Velkommen til sommer!! Kontrollposten.

Que com fàcilment haureu pogut deduïr, i tot seguint amb els títols internacionals, significa "benvinguts a l'estiu". I és que l'estiu ja ha arribat a Noruega! I vosaltres direu "si ves, quina gran cosa... aquí també ha arribat!". Però és que si que la és, la gran cosa... fa sol, calor, bon temps, passen coses, els dies són LLARGUÍSSIMS, i tot plegat té una perspectiva totalment diferent.

Perquè probablement, mai a la vida li havia donat tanta importància al tema del temps -temps meteorològic-, com ara. Aquí les estacions són radicalment diferents, tot canvia molt ràpid, i valores tremendament tenir sol i calor, ja que no abunda en absolut. Ara per ara, però, l'any segueix batent records en termes de calor i no-fred, perquè, degut com sabeu a la meva influència llatina de sang calenta i vigorosa, a Oslo es va registrar fa poc la temperatura més alta dels últims 100 anys... uns 36 graus o així. Que és força per ser Oslo! Tot i així, no és de fiar que el bon temps duri massa, amb lo qual cada dia és or, i toca aprofitar-lo al màxim.

I aprofitar-lo al màxim vol dir aprofitar-lo MOLT i molta estona. Perquè ara si que els dies són ridículament llargs. De fet no es fa mai de nit, i és força clar tota l'estona. Clar com per veure-t'hi perfectament, tal i com podreu comprovar d'aquí poc en alguna foto. Es fa molt extrany anar a dormir que és totalment clar, i no és trivial tapar totes les finestres per parar els rajos trapelles que es volen infiltrar, confondre't i arrancar-te dels braços d'en Morfeu :-D L'any passat vaig estar per aquí durant aquestes dates, i no recordo ni de conya que fos tan clar per la nit. I si aquí és tan clar, més de 1000 quilòmetres cap al nord, que és on serem en breu -just després de publicar aquest post, calculo-, ha de ser la bomba.

Ja us explicaré :-)

Així que tan ràpid com va arribar la calor, tota la massa de noruecs, amb nosaltres incloïts, van saltar a les vores del llac a prendre el sol i banyar-se. Recentment -dos o tres anys- les autoritats municipals de Hamar han construït una platja artificial amb sorra i una petita illa, que és un grandíssim èxit, abarrotada fins a extrems sobrehumans. Això fa que, als que no ens agraden tant les tan multituds, haguem d'allargar el camí per buscar zones menys poblades, que n'hi ha i moltes, encara que sense sorra i amb les vores plenes plenes de polen en aquestes dates, però molt més agradables.

Un dels dies vam estar a la platja principal, però, i vaig poder observar la inmensa quantitat de nens que hi ha en aquest pais -i en aquesta zona, especialment, ja sabeu que és un paridero-. I concretament, la inmensa quantitat de nens amb sobrepès. La veritat és que és força xocant, i no diu gaire de la qualitat de la dieta noruega -que tots sabem que no és gaire bona-.

I si, també és fàcilment factible comprovar, un cop a la platja, que les noies aquí, especialment lletges, no ho són pas :-)

Però no és problema buscar nous foradets pel llac, al contrari, al disposar de la bicicleta poderosa. :-) Els que em coneixeu sabreu que, periòdicament, sóc una mica obsessiu quan m'hi poso, i el tema de la bici m'ha tocat fort. Aquesta primera quinzena de juny, hem anat a la platja pràcticament cada dia que ho ha permès (exceptuant un parell de plujosos i un parell de fredolics -edito abans de publicar... 3 o 4 de plujosos i 3 o 4 de fredolics xD), entremig de bicicletada de distància variable... al voltant dels 10-15 quilòmetres cada dia. També fa poc temps, han habilitat una ruta en bicicleta que dóna tota la volta al llac Mjosa. La ruta sencera, anomenada Mjostrakk, és ben llarga, 245 quilòmetres -és que és gros, el llac-, i el tros que passa per la zona de Hamar és molt pla i escènic, i convida a fer-lo amunt i avall sense cansar-se ni visualment ni físicament, dia rere dia :-)

Un dels dies, durant aquest periode, vam fer la nostra primera escapada ciclista "sèria" de l'estiu. Resseguint el Mjosstrak cap al nord fins al següent poble de consideració, Brumunddal, a uns 20 quilòmetres. La ruta no és tan plana com al voltant de Hamar, i la veritat és que té alguna pujadeta considerable per les meves cames inexpertes. Però els 40 km totals, preciosos en quan a paisatge, que s'aparta una mica del llac, no es van fer gaire durs. Bé... quan en faltaven 5 o així, la Tiffany va punxar una de les seves rodes (encara sort que no va ser abans), i el nostre ritme va decréixer força a partir de llavors. :-)

Un company de curro, per cert, és de Brumunddal, i el lloc té la fama de ser MOLT de pagès. D'altres companys utilitzen la broma tot sovint de que "Aquí a Innit som molt internacionals; en Bohrmann és de Berlin, l'Albert de Barcelona, en Peter és suec, i en Dag Atle és de Brumunddal". :-p

Només com a apunt. És un agradable poble de pagès, si més no. Cert que molt gran i bulliciós, pues no :-)

El nostre següent objectiu, ciclistament parlant, és pujar un dia en tren fins a Lillehammer, a la punta de dalt de tot del llac, i resseguir el Mjosstrak en qüestió fins a Hamar. Uns 65 km seria la cosa, no molt durs, pel que sembla. La veritat és que en tinc forces ganes, ja que li he pillat el tranquillo gustosament, a això de la bici. Ja us explicaré què tal va la cosa!!

