El Bert se'n va de Noruega

Malgrant el tremendament flagrant retràs en publicar això, donat, com sempre, una infinita sèrie de raons que no vénen al cas, mantindré el post tal i com era quan vaig acabar d'escriure'l. Ni que sigui per motius documentals. Jo diria que per acumulació d'informació i falta de temps haurem de pensar en canviar lleugerament l'estructura d'aquest blog. Però ja en parlarem, d'això!

He aquí el post, doncs, en el seu intatxable format original!

Pues si! Quan publiqui això, si les coses van com haurien, estarem ben a punt de traspassar la porta de la nostra bonica caseta verda per última vegada en un bon temps (se la queda en Vidar, la casa!) i convertir-nos en persones sense sostre pels pròxims mesos! Com imposa no, la cosa?

Però segur que us preguntareu... què ha passat durant aquestes últimes setmanes aquí, no heu fet res? Doncs la resposta és si, alguna cosa hem fet, i procdedim a relatar-la tot seguit, només faltaria!

Degut a que el passaport australià d'en Jett va caducar fa poc, va resultar necessari renovar-lo. Aquests australians, sincerament, són una mica torrecollons en temes de burocràcia, i en el cas d'un nen de menys de 15 anys, s'ha d'aplicar de nou pel passaport, en comptes de fer una fàcil i normal renovació. Això, per suposat, implica un pilot més de paperassa i, fins i tot, una visita presencial al consulat australià a Oslo per comprovar que el nen en qüestió és un nen real i tota la pesca.

Així que vam haver d'anar a Oslo. Vaja, la Tiffany havia d'anar-hi (ni tan sols en Jett feia falta!), però com que ja ens anava bé, haver d'anar a Oslo, vaig aprofitar per anar-hi també jo.

Comentaré (mentre anem cap a Oslo) que és ben cert que aquests australians, basant-me en els meus primers contactes, són bastant dificilots. En un primer moment, el que volia fer jo és demanar un visat que em permetés treballar, allà, ni que fos de forma ocasional. Per aconseguir-ho he d'omplir un formulari d'aplicació de 42 pàgines i pagar (per l'aplicació!) l'esfereïdora xifra de 1200 euros, no refundables si pel que fos no se'm garanteix el permís. A mi això em sembla una barbaritat, amb lo qual el que he acabat fent, no sense petites dificultats, és demanar-me un visat de turista d'un any, que potser puc extendre (o sortir del pais, demanar-ne un altre, i tornar a entrar). D'aquesta manera no podré treballar, però ja hem quedat entesos amb els meus estimats companys aquí a Innit que continuaré treballant de forma ocasional per ells, la qual cosa em congratula. A la vegada, buscaré fonts d'ingressos via projectes tan a Noruega com a Espanya, així que si per algun casual teniu la necessitat de fer una web, a partir del gener m'ofereixo entusiàsticament a fer-la! :-D

Així que ja hem arribat a Oslo! La visita al consulat va ser molt curta, com no, i vam tenir temps per la resta dels nostres cometidos del dia.

Per una banda, us vaig explicar al post passat que el dia 5 de novembre tenim un ferry des d'Oslo fins a Copenhagen. Això és cert. El que també és cert, però, és que 5 de novembre ja és una data relativament perillosa per moure's per aquí en cotxe sense l'equipament hivernal adequat, entengui's rodes d'hivern. Equipament que, òbviament, ni tinc ni penso adquirir. Així que ens trobàvem en la disjuntiva de què fer exactament. I el que se'ns va acudir va ser baixar el cotxe a Oslo, tot empaquetat ell, a mitjans d'octubre, i deixar-lo allà un parell de setmanes. Com que en el moment que estic escrivint això encara no l'hem baixat, no sé què vam fer al final, però no us preocupeu perquè ho sabré d'aquí uns quants paràgrafs, i llavors amablement us ho explicaré :-)

Però la idea era comprovar on podíem deixar-lo... en un pàrking... al carrer al costat de casa d'uns amics... etc etc...

Un cop acabades les obligacions, vam passar a les devocions.

Un dels personatges noruecs més venerats és en Thor Heyerdahl, que alguns coneixereu. Aquest home, allà als anys 40, va desenvolupar la teoria que les illes de la polinèsia van ser poblades des de sud-amèrica, molts d'anys enrere. Ningú donava suport a aquesta teoria, ja que teòricament, ni els coneixements nàutics ni la infraestructura que es diposava a sud-amèrica durants aquells temps no permetien un viatge de tal envergadura. En Thor, però, tot convençut, es va entossudir en la cosa fins al punt que va construir una balsa segons els mètodes de temps passats i es va disposar a fer el viatge ell mateix, acompanyat d'una colla de noruecs valents més, per demostrar que era possible. Ja sabeu que els noruecs són tot especials, amb això de fer viatges marins...

I el fet és que ho va aconseguir. I va explicar tota la història en un llibre que em vaig acabar de llegir fa poc, la història del Kon-Tiki, que així es diu la balsa de marres. I d'aquí el meu interés repentí en aquests últims temps!

I a Oslo hi ha el museu, on explica la vida d'aquest home i les seves expedicions (que en Manils i la Montse van visitar, per cert). D'expedicions descrites aquí n'hi ha alguna més que la del Kon-Tiki, tot i ser aquesta la més famosa. El Ra I i Ra II van ser barques fetes amb papyrus que van navegar des de Marroc fins al carib, mentre que el Tigris va fer el viatge Iran -> Djibouti tot vorejant la península aràbiga. Totes elles, embarcacions construides segons els patrons i materials de la època corresponent.

Com veieu, al paio li agradava això de tirar-se a la mar :-) Estic en procés per cert de llegir-me la seva biografia, que promet ser interessant.

Una cosa curiosa que va passar durant la nostra estada al museu aquest és que em vaig trobar al meu jefe amb tota la familia, on em va dir que no hi havia estat des de feia 20 anys o així. Que petit que és Noruega! S'havia agafat el dia lliure (no com jo, que me l'havia canviat per un dels meus divendres!), ja que aquella setmana són vacances escolars, i va pillar la oportunitat d'anar a passar el dia a Oslo amb la canalla. Per cert, parlant d'això de les vacances escolars... em sorprenien una mica, ja que la única raó que els hi veia és que la gent pogués tenir un últim periode vacacional abans de que sigui efectivament hivern, però l'altre dia em van explicar el motiu. Es veu que la cosa bé de temps passats, quan en aquesta època de l'any arribava l'hora de collir les patates, i els pares, en una impressionant majoria propietaris i traballadors de granges i camps, necessitaven als fills per aquesta tasca. I sembla que la cosa, si bé poca gent té patates que recollir a dia d'avui, s'ha mantingut com a tradició, i amb la fleibilitat de vacances que hi ha per aquí, molta gent aprofita per escapar-se aquesta setmana.

Que bé, eh?

Bé... res més a dir de la nostra ràpida i pràctica estada a Oslo, a part que, al dia següent, al despertar-nos (vaja, això no és sobre l'estada a Oslo, així que aquest enllaç de frase queda una mica patillero). El que deia, al despertar-nos vam ser impactats per la crua realitat de Noruega: a 11 d'octubre, estava nevant copiosament. Això no era cap gran plan, tenint en compte la falta d'equipament que us comento per aquí dalt, i tot i així, 11 d'octubre és molt d'hora encara per nevar de forma constant. Per sort per nosaltres (que recordem que ja en tenim normalment, de sort), la neu es va començar a fondre allà a migdia, i cap al vespre ja no en quedava gens.

Al vespre per cert, tal i com us comentava al passat post, vam anar a veure el primer concert del Rockober. Era un grup de versions que es deia "Tool Fighters", però la veritat és que hagués sigut més apropiat que s'haguéssin dit "Muses of the Stone Age" o "Muse against the machine" o, millor, "Muses of the Stone Age Against The Machine". Que no és mal nom, per un grup de versions!

Ja dec haver comentat més d'un cop que a Noruega n'hi ha molts, de grups de versions. I això és perquè molts músics són uns molt bons executadors, però no són necessàriament creatius (el que segur que he comentat més d'un cop és la falta de creativitat, dels noruecs!). Ja n'he vist uns quants, i la veritat és que ho fan generalment més que bé.

Però aquestes últimes setmanes tot s'ha centrat en la nostra recollida i despedida.

Per començar, tots els trastos que hi havia a la casa havien de ser remoguts. I com que som uns tios globals, tenim fins a quatre opcions a triar, per cada trasto: 1) ve amb nosaltres a Austràlia; 2) es transporta a Granollers d'una forma o altra (recordeu un cop més que aquesta serà la nostra propera estació un cop tornem a Europa); 3) es queda a Noruega, i ja ho vindrem a recollir algun dia; i 4) ho donem al primer que passi. Perquè és que déu n'hi dó, la de trastos que s'han acabat acumulant. No gaire per culpa meva, ja que no he tingut massa temps, en només un any, però tant la Tiffany amb les seves èpoques en que, com a bona fèmina, li agrada comprar tot de vestimenta que sap que mai es posarà, com sobretot les infinites joguines que omplen l'habitació del Jett , a pesar de nosaltres no encoratjar-ho en absolut.

Aquí puc aprofitar, tenint en compte aquesta petita menció de l'acumulació brutal de joguines, per fer esmena altre vegada de la malaltissa obsessió compradora dels noruecs en general, i d'alguns noruecs en particular. L'àvia del Jett, concretament, en té un problema important. És molt generosa, ella, això si, però no pensa gaire. Fins i tot dos setmanes abans de marxar li va comprar al Jett un llibraco inmens sobre dinosaures (només perquè passava per alguna botiga i mira, va pensar que per què no...), que amablement li hem hagut de dir que pot guardar ella mateixa. De fet, les coses que deixem a Noruega les deixem a casa seva, ja que té un traster de lo més amable a la "buhardílla" (perdó Fabres!). I li hem acabat posant tranquilament una quinzena de caixes plenes de coses. Però tios! Va ser pujar allà dalt i a mi de què em dóna algo, de la infinita inmensitat de trastos i caixes i caixes que replenaven tota la zona. Tranquilament n'hi podia haver 300, sense exagerar ni un pèl i potser fent inclús curt. Que estava abarrotat!!

Ostres ostres!

Finalment, el procés de colocació de la resta és el següent: les coses que vam a Austràlia les hem empaquetat en una maleta petita i enviat per correu. La resta de coses que poguem necessitar, aniran a la nostra motxila de viatge cap allà, i si hem de comprar algo pues ja ho comprarem. Les coses que van a Granollers han acabat: 1) en un parell de maletes que els bons dels Kirkerud (Jett i pare i familia) ens portaran quan vinguin a Barcelona i 2) empaquetades al cotxe, que ha quedat d'allò més divertit, absolutament replet en tots els racons. No tan sols jo, ben conegut com a un savi empaquetador, pensava que seria capaç d'encabir tot el que havíem decidit de baixar, dins del no gaire gros pèsol. Però tios, aquest nano és incansable: llibres, ordinador, guitarra, decoracions, roba... tot i més. Que el Jett no vingués amb nosaltres la veritat és que ens ha anat de perles, permetent-nos abatre els seients del darrere i disposar d'un espai realment preciós i preciat. Crec que poca gent deu fer una mudança de 3000 km en un Opel Corsa, però nois, aquí estem per desafiar totes les lleis. I a més a més, amb turisme intermig! I amb intencions de dormir al cotxe més d'un dia! Quina penya! Ara això si... per dins, acollidor ho ha quedat lo seu :-)

Comento per aquí dalt que estàvem buscant un lloc on deixar el cotxe durant quinze dies, i que no ho teníem del tot clar. Doncs bé, finalment en Geirmund, el marit de la Farmor que és la senyora àvia d'en Jett que compra moltes coses i de la qual en parlo més amunt, es va oferir a guardar-lo a la seva feina. L'home és electricista, i treballa de dilluns a divendres en la construcció d'un nou hospital a les rodalies d'Oslo, concretament a Lillestrom, a uns 15 km de la capital. Els treballadors ténen una àrea privada de pàrking, i allà és on finalment ha anat a parar. Si, aquesta parella seran uns consumistes, però sóc ben conscient que ens estan ajudant molt i els ho agraeixo ben sincerament :-D

Òbviament, el proper post, escrit des de les catalunyes, explicarà alegrament com ha anat aquesta conduïda amb cotxe pleníssim cap avall. Estic segur que serà ben curiosa!!

El que tampoc falta aquests dies són sopars i festes de despedida a punta pala: que si el curro de la Tiffany, que si un grup dels seus estudiants (en té de realment fidels, que van a moltes classes!), que si el meu curro, que si els amics del Jett, que si alguna parella, que si una festa més gran... i la cosa s'ha anat estirant durant les últimes setmanes. La veritat és que ja us dic, ha sigut un any socialment força relaxat (sobretot si el comparem amb les meves tendències socialitzadores a Granollers!), però he conegut un bon pilot de gent ben vàlida, i que evidentment fa una mica de pena despedir. Ja sabeu que a mi les despedides no m'agrada pas. Haurem d'esperar a que algú em digui hola!

Per cert, que la Katrine i en Jan Ole ja estan mirant bitllets per venir l'estiu que ve a Austràlia! Així que ja sabeu! No perdeu pas el temps :-)

Detallant alguna de les festes... la Mitra i l'Amir es van oferir per hostatjar la festa entre els nostres amics més propers. La veritat és que al final no en van aparèixer masses, però és que es clar, tampoc en tenim tants, d'amics propers. Només destacaré un parell d'anècdotes (o tres). Per algun motiu, l'Amir estava especialment satisfet amb un nou tequila que ha descobert fa poc, i ens va fer descobrir-lo a tots plegats, buidant-ne l'ampolla amb pasmosa rapidesa. Per algun altre motiu, la música de la festa no estava prou preparada, i va haver-hi un moment en que es va decidir tirar de youtube, i tothom que vulgués podia anar i buscar la cançó desitjada. Doncs bé, se'm va passar pel cap posar algun èxit rumbero espanyol i va ser un absolut èxit, de tal manera que vam passar una bona estona entre manu chaos, dusminguets, ojos de brujos, melendis i històries per l'estil. Quina gràcia, perquè ja us dic que ho posaria a ben poques festes, això :-)

Amb els companys d'Innit, que s'ha de dir que em va fer una mica de pena deixar, tot i haver-hi estat només 10 mesos, com que som tot tios pràcticament, vam decidir fer una cosa ben d'homes, com és anar als karts. I la veritat és que va ser tot un èxit. Un èxit no per mi, per cert, ja que vaig quedar penúltim dels 8 que érem (una decepció, tenint en compte que l'últim cop que vaig anar-hi a Barcelona ho vaig fer prou bé), però bueno, èxit a fi de comptes. :-D

Una altra de les coses que, mira ves per on, hem fet aquests últims dies, és anar a un partit de hockey gel. I és tot una cosa a fer, que me n'alegro d'haver complert abans de marxar. Els Storhamar Dragons, l'equip local, és un conjunt força exitós a la lliga noruega (n'han guanyat 3 o 4 als últims 10 anys o així), i els rivals d'aquell dia eren els Holden Comets. Com no, els locals van gunayar 4-1 amb relativa comoditat, i jo vaig poder comprovar lo ràpid i agobiant que és aquest esport. Agobiant en el sentit de que, amb lo follats que van, a la que reben una bola, no passa més d'un segon fins que tens dos tios de l'altre equip a sobre. Ho odiaria jo, això, em sembla a mi.

Val a confessar que el desordre que impregna aquest post és senzillament imperdonable. Primer que va de tard. Segon que l'he escrit en un periode de 3 setmanes. Tercer que és pedaç rere pedaç. Però tots els que algun cop us hagueu canviat de casa (i especialment si la nova casa està a uns 12.000 quilòmetres de distància), sabreu que aquestes dates són una mica caòtiques. I més si pel mig, just una setmana abans de marxar, entremig de despedides i empaquetades, no decideixes altre cosa que posar-te a fer una pàgina web des de 0. Molts de vosaltres segur que ja heu rebut algun correu publicitant-la, però ho puc tornar a fer tranquilament. A http://trip.weburger.com hi hem posat el que serà tot el nostre itinerari des de Hamar fins a Austràlia, i que ens portarà dos mesos i mig recórrer. Com que allà ho expliquem tot més que bé (o vaja, potser no més que bé, que en sèrio que ha sigut una setmana de rellotge...), no escriuré aquí gran cosa més i us remiteixo allà.

I ostres, no sé què més... no em puc allargar massa més que he de publicar aquest post ja... imagineu-vos que estic escrivint aquestes línees des del vaixell que ens està portant des d'Oslo a Copenhagen! A veure si trobo algun lloc amb wireless allà i puc publicar-lo!

Per cert, que hem anat a buscar el cotxe després de quinze dies i no ha nevat ni res, i el tio estava com un roure. Ara! En sèrio que fa riure de lo empaquetat que està. Fins dalt de tot. Però és un valent. En quant a temperatura aquestes últimes setmanes... no es pot dir que fes bon temps... però ha nevat només molt ocasionalment, fonent-se de seguida. Hem arribat, ja a principis a de novembre, als -5 graus, així que per allà a Noruega ja s'estan preparant per un altre dels seus hiverns.

No és que em desagradi tant, tampoc, però aquest ja se'l poden ben quedar!

No marxaré sense formular-vos la pregunta del tercer concurs del blog d'en Bert. Vam tenir un concurs vegetàl.lic, guanyat per l'Oski. Després un concurs animàlic, guanyat per l'Anna. Com que ja no queden més coses vives, i a partir d'ara ens toca viatjar però molt, anomenarem aquest concurs el concurs transpòrtic! Així que seguint les regles de sempre, us toca endevinar un medi de transport. Si algú l'encerta, serà l'afortunat/da guanyador/a d'un valuós present adquirit al bonic pais de Luxemburg (cosa que vol dir que encara no l'he adquirit, justa la fusta), que no té per què tenir res a veure amb Luxemburg. O si. Ja ho veurem.

Si més d'una persona l'endevina, es farà algun tipus de sorteig entre els candidats, i si pel que fos ningú l'endevinés, el sorteig serà entre tots els participants.

Com sempre, molts d'ànims i molta de sort!!

Ens veiem per Granollers (i rodalies, ja sabeu que només m'heu de contactar i mirarem de fer un forat) del 14 al 27 de novembre! Cuideu-me-se-me'ms!!

Estic segur que em deixo unes quantes coses, però vaja, de perdidos al río, tu...

A veure si en podem treure algunes fotos, per aquí...

Aquest nano és en René i mai he parlat d'ell. És el fill de l'Ole Jonny (el germà d'en Geir i tiet del Jett), i la veritat és que m'adora. A mi també em cau força bé :-D, així que al veure'l ara tot repassant les fotos d'aquests últims dies, he decidit fer-li un forat!


Al principi del post (o per la meitat del post, o algo), parlo de que vam anar al museu del Kon-tiki. El kon-tiki, doncs, és una balsa, concretament aquesta balsa, i amb això uns paios noruecs amb un parell de pilotes ben posades, van navegar des de l'equador fins la polinèsia. Us recomano ferventment la lectura del llibre, que en sèrio és molt interessant, si us van aquest tipus d'epopeies una mica girades...


De la festa de despedida a casa la Mitra, en podem destacar aquesta foto pavorosa de la Tiffany:


I aquesta altra amb una colla d'expressions de cara tot expressives. La noia desconeguda és una amiga de la Mitra, que sol estar per totes les festes a casa seva...


Si li deixes al Jett la càmera et pot muntar una història imponent amb tots els seus petits homenets per flipar. Aquesta és només una de la vintena de vinyetes d'una història força complexa!


El dia de l'empaquetament... aquí veiem el nostre petit cotxe a mig empaquetar. Ara mateix està plè fins a dalt, i va ser tota una aventura empaquetar-lo. Sincerament... no sé quanta gent s'atreveix a fer una mudança de 3000 quilòmetres amb un Opel Corsa, però vaja, que algú hi ha :-)


Gràcies als companys d'Innit, que posseeixen un palc al pavelló (com a bons patrocinadors que són, entre centenars d'altres), vam poder assistir a un emocionant partit de hockey gel, on els tios van molt depressa i es foten unes llets uns als altres importants. Vamos, que has de ser un matxote, per jugar a això.


Durant aquests dies hem tingut molts dinars, sopars, festes i trobades de despedida. En Vidar és l'altre noi que fa el vakt a l'hotel (si és que no sabeu què és això del vakt, aquí a la dreta hi ha una caixa de google on buscar-ho, dins aquest mateix blog :-) ). Bona sort per nosaltres, doncs!! :-D


La casa ha tingut moments d'autèntic caos, aquestes últimes setmanes, amb tot de trastos per aquí i per allà, maletes obertes, caixes mig plenes i piles per ordenar. Això és el que passava al bell mig de la cosa:


En un altre moment, tots els amics amb crios que coneixem van ser convidats a pillar les joguines del Jett que més volguéssin. I com no els tios estaven d'allò més excitats. El caos que en va quedar al final va ser de dimensions considerables, deixant-ho tot miserablement esparramat per l'habitació, i provocant inclús un petit atac d'histèria en la meva persona. No són encantadors, els angelets?


I ostres i ostres... em sembla a mi que això és tot! No gaires fotos, avui!

I tios... m'haureu de perdonar que no tingui cap foto decent de la magnífica tardor aquí a les noruegues. Sincerament hem anat massa de cul com per poder fixar-nos-hi massa. De totes maneres, i com totes les estacions, exhuberant! Visca Noruega!! :-D

Un cop més, perdons pel semi-ilegible post! Sé que la vostra magnificència sabrà estar a l'alçada!

Fins aviat!

A partir d'ara, sincerament, donat que la nostra vida entra en la més gran de les irregularitats, no sóc capaç de preveure quina serà la regularitat d'aquest blog. Faré el que podré, però la rutina no tornarà pròpiament fins que ens establim a Austràlia, a mitjans de gener, amb nou nom i noves aventures!

Us convido un cop més a visitar http://trip.weburger.com, i a participar al concurs transpòrtic!

Moltes de mercès! Ara si, fins aviat!!

ps. No em direu que l'animació cutre de dalt a la dreta no té tela! xD Hilarant!

Per cert que finalment, i veient quin va ser el regal triat, jo crec que encara el podem fer en la distància i tot, el concurs! Ànims i sort!

Al voltant d'una efemèride tardonina

Doncs si nois, tal dia com avui (bé, avui, tal dia com un dia d'aquests) ja fa un any que vaig traslladar la meva presència a Noruega. I el que és més important! Fa ja un any que vaig inagurar oficialment aquest blog, i mira-te'l el tio, com li va fotent!

I com passa el temps eh! Durant aquest any han passat moltes coses, totes elles (bé, quasi totes!) relatades aquí. Segurament molts de vosaltres sabreu més de la meva vida ara que no en sabíeu quan vivia a Granollers :-)

Deixarem la valoració de l'any cap a més endavant i ens disposarem a relatar una mica el que ha passat aquests dies, que tot sigui dit no és pas massa, ja que la tardor s'aferra fermament a Hamar i a les nostres vides diàries amb els seus poderosos tentacles, portant-nos fred i foscor que fan que la nostra energia vital, tan alegre ella durant els escassos mesos d'estiu, estigui de capa caiguda, i ens retingui reclosos a casa mentre observem decaure, un cop més, l'any.

Faré èmfasi una vegada més, incansablament, en com es nota el canvi d'estacions aquí, amb totes elles totalment definides ambientalment i en quant a estat d'ànim dels soferts i resignats hamaroids. Si el ja de per si depriment ambient l'ajuntem a la nostra inminent marxa (senyors, que només queda un mes!!) i les mostres de condol i desesperació de tothom que ens envolta, apenats i contrariats al veure'ns partir, tot plegat forma un panorama una mica grisot.

Abans de començar-lo, el relat, però, m'he de disculpar per la tardança a publicar aquest nou post... anem una mica de cul aquests dies, ja preparant la nostra marxa, i la veritat és que el que relato aquí va amb una mica de retràs... segur que amb la vostra sempre admirable magnificència m'ho sabreu perdonar. A més a més què coi... així heu tingut més temps per llegir-vos aquells trossets que encara no havíeu llegit (que segur que tots en teniu uns quants :-))

Anem-hi doncs!

El primer cap de setmana del qual ens ocupem en aquest post, que va ser el de després d'anar a Letònia, i de forma més o menys sorpressiva, vam ser convidats a la casa que en Tor i la Olaug (avis del Jett) ténen a Mora, Suècia. Dic de forma més o menys sorpressiva perquè sabíem que algun dia hi seríem convidats, però no exactament quan, així que, semi-sorpressivament, va ser aquest.

Com que ja no em quedaven divendres a les rodalies per agafar-me, vam haver de marxar de divendres tarda i diumenge, i pitjor encara, a última hora va resultar que en Jett tenia una festa d'aniversari de 6 a 9 o porai (tenint en compte que les festes d'aniversari infantils, aquí, són de 4 a 6 i gràcies, ja és mala sort que just el dia que ens importa hagi de ser més tard...), vam marxar a les mil del vespre quan, òbviament, ja era ben fosc :-)

Per arribar a Mora havíem de creuar unes muntanyes que, a l'hivern, són la principal zona d'esquí alpí de les rodalies, i la gent, i per què no dir-ho, també nosaltres, tenia una mica de por de que nevés o estigués gelat o algo (a 15 de setembre, quins collons!).

De totes maneres, no només no va nevar ni fer fred suficient (no vam baixar dels 7 graus o així en tot el trajecte, una temperatura ben tropical!), sino que, així com qui no vol la cosa, es va convertir en un viatge inesperadament eventual, ja