i Atlàntic, amb la curiositat que les aigües de l'Índic estan a uns 24º, i les de l'Atlàntic a uns 15º... el color del mar i la vegetació i fauna que es troba en cadascun d'ells són totalment diferents, a pesar d'estar a pocs quilòmetres de distància. Molt interessant.

L'última etapa del nostre tour, abans de tornar cap a la ciutat, va ser el cap en si, que no és el punt més al sud d'Àfrica, sino que aquest és el Cap Agulhas, uns quilòmetres a l'est, però molt menys mediàtic i conegut. El cap està englobat dins de la "Cape of Good Hope Nature Reserve", un territori escarpat i preciós on també hi pots trobar forces espècies animals (com no a sudàfrica). El més conegut potser és el baboon (crec que "bonobo" en castellà, en català ni idea), un mico força simpàtic que no té gens de por a acostar-se a tu, però que si veu que tens algo de menjar et farà mal per robar-t'ho. Uns angelets.

Van ser els portuguesos, allà al segle XVII, els qui primer van descobrir el cap i hi van plantar la seva bandera. Originalment, el van anomenar Cape of Storms (no sé com el devien anomenar en portuguès... Cabo do Tormentas?), degut a que molt comunament es produïen violentes i virulentes tempestes, que més d'una vegada enviaven a pique els vaixells que pretenien creuar-lo. Algun avispat mariner portuguès, per tal d'aplacar una mica la mala fortuna del lloc, el va reanomenar "Cabo do Boa Esperança"... com dient "a veure si passo". :-D El que no sé és si va funcionar, el canvi de nom, però com a mínim s'ha quedat així des de llavors. :-)

Al cap en si fotia un vent que s'hi cagava la burra, així que no sé si ha canviat gaire... espectacular en tot cas, rocós i penya-segat... segurament adjunto foto :-D

Com no, en un lloc com aquest no hi pot faltar la botiga de souvenirs més cara del subcontinent.. tot xafardejant per allà, un paio em va preguntar que d'on era... al contestar de Barcelona, em va començar a cantar les virtuts del Barça, del qual n'era abnegat fan. Per cert, que també un dels nostres companys de bus, el mascle d'una parella que no parlava gaire, duia una dessuadora del Barça. Com veieu, no té pas fronteres, el nostre equip :-D

I va arribar la hora de la nostra tornada cap a Cape Town, fent-la per una altra carretera, però amb un ambient semblant. Hi havia una possibilitat de combinar aquest tour amb un altre per les zones vinícoles d'Stellenbosch i el Western Cape, les zones de producció per excel.lència dels vins sudafricans, i m'hagués agradat fer-la, però finalment, per pitos o per flautes, mira, no la vam fer. La propera vegada, tu.

El minibus ens va deixar, després de demanar-li, al Victoria & Alfred Waterfront, la zona al costat del port que darrerament s'ha convertit en una amalgama de botigues i restaurants, orientats sobretot al turisme. El primer que vam notar al baixar i despedir-nos dels nostres companys i del bromista conductor, va ser un dels més comuns fenòmens de Cape Town: el Table cloth... que és una boira que es crea, en forma de cascada, al voltant del cim de Table Mountain. La veritat és que és espectacular, però evita totalment poder-hi pujar, així que vam demostrar un cop més la nostra sort el dia anterior :-D

El V&A Waterfront, com és conegut, la veritat és que no té massa res d'especial, botigues i més botigues, de marques per tots conegudes. Vam dinar a un restaurant japonès, del qual ja n'havíem vist un anunci a l'aeroport: "El millor sushi que mai he provat" (Mike McDorman) -o algo-... si s'hagués dit Takasuke Nakamura m'hagués inspirat més credibilitat, però bueno :-D El sushi no estava malament, tot i així.

Tot posant a prova la resistència del Jett, vam iniciar la caminata d'un parell de quilòmetres bons fins a l'hotel, per demostrar que el trànsit és un caos de cuidado, com es pot esperar, i que el vianant és absolutament l'última prioritat. De totes maneres, la ciutat en si està molt ordenada, cuidada, i fins i tot neta. Reconfirmo que és una ciutat increïble i que em va agradar molt, molt i molt.

Un cop a l'hotel, amb el Jett sense queixar-se massa -és molt bon nen, el nano, considerant que només té 7 anys, és tota una benedicció... dóna pel cul a vegades, però què menys :-D-, ens vam preparar per la nostra exploració nocturna de Long Street. Long Street és un carrer amb una màgia especial, també... les cases són força peculiars, i té un aire generalment bohemi molt interessant. Les guies avisen, com no, d'anar al tanto per la nit i blah blah... típicament també, ens vam sentir molt còmodes, i tothom, de totes les races, eren super amigables -dic això perquè a Joburg, en general els blancs són una mica capullos restrenyits-, i va contribuir a enamorar-me més de la ciutat.

Vam sopar al Lola's, amb decoració setantera, cambreres encantadores i menjar multicultural força bo. Per cert, que els mojitos aquí són granizats... no ho són pas allà, oi?

Un parell de copes més i un parell de gelats més per tenir al Jett content, i ens en vam anar cap a casa, he de confessar que tant la Tiffany com jo força tocadillos. :-D

I ja només ens quedava un matí a Cape Town, que si Robben Island hagués estat disponible hagués fet un complet perfecte. Vam pensar també en la visita a un township, però vam considerar -erròniament, com en posteriors posts comprovarem- que ja aniríem a Soweto i ja faria el fet, així que ens vam decidir per un parell de museus del centre de la ciutat.

El primer, molt interessant, va ser el District Six Museum. El Districte 6 era una zona de Cape Town amb molta vida, a mitjans de segle, i era majoritàriament habitada per negres. Quan van sortir les lleis de redistribució del territori per races, tota aquesta zona va ser reassignada com a blanca, amb lo que es va demolir el que hi havia, es van construir nous edificis -lletjos i avorrits-, i es van enviar als negres que hi vivien a townships de la perifèria.

El museu recull experiències personals de gent que vivia en aquest districte, i la veritat és que és molt proper i toca una mica. Tot està enfocat des del punt de vista individual.. que si el barber amb una petita reproducció de la seva barberia, explicant la seva vida... que si la perruqueria, aquest petit veïnat... també teníem gent que va viure allà, senzillament parlant amb els visitants. En el nostre cas, vam estar parlant amb una senyora que orgullosament ens va explicar com de guapa n'era, quan anava al cole -la gent és ben semblant, a tot arreu :-D-, i va encoratjar al Jett a lluitar a la vida i a no perdre's en el mar de les masses... una interessant xerrada, que no sé si va entendre massa, en Jett... però que la veritat és que deia moltes veritats. :-)

L'altre museu va ser el museu dels esclaus, situat a l'antiga Llotja dels Esclaus, i que explica com funcionava tota aquesta història, amb les migracions d'esclaus procedents de Madagascar i de l'est d'Àfrica, que van ajudar -i molt- a conformar la multitud de races que es troben a sudàfrica avui en dia. Dissortadament aquest museu el vaig haver de passar molt ràpid perquè havia de copiar les fotos de la càmera plena a un cd, però si voleu saber-ne més, pregunteu-lis a la Tiffany i al Jett!!

El que si que vam tenir temps de fer és una mica de compres de roba, que és massa barata per no fer-ho, i vaig aprofitar per comprar-me uns Crocs, la xancleta oficial de sudàfrica, que m'ha acompanyat tot el viatge des de llavors, i que per ara és tremendament còmode! Bisca!

I així vam haver d'acabar la nostra visita a Cape Town, una ciutat fantàstica i que de ben segur -no és que estigui gaire a prop, però- hi voldré tornar. El que té sudàfrica és que està canviant MOLT depressa, amb lo qual cada any que passa serà diferent, i un nou alicient per tornar-hi!

Després d'un vol sense incidents especials, vam arribar de nou a Joburg, on vam haver d'esperar una estona al Jonny i a la Sevika a que arribéssin a l'aeroport, i vam discutir una mica els plans per als següents dies... relax a les platges de Moçambic!

Però això són figues d'un altre post!

Les fotos:

Aquí la nostra habitació, amb els miralls i les fotos de cels... realment dóna molt de joc, això de tenir miralls al sostre...


Les cases de colorins de Bo-Kaap... imagineu-vos carrers i carrers del mateix tipus, empinats i empedrats, amb el mateix tipus de cases, de tots els colors possibles.

Long Street, un carrer encantador, amb una punteta de Table Mountain al darrere, dominant la ciutat des de qualsevol punt.


L'ascensió a Table Mountain està patrocinada per VISA. I ja ho poden ben dir ja, perquè el cony de telefèric no és pas especialment barat.


Calia aprofitar l'ascensió i les vistes per fer algunes fotos potencials per la web de la Tiffany (recordo, http://www.patheya.com). Aquí tenim... senzillament espectacular, les muntanyes que es veuen al darrera és la perllongació de Table Mountain fins al Cape of Good Hope.


La posta de sol :-)


Bueno bueno bueno!


Cape Town la nuit, des de Table Mountain.


Anem a la ruta del minibús... la primera parada, a Haut Bay.


Pingüino pingüino! Simpàtics animalons... la varietat africana, però, és molt més petita dels pingüins àrtics als que estem acostumats.

Canviant d'animal... bonobos al Cape of Good Hope


Una platja tremenda just al costat del Cap. Si no haguéssim anat de tour, fijo que hagués merescut un banyet :-D


Carregant al Jett els últims metres!! Hi ha una caminata, des d'on et deixa el bus fins a la punta! I el vent és important!


De tornada a la ciutat, el table cloth... s'ha de veure en moviment per tota la seva esplendor... una cascada de núvol regalimant pels cantons de la muntanya...


I ja per acabar, un detall del District Six Museum, ple de petits records personals... una mica afatxegat com a museu, però molt interessant, gens generalista. Poso aquesta foto perquè són les coses significatives, de sudàfrica en aquella època, però aquest és un museu a visitar, on cada imatge té la seva explicació i història al darrere


Vale, vale, i no podia faltar! ;-)

Ens veiem a Moçambic!


ps. Aprofito per agraïr a l'Eguren la introducció de la frase que serveix de títol d'aquest post... així mateix, li desitjo la millor de les sorts en la seva nova etapa en ruralitat! A ver si puedo venir a verte!