Anant a temes de curro, estem acabant el projecte que us comentava per Statoil, i tot plegat genera una mica d'estrés. Una de les queixes habituals dels extrangers aquí -no sé si he explicat això abans- és que els noruecs careixen de forma important d'iniciativa i poder de decisió. Un dels moments en que això es pot notar més i millor és en les reunions, que són llarguíiissimes i no necessàriament productives. Per posar-vos un exemple, un dia vam estar parlant durant 25 minuts (ni un més ni un menys) sobre si, al llegir la targeta de crèdit del client, havíem de pintar el nom de la persona a la pantalla o no. I encara no havíem començat pràcticament l'aplicació!! Humm... quins paios! Alguna que altra enganxada lleu (o més aviat, cara de pocs amics) si que la hem tinguda, per aquest tema. Però res insà o anormal, i aplicable al xoc cultural més que a altra cosa.

Perquè per fer un incís en el tema del xoc cultural.. un amic de la Susan va anar a Espanya fa poc i li va pujar xoriço ibèric. A la Susan no li va convèncer gaire i me'l va donar a mi, que ben content en vaig estar. En comptes de tenir-lo a casa, on a la Tiffany no li hagués fet tampoc massa gràcia, vaig decidir dur-lo al curro i compartir-lo en els nostres menjars comuns, convençut que allà l'apreciarien com es mereix, fans de les espanyes com són els noruecs - 60% de companys han anat / aniran a Espanya de vacances aquest estiu-.

Doncs bé, després d'explicar-lis que el xoriço és de calité i tal -i ho és, ja us ho dic-, els paios no tenen més collons que menjar-se'l amb ketchup i formatge... estupefacte que em vaig quedar... I si si, encara en queda i van fent... així us comento més amunt lo del sobrepès dels nens noruecs...

Canviant de terç, com no, amb l'entrada de l'estiu i el bon temps, també es multipliquen els events a l'exterior. Entre ells, per exemple, fa poc es va fer el festival de la cervesa. Fins fa un parell d'anys, es veu que el festival consistia en beure sense parar i prou, perquè tenien la impressionant quantitat de 2 cerveses diferents :-) Aquest any, però, en podies triar fins a 21! Tot un luxe! Vam anar-hi amb la Tiffany i la Katrine en un d'aquells moments tontos de les 3 de la tarda, amb el sol rebentant allà dalt i nosaltres tirats a la gespa i bebent birres. Tot d'especialitats noruegues i curiosament, forces txeques, tot plegat amenitzat amb uns grups de jazz bastant elegants. Però vamos, que estem a Noruega, i tot i ser un festival, dels 6 euros la birra tampoc et baixava, així que tampoc en podies beure masses :-)

Però el gran event d'aquests dies a Hamar ha sigut el Middelalderfestival, altrament conegut com Festival Medieval, tot un èxit, pel que sembla, any rere any, i un dels events anuals de referència.

I com no s'hi havia d'anar. La veritat és que s'ho van currar força, amb aquesta capacitat participativa i d'implicació que ténen els noruecs, estava plè de gent caracteritzada com a artesans, clèrics, pidolaires o dansaires, i tot plegat tenia una ambientació sorprenentment creïble. També val a dir que la cosa es feia a la zona de la catedral antiga, on hi ha tot d'edificis que peguen força. Va ser tot un èxit una vegada més. A destacar el menjar (pans i rostits) i beguda (cervesa i un tal mjod), fets sota receptes antigues i amb uns gustos extranys... cuenta-cuentos que, si bé no entenia un torrat, se'm feien embadalidors... alguns grups de música amb instruments fascinants... típiques justes entre cavallers -i victòria final del repel.lent cavaller Rudolf-, i infinites diversions per la quitxalla, tot banyat per un sol i bon temps magnífic. Vamos, que molt bé.

Aquestes èpoques de l'any són èpoques de finalitzar coses. Per exemple, en Jett va fer la festa de fi de curs al seu cole, a la que vam assistir. No va ser gaire emocionant.. els nens van cantar coses i després vam menjar pastissos i tal amb els profes i papes. De fet, no hagués merescut ni menció si no fos que, mentre cantaven, en Jett, a primera fila, no parava de girar-se cap a la segona. Més endavant vam averiguar que a la segona hi havia una noia que li molava! jeje... es veu que és el primer interès que mostra en el sexe femení, als seus quasi 8 anys! Li queda una llarga vida pel davant per córrer darrere de faldilles!! Benvingut al club xD

També els meus bambinis acaben, fins al setembre. A la última classe tots ells van dibuixar-se a ells mateixos amb mi, i després van enganxar tot de llana negra al meu cap per emular les meves fascinants grenyes. Tots estaven molt emocionats i contents, i la veritat és que jo també força :-) Els trobaré a faltar una mica, els bambinis, tot i que últimament ja em coneixen massa i se'm descontrolen un xic :-D

La última de les coses que finalitza és el qigong al gimnàs. A l'estiu moltes de les classes són eliminades. D'altres anys es veu que es traslladava la classe a fora, al costat del llac, cosa que molaria, però es veu que a algun dels alumnes no li feia massa el pes, i aquest any no es farà. Una pena, tot i que vaja, al tenir la profe a casa, tampoc hauria de tenir masses dificultats per continuar progressant :-)

I ahir mateix, mentre acabava de posar maco aquest post, vaig seguir per la ràdio l'apassionant final de la lliga, del rollo Tenerife, i nerviós com jo sol, amb esperances durant gran part del partit, el meu potencial gozo se'n va anar en un pozo, quan despropòsit rere despropòsit, vista de cul del Madrid rere vista de cul del Madrid, jornada rere jornada, vam veure com -bueno vaja, com ja debeu saber tots :-) - la lliga se'ns va escapar, histèrica i apuradament com poques vegades tornarà a passar! Que bé que ens ho mereixem, eh!

Ara, això si, una petita reflexió futbolística triple: una pena que no hagi estat allà visquent en primera persona la lliga més emocionant dels últims anys, amb força avantatge... segon, que el barça contant quants títols guanyaríem aquest any (7, deien), pues eso... que ja sabeu... humilitat i coses... i tercera... a principi de temporada ningú em feia cas quan deia que en Capello havia guanyat la lliga al primer any amb molts equips era per estar una mica preocupat...

L'any que ve serà un altre any, tu!

I, pel que fa a cròniques, ho deixarem aquí!! Mira que "curt"!

Anem cap al kontrollposten doncs!! Que pels que ja ho coneixeu, serà un post de control! Potser no és del tot fidedigne anomenar-lo així, a aquestes altures, perquè bàsicament es tracta d'un post concurs, que seguirà les mateixes normes que el que vaig fer abans de nadal, i amb el mateix objectiu que llavors, que no és altre que entregar al guanyador un fantàstic regal-souvenir, en aquest cas, de terres sudafricanes!!

I per seguir també amb la temàtica, si l'altre va ser sobre vegetals, aquest serà sobre animals. Us convido a tots a que digueu un animal salvatge -que, per cert, es pot trobar a sudàfrica-. Aquell que l'encerti, si és l'únic, serà l'automàtic guanyador del premi. Si n'hi ha més d'un, farem un sorteig -amb algun mètode que encara no he pensat- entre els encertants, i si ningú l'encerta, el sorteig serà universal, entre tots els participants.

La forma de participació és tan fàcil com deixar un comentari per aquí sota, tot apretant el link que posa X comments.


L'entrega del premi es farà de forma personal i en mà en la nostra propera visita a Catalunya, del 13 al 26 de juliol. El guanyador serà promptament anunciat abans de l'esmentada visita (segurament al proper post), i les bases del concurs les tinc jo per aquí.

Ale doncs! Molta sort i fins aviat! ;-)

Unes quantes fotos!!

Abans que res, perquè us situeu, aquesta foto està tirada a les 2 del matí, i això és lo més fosc que es fa. No hi ha trampa ni cartró, ni efectes fotogràfics :-)


La Tiffany, la Katrine i jo disfrutant de la gespa, del sol, i del festival de la cervesa. Val a dir que érem els absoluts únics que estàvem asseguts / estirats al terra... aquests guiris...


Algunes del festival medieval... que era força fotogènica, la cosa.

Comencem per aquesta justa entre cavallers.


El cavaller Albertic es prepara per la batalla.


Aquesta parella em va fer molta gràcia tota l'estona... de gent vestida apropiada, la veritat és que n'hi havia molta!


Aquí uns iaios dansaires, no especialment habilidosos, però si simpàtics... durant tot el dia anaven tocant grups i danses en tots els racons... entretinguda la cosa... noti's el moreno de la Tiffany, provocat per les magnífiques temperatures assolellades de les que podem disfrutar darrerament!


Però al final del dia (i de la batalla) em van pillar i vaig ser obligat a passar unes bones hores en humiliació i a mercè de tothom. Els nens em tiraven pedres...


La platja de Hamar! En un dia d'ocupació normal. Està plena fins al ridícul, i difícilment pots estirar-te sense olorar-li els peus als que estan al davant!


Així que vista la cosa, molt millor allargar la passejada i trobar algun dels molts llocs tranquils i agradables!


Oh, si! Encara que alguna barca malindrosa et visiti de tant en quant!


Aquest és el Mjosstrak, a les rodalies de Hamar... imagineu-vos un camí tal que així que va resseguint el llac durant uns quants quilòmetres. Fantàstic per la bici i per la vista!


Ara això si, en l'excursió a Brummunddal no tot eren flors i violes i passejades al costat del llac, que el trajecte es fica cap a l'interior i et sorprenen algunes pujades i baixades importants! Tot i així segueix sent molt agradable per la vista! :-/ El país i la zona està en el seu millor moment ara per ara... tot extremament verd i exhuberant, sense fred, però no excessivament calorós... l'estiu aquí em convenç força, certament :-) pena que sigui ben curt!


Us podeu imaginar que n'hagués pogut posar unes quantes desenes -que les tinc!!- de fotos del llac, de la platja, i dels suaus i verds turons de les rodalies :-)

I per últim, en Jett pillat con las manos en la masa i los ojos en la hembra, mentre cantaven al final del curs, i el paio estava tot "despistat" xD


I, i, i!! Edito per l'emoció que m'ha suposat, tot anant a comprar, de trobar-me això! Una estrella!!! Ostres tu!! Al CC, el supermercat més proper i comú que tenim! Suposo que deu ser una nova adquisició, perquè vaja, n'he comprat uns quants cops, de birres, i mai l'havia vist! Quina gràcia!! A la butxaca! :-D


Ara si! Això és tot per aquesta vegada! :-) Participeu-me tots amb passió, i molta sort! I disfruteu de l'estiu!

Apalis!

Due norvegesi alla Italia remuglatta

Oh la Italia! Terra de macarrons i pizzes, verdes praderes i alpins llacs. Què dir sobre la Itàlia que no sapigueu tots ja? Plena d'italians repentinats i dones voluptuoses, spaghettis i campions d'europa. Esglésies i cartoixes a cada cantonada. Renaixement i vestigis romans com enlloc. Amarettos, lambruscos i vins de tots colors. Oh, la Italia. Sobrada de galans pretenciosos i gent afable. Polítics corruptes i pelis de sèrie B. Turistes a punta pala, trattories plenes de gent cridanera, defenses agressives, catenaccios i birres Moretti. Passareles de moda i manifestacions espontànies. Papes i bisbes i inmigrants albanesos i la més heterogènia barreja d'italians que pogueu trobar arreu!

A mi, ho he de confessar, Italia sempre m'ha agradat molt, i sempre m'hi he sentit molt còmode. Va ser el primer pais extranger que vaig visitar, exceptuant Andorra i alguna escapada a Perpinyà, al 1996 -fa anys, ja :-| - en viatge de 3r de BUP, i ja aquella vegada em va agradar especialment. Des de llavors hi he tornat 3 vegades més, incloint aquesta última, i sempre ha satisfet les meves expectatives. :-)

La nineta dels meus ulls sempre ha sigut Florència, des de la primera vegada... on les sensacions que hi experimento m'arribarien a a fer afirmar que en alguna vida anterior hi he viscut segur. De fet, si alguna vegada hagués fet l'Erasmus que vàries circumstàncies sempre em van impedir fer, possiblement hagués estat a Itàlia, i encara ara no em sabria gens de greu anar a passar-hi una temporadeta llarga en un futur no remotament llunyà.

Bé, aquesta vegada la nostra destinació no incloïa la benvolguda Florència, sino que volàvem a Milà per passar tres nits -amb els seus corresponents dies- a Brescia, a 1 hora de tren, que és on viu aquest any la Sarah, l'amiga australiana de la Tiffany que va venir a Barcelona l'any passat i que alguns coneixeu. La última nit la passaríem a Venècia, que no és que sigui un dels meus llocs preferits, però que la Tiffany no hi havia estat mai, i, amb lo que li agrada l'aigua a la noia, crec que és un lloc suficientment especial per portar-la.

Bueno, pues aixòs!

Per no perdre la costum, i per aquelles coses d'aprofitar el dia, va tocar aixecar-se a les 5 del matí o així per anar cap a l'aerport (definitivament la meva pròxima casa ha d'estar a distància a peu d'algun aeroport). Aquesta vegada, però, va ser molt diferent de totes les anteriors... i és que a les 5.30, quan sortíem de casa, el sol radiava en lo más alto, en comptes de la foscor espectral que havíem trobat totes les altres vegades. És realment desconcertant, aquest país.

Encara que sembli extrany, no hi ha vols de low cost d'Oslo a Milà (des de Barcelona hi vola tot cristo, a Milà), i l'enllaç directe amb SAS era caríssim, així que el que vam fer va ser volar amb KLM via Amsterdam, que tenia uns preus molt ajustats i, matant un segon ocell, ens oferia unes quantes apreciades milles.

Per cert, que parlant de milles, estic barallant-me electrònicament últimament amb la gent d'AVIS, que es neguen a creditar les milles merescudament guanyades quan vam llogar el cotxe a Sudàfrica. Quins paios... espero que la cosa se solucioni positivament, no per les milles en si, sino perquè ja n'hi ha prou que els grossos ens tractin com vils trossos de caca, home. Si no és així, em convertiré en veu de la plataforma "AVIS no mola", que tindrà aquest humil bloc com a trampolí d'un boicot a nivell internacional. Que n'aprenguin!

Una cosa molt curiosa és que vam pujar a l'avió i estàvem en files separades! Que extrany! Mai m'hi havia trobat, amb això. I tenia la pinta que la gent de KLM necessiten un algoritme millor per assignar els seients lliures, perquè nano... famílies trencades per viatgers solitaris, tothom desperdigat... semblava força desorganitzat... però Tutatis em guardi de jutjar!!

A l'aeroport d'Amsterdam no hi ha cap coffeeshop, tot i que podria ben ser-hi... el que si que hi ha són les galetes aquelles holandeses chachis amb entramat de gofre, i que tenia ben oblidades, però que estan ben bones, les ties!!

Les dues mànegues del trajecte es van fer molt curtes, només una hora i mitja cadascuna, on per suposat vam tenir doble de menjar i doble de vi -aquest alt cost...-, sobrevolant durant la segona uns fantàstics alps encara nevats. Que guapo que és, el món des de dalt!! :-D

La Sarah ens esperava a l'estació de tren de Milano Centrale, des de la qual, després de les pertinents abraçades de retrobament, ens vam dirigir, via metro superpoblat, cap al centre de la ciutat per fer-hi una breu caminata. Poques coses a comprovar... el Duomo sembla estar en restauració perpètua... hi he estat els anys 1996, 2002 i 2007, i en tots tres la façana està parcialment coberta per andamis (aquesta vegada només la part de baix, almenys)... la victòria del Milan a la Champions no és un grandíssim què, pel que sembla, pels habitants de la ciutat... feia tan sols dos dies que l'havien guanyada, i només vam veure alguna bandera que altra totalment desperdigada.

Per últim, un capuccino just darrera la catedral, tot i que extremadament bo, pot arribar a costar la fredolica de 4,5 euros. Que sona com molt, no? Més car inclús que la bonica Noruega...

Brescia està a només una hora de tren des de Milà, direcció oest, i és una ciutat d'uns 300 mil habitants, no massa coneguda per mi abans, a part de pel Guardiola i en Roberto Baggio jugant allà -el Brescia està a la serie B, per cert, ara-. I és una conurbació tot apanyada, certament. Molt acollidora i amb multitud de coses ("monuments") que serien de gran interes a la majoria de llocs. Però ai! Això és Italia, i com diuen, tot el pais és una gran obra d'art, així que Brescia és de lo més vulgar segons els estàndards, i fora de tota ruta "turística".

El que ens van comentar els brescians és que Brescia en si potser no té res massa especial, però la situació és perfecta: a prop de Milà, a prop de Suïssa, a prop del Garda, a prop de les muntanyes... però sense les desaventatges de cap d'elles... potser ténen raó, els brescians...

El nostre hotel, l'Albergo Sirio, es trobava força ben situat al centre de la ciutat, tot i que en una zona de reputació dubtosa segons la Sarah. El portava una parella uruguaiana molt xerrameca i, tot i que no era un prodigi de luxes, estava més que de sobres per les nostres necessitats, tenint en compte que era de lo més barat que es podia trobar per les rodalies.

Més tard vam veure que estava classificat com a Mueblé, que no sabria dir-te si té intrínsecament les mateixes connotacions que per mi té "mueblé"... però que veient el nombre considerable de senyoretes que fumen que hi havia pels voltants, podríem dir que és un hotel d'aquells que es lloguen per hores. Però bueno, que a nosaltres plim. Això si, el llit feia un escàndol de molt de cuidado... serà que estava molt utilitzat...

Us preguntareu com és que dormíem en un hotel si la Sarah viu allà... bé, ella està currant d'au-pair en una família (de força alcurnia, pel que sembla, els Fasoli) bresciana, i només disposa d'un minúscul quarto al pati de la pomposa residència de la familia en qüestió. Pel que ens va explicar, són una mica uns capullos, tots plegats, però bueno...

La Sarah, per la seva banda, té una relació sexuo-sentimental amb un noi brescià que es diu Luca, i que ens va venir a buscar poc després d'instal.lar-nos per anar a un concert en una vila propera. La vila en qüestió va resultar ser Cremona, i estava a uns 50 km. El concert era d'un tal (espera que ho busco...) Vinicio Capossela, que diuen que és conegut fins i tot a l'extranger (tot i que a mi no em sonava pas de res), i va estar força bé. Bàsicament, més que pel concert en si, perquè era un rollo totalment festa major i em va resultar molt còmode i familiar. Feia molt bon temps, tothom estava a fora bebent birres -per cert, l'estàndar italiana és l'ampolleta de 66 cl-, i la gent tenia una pinta, tant en aspecte com en actitud, de mediterrània total. Vamos, que vaig passar a ser vulgar de nou, acostumat com estic a ser tot un bitxo raro a Noruega.

Parlant de birres, a més, sempre m'ha agradat que a Itàlia les birres es demanen com "una birra" i és totalment correcte :-)

Un cop cansats de la festa cremonesa, vam tornar a Brescia, on, per la nostra sorpresa, ens vam dirigir directament a una pizzeria que estava oberta fins les 5 del matí... una pizzeria completament normal, on podies demanar les teves pizzes i pastes i el que vulguéssis. I era fins i tot barat!! No fa falta dir que vaig menjar a reventar :-)

El dia següent, la Tiffany, la Sarah i jo, després d'una ràpida exploració de l'agradable Brescia, en un dia de mercat que bé podria ser el de Granollers, vam decidir fer una petita visita al llac de Garda, mai visitat per mi i ben proper a uns 20 minuts en tren. L'enclavament escollit era la petita localitat de Sirmione, segons totes les fonts una de les perles del llac. Segons podeu veure al mapa, la localització del poblet és tot curiosa, en una petita península allargada que llengüeteja uns 5 km dins el llac. Això ha fet que hagi sigut i sigui una zona turística preferida des de fa desenes de generacions, cosa que podem comprovar en les ruines d'una vila d'estiueig de l'època romana, just vorejant el llac -que diuen que són les ruines romanes més ben conservades del nord d'Itàlia, però vaja, no devia haver llegit bé, perquè l'arena de Verona, sense anar més lluny, està a no més de 50 km...- o en les hordes de turistes i hotels i residències i restaurants i botigues de souvenirs i de gelats que copen i abusen tot el poble i la zona en general.

Vaja, que bé, que no està mal, el poble en si és cuco... però és MOLT turístic. A la Tiffany li va recordar una mica Tossa... i potser en certa manera és cert, si bé és molt més pla i els turistes no són tan del rollo borrachuzos germànics, sino famílies italianes... però bé, que tot plegat...

Com que el dia estava una mica encapotat, no vaig poder apreciar el llac de Garda en si com hagués sigut desitjable, amb lo qual, si bé prometia maneres entremig de la boira, no iguala pas el veï llac de Como, al nord de Milà, amb una pinta més alpina, al que vaig estar temps enrere i que és fantàstic :-)

El que si que es podia notar era que ens trobàvem en el punt àlgid de la primavera, i que els italians són uns grans fans de plantar floretes a tot arreu. Com a conseqüència, l'extrema olor a florit era a vegades inclús insuportable... i donem gràcies a que no hi havia cap alèrgic al pol.len entre nosaltres, perquè la cosa hagués sigut un festival :-)

Un cop de tornada a Brescia, i amanit per tot de gotes plujenques ocasionals, va tocar sortir una mica de festa, previ pas per una inevitable trattoria, on el risotto amb scamorza que vaig escollir pràcticament a boleo va fer el seu fet perfectament. A Brescia hi ha molts bars, però estan tots molt separats uns dels altres... n'hi ha un aqui, un allà, un parell més enllà... però per anar d'un a l'altre t'has de fotre unes caminates força generoses. La gent, majoritàriament, s'està a fora fent les copes, i només entra a dins per demanar -per poder fumar, també, em suposo-. Confirmació una vegada més que, a mi, això de la Italia em recorda però molt a Espanya i a Catalunya... la gent és molt del pal, i les costums i la manera de fer també. Sé que molts no hi esteu d'acord, i que inclús us provoca urticària el ser comparats obertament amb un italià, però noi... que voleu que us digui, a mi m'ho sembla! :-)

En un dels bars, ja cap al final, vam trobar la poc sorprenent representació catalana, concretament de Castelló, només per demostrar que tenim almenys una petita cèl.lula a tot arreu, i que estem preparats per invadir el món a la voz de ya. Una mica com els xinos, però menos.

Vam abortar la nit cap allà a les 3, ja que el dia següent, des de relativament d'hora, l'anàvem a passar a la casa que els pares d'en Luca ténen a les muntanyes properes, concretament a Serle. La casa dels pares d'en Luca la veritat és que està molt bé. Potser a la casa en si li falta una mica de forma, però la situació, el jardí primaveral i les vistes de la vall i el Garda a la llunyania són inmillorables.

El matí va ser tirant a gos, per una banda aprofitant el bon temps com a bons noruecs, tot xarrupant sol, i per l'altra banda perquè en Luca té un gos, en Peppe, tot un senyor gos ell (per gros) que va suposar -com solen ser els gossos- tot un entreteniment. Per cert, que no tinc ni idea de quina raça és.. si algun expert en races vol ajudar, ja sap... hi ha una foto per aquí sota...

Els seus pares, acompanyats d'una senyora iaia molt simpàtica i el fill d'aquesta, un quarentón solterón que no parava de fumar i no deia mai res, van arribar a l'hora de dinar, disposats a cuinar per nosaltres.. i no és pas poca cosa, això, perquè no tan sols ténen un restaurant a Brescia, sino que en Graziano, el pare, té un programa de cuina a la tele italiana!! Tot i així, i per aquelles coses de en casa del herrero cuchillo de palo, el menjar estava ben bo, però tampoc era per caure's per terra. El que si que la familia era bastant interessant. En Graziano, motorista de Goldwing que està planejant un viatge en moto fins a Xina (!!) amb uns amics, la mare una mica boja, i la iaia, ex-professora explicadora de batalletes, parlant un anglès perfecte -millor que cap altre allà- molt al tanto de tot plegat i que considerava que "quan compleixes 67, l'espinello hauria de ser gratis". L'espinello, senyores i senyors, és el porro :-) Així que la bona dona reclamava marihuana gratuïta pels pensionistes. Tot un personatge!

Com no pot ser d'altra manera en aquests casos, vam barrejar tot tipus de begudes copiosament, des de vins italians passant per caves italians i licors italians. Com a curiositat, vam beure d'una espècie de càntir de fusta amb moltes broques on hi poses cafè i tot de licors... sambucca, amarettos, conyacs i no sé què més, que té un rollo comunitari interessant.

A part d'això, agradable tarda relaxada... corroborant que l'italià s'entén perfectament -en el baúl de les coses a fer en un futur encara tinc la d'aprendre italià, que no sembla gaire difícil-, i jugant per primera vegada al BANG!, un joc de cartes que sé que a gresca es jugava darrerament però que jo mai havia tingut la oportunitat d'enganxar... pues mira!

Per últim, vam fer una petita visita a una granja propera, per comprar formatge pel restaurant. El granger era el tio més feliç del món, i podia perfectament haver sigut qualsevol dels meus tiets :-) El formatge estava de puta mare, tal i com era d'esperar, es clar :-)

Al dia següent, després de despedir la familia Cominelli i el dia amb una mica de pluja, era quan marxàvem cap a Venècia... unes 2 hores i mitja en tren, atravessant la Llombardia i el Veneto fins a la vora de l'Adriàtic. Respecte al tren, un parell de curiositats... la primera, que ningú sembla confiar en comprar els bitllets a través de les màquines automàtiques, i tothom fa cua a la finestreta... semblant un pèl ridícul veure les màquines buides i una cua de 10 minuts com a mínim al "manual". Ens vam assegurar que el preu fos el mateix abans de comprar-lo, i ho era... el procés no era trivial, per comprar un bitllet... però tampoc necessitaves ser enginyer... La segona curiositat és que la optimització del número de seients als trens és patètica, amb molt poques places MOLT amples per vagó, la qual cosa ens va obligar a fer la meitat del viatge apretujats i drets... per sort, a Verona semblava que tothom volia baixar, i vam aconseguir finalment un seient MOLT ample i còmode :-)

Venècia... és una ciutat tot curiosa, Venècia... irreal, inhabitada, abarrotada de turistes com segurament cap altra (en quant a percentatge de turistes/locals, segur), d'aquells llocs que o estimes o odies... bueno... jo ni l'estimo ni l'odio... em sembla un lloc curiós, impràctic com ell sol, però encantadorament únic a la seva manera, amb lo que interessant.

I com que la Tiffany no hi havia estat, i li encanta l'aigua, tant la Sarah com jo vam decidir que seria una destinació adequada per tots plegats :-)

El nostre hotel es deia "Locanda Poste Vecie", i e trobava molt ben situat just al costat del pont de Rialto. Pels que estigueu familiaritzats amb Venècia, ja sabeu on és i com és... pels altres, Venècia té una gran avinguda (el gran canal) i tot de carrers i canals petits. Tant l'estació com el pont de Rialto estan al gran canal, i la manera més comuna i ràpida d'anar d'un a l'altre és mitjançant un vaporetto, una barca-bus que cobreix totes les àrees cobribles (ergo... no els canals més estrets). El tema però és que per el viatge ens cobraven 7 euros a cadascun, així que, com a català que sóc, i ajudat pel radiant sol que brillava allà dalt, vam decidir anar a pota.

Cosa que sembla molt bé... però ai!! Venècia és indubtablement una ciutat molt poc amigable per carregar-hi una maleta amb rodes (que òbviament, com a bon galan meditarrani, era jo qui carregava), i vaig acabar de la puta maleteta fins les pilotes. Tant de pontets i escaletes amunt i avall. Joder!

L'hotel en si no estava malament, i la situació era magnífica i cèntrica, però realment a la web semblava bastant millor. Habitació triple tirant a insulsa... a un preu, tot i així (90€ els tres), no massa desorbitat per ser Venècia.

La putada d'aquest lloc, més que altra cosa, és que hi ha MOLTS turistes. Masses. Fora de mida. Miris on miris ho trobes abarrotat de turistes, hordes de totes races càmera en mà tirant fotos a tot de forma compulsiva (em sentia com peix a l'aigua, en aquest sentit :-D). Però la veritat és que és bastant cansina, la cosa. Així que quan es va posar a ploure a bots i barrals i la turistada es va veure forçada a escapar una mica no vaig pas estar insatisfet!

Perquè el cert és que es va posar a ploure de la hòstia, en llargada i virulència més que cap altre dia, així que, després de parar-nos en algun bar una estona esperant que escampés, i veient que no ho feia, les meves ganes de donar voltes, junt amb el meu galantisme, van fer que anés tot sol a l'hotel en busca de tots els trastos de resistència a la pluja (altrament anomenats paraigües i xubasqueros), mentre les noies es quedaven pimplant i parlant (suposo) de coses de noies.

I si que plovia. Plovia fins al punt que ja no t'importa gens que plogui. Quan et mulles irremediablement, el terra està plè de bassals, i la sensació de mullat extrem és fins i tot agradable. Quan encara els turistes no havien anat als seus hotels a buscar els estris anti-pluja, i no hi havia quasi ningú pels carrers. Una Venècia buida i boirosa realment encantadora. Infinitament millor que moments abans, i una de les meves més agradables experiències en aquesta ciutat.

Genial. Definitivament, sóc un tio amb sort :-)

Vam continuar la nostra passejada sota la pluja un cop les noies van estar enfundades en els seus xubasqueros que valentment els vaig fer arribar, i vam arribar a la plaça San Marco. Una plaça San Marco inundada d'aigua, que ens arribava fins la canyella, i que li donava a tot plegat un extra de gràcia. Amb els cambrers dels bars d'extra luxe i extra cars vestits tot elegants i amb botes de pescador, els turistes recobrats amb tot tipus de plàstics al damunt, tot excitats per l'experiència... vaja.. que molt bé.

Per cert, que un capuccino a la plaça San Marco val 8,5 euros. Que no ens el vam prendre pas, no, però és un detall informatiu interessant.

El que va ser una mica frustrant és que ens pensàvem que era algo com especial, això que estigués tot inundat, i vam anar a parar a un cartell que comentava que les parts més baixes de Venècia, típicament la plaça San Marco, s'inunden uns 250 dies a l'any. Pues vaja... que vulgar!! :-D

A partir d'aqui, de bar en bar i de bassal en bassal envoltats de milers de turistes fins que va arribar la hora d'anar a dormir. I així va ser.

El dia següent ja va ser el dia que ens despedíem de la Itàlia. Si ho haguéssim sabut, haguéssim agafat el vol de tornada des de Venècia, però no ho sabíem, així que ens tocava fer els 300 km en tren de tornada fins a Milà. El nostre vol no sortia fins a quarts de 6 de la tarda, així que teníem una mica de temps pel matí (que es va despertar, ves per on, ben assolellat). COm que em negava en rodó a tornar a carregar la puta maleta amb rodes fins l'estació, aquesta vegada si que vam agafar el vaporetto, i com que, com us dic, teníem una mica de temps, vam consultar a un home quan tardaríem a fer una petita volta / visita vaporètica panoràmica amb final a l'estaci. I el tio ens va dir que uns 40 minuts, que ens va semblar perfecte perquè ens donava temps de sobres d'agafar el tren´.

Però sembla que no ens vam entendre, amb l'home, perquè la visita panoràmica va ser molt completa i interessant, fins a Lido, al parc de la Biennale, i el Gran Canal sencer, parant-se cada (sense exagerar) 50 metres, alternativament a cada cantó del canal - cosa que té sentit ja que no hi ha més de 3 ponts, en tot el trajecte -), però que va suposar que el trajecte durés més de 2 hores, fent-nos perdre un tren realment valuós!

Perquè ai... no n'erem del tot conscients, de la magnitud de la tragèdia, però després de les 3 hores de tren, tot deixant la Sarah a Brescia pel camí, i de la quasi hora des de Milano Centrale fins a l'aeroport en bus, vam arribar a ka nostra terminal (atenció) quan faltaven 35 minuts per la sortida del vol!! (això és apurar i forçar la nostra sort!!).

Vam arribar volant a la finestreta de facturació, on una amable senyoreta ens va comentar que havien acabat de tancar el vol. Per sort (perquè som així), havíem empaquetat la maleta petita, per aquest viatge, i les mides ens permetien pujar-la a l'avió sense facturar... amb lo que, amb un temps record, vam arribar a temps (ni tan sols els últims) a la porta, i vam poder embarcar perfectament.

Això si, "gràcies" a aquestes relativament recents normes sobre transportar líquids a la cabina de l'avió, no se'ns va permetre pujar les nostres boniques ampolles de vi i oli barat i bo, empaquetades curosament a la maleta preparada per ser facturada, cosa que va fer molt contents els nanos que estaven a la seguretat, però que a mi personalment em va tocar bastant la moral.

Però bé, no es pot tenir tot... suposo que ens ho tenim merescut, per temptar la sort una mica massa... :-) A més, ara ja ho he superat!! :-D Això si, arribem 10 minuts abans i podem facturar-ho tot perfectament.

Catxis!

El vol de tornada va transcórrer sense problemes, via Amsterdam sense coffee shop però amb galetes chachis... ara això si, l'haver pogut agafar aquell avió tant just va gastar tota la nostra sort pel que quedava de dia, perquè un cop de nou a Oslo, vam perdre per pocs minuts el tren de Hamar i ens vam haver d'esperar quasi dues hores al següent. I al tren mateix, quan semblava que el revisor ja no passaria i tindríem un trajecte car gratuït (cosa que ja ha passat més d'un cop, val a dir), ens el vam trobar inquirint-nos els nostres billets quan ja entràvem a l'estació de Hamar. Malamente!

Però bueno... vam arribar casi a la 1 del matí a casa, amb un cel ben clar, i preparats per tornar a la vida laboral set hores després.

Això si que són vacances!!

Ale, fins aviat!

Les fotos! Molt em temo que en cauran unes quantes...

Em va resultar curiós això de que ens poséssin en files diferents a l'avió... senyors de KLM... a veure si ho optimitzem, això!


Sempre que he estat a Milà m'he trobat la catedral entarimada... està clar que es veu acabada de netejar, i suposo que tardaran algunes desenes d'anys en tornar-la a entarimar. La veritat és que la catedral de Milà és força impressionant, sobretot si us agraden les catedrals (com a mi). Està molt molt elaborada i, segons diuen, és la catedral gòtica més (gran/ample/algo) del món. Pues eso.


A les galeries d'en Vittorio Emmanuele, que són unes galeries pijes del copón, hi ha un toro pintat al terra on és tradició trepitjar-li els collons, que es veu que porta bona sort. La gent no sols el trepitja sino que hi fa una espècie de tirabuixó ballarí. Malgrat les meves inicials reticències, les noies, amb insistència femenina, em van convèncer per fer el tirabuixó també. No em digueu que no estic gràcil! :-p


Una bella foto des de la plaça major de Cremona, sorprenentment estàtica i estètica. Per una banda, el campanar aquest era la hòstia d'alt, i per l'altra, el meu braç dret sembla una autèntica alfombra pròpia d'un mascle mediterrani de nivell generós...


La Sarah, en una extranya foto, il.lustrant la voràgine festiva mediterrània que podíem trobar a Cremona. Una agradable petita ciutat, aquesta...


Una sorprenent i atractiva estàtua al mig de Brescia. Es veu que estava en exposició, i que l'anaven a traslladar no sé on en breu... una pena, perquè la veritat és que era molt guapa...


Una de les places principals de Brescia.. només perquè us feu una idea del rollo que porta la cosa... tot molt italià i exhuberant, tot i sense ser una ciutat que destaqui massa. Les noies, alienes a tot plegat, disfruten d'un esmorzar urbà.


Tot i així, no sembla molt saludable, la ciutat, no. Almenys per treballar-hi...


L'entrada de Sirmione està guardada per aquest apanyat castell... ja us podeu fer a la idea de tot el que et trobes després.... un poble cuco, amb carrers estrets, i un pilot de turistes explotant-lo cosa mala :-)


Runes romanes i llac, una interessant combinació.


Una d'aquelles múltiples fotos de tots tres que ens vam tirar durant l'estància. Costa molt que tres persones surtin més o menys bé a la vegada, en una foto, malgrat la meva flagrant invasió capilar!


Sóc molt més alt que elles, si. :-)

I que no falti una foto ben serena del serè (i boirós) llac de Garda.


Una molt agradable casa la d'en Luca i la seva familia, on hi vam passar un molt agradable dia.


En Luca i jo enmig d'una apassionant partida de Bang... la tensió del duel es podia tallar amb un ganivet. Menció especial per la simpàtica carta "Schivata" (esquivada, si, però és simpàtica) :-D


La simpàtica iaia Anna bebent del catxarro extrany amb moltes broques, cafè i un pilot de licors diferents.


En Peppe! Tot un senyor gos, el tio!


Venècia és una ciutat on, diuen, et perds amb grandíssima facilitat. La veritat és que tot està ple de cartells que et diu "cap a Rialto" o "cap a San Marco", i t'ho posa fàcil.. però es clar... què passa si no vols anar ni a Rialto ni a San Marco? :-) Típica estampa de turistes perduts mirant el mapa desconcertats, amb xubasqueros de plàstic cutre comprats en venedors ambulants que t'assalten quan plou.


Lo de la plaça San Marco inundada era ben divertit. Com que ja ens la sudava mullar-nos o no, la veritat és que ens ho vam passar especialment bé. També podem veure els nostres nous i poderosos xubasqueros!


Suposo que tots heu vist Venècia, en directe o en fotos, uns quants milions de vegades, així que no val la pena posar-ne gaires... només un parell d'exemple, curosament escollides...


Aquesta segona m'agrada especialment perquè, al bell mig de Venècia, només podem veure UNA barca al gran canal. Acostumat com estàs a que tot estigui abarrotat, la veritat és que la solitud t'ho fa mirar amb uns altres ulls (generalment bastant millors).


I una altra per ensenyar-vos els colors extranys que es podien veure aquell matí boirós. Des del vaporetto que ens va portar a fer una (llarga) volta fins a Lido.


I per acabar, una d'aquelles magnífiques fotos des dels aires que tant m'agraden, amb el sol amagant-se darrere l'estol infinit de núvols.


I aixòs és tot... en breu, noves aventures de l'estiu a les noruegues, una estació que promet ser ben interessant i agradable!!

Fins aviat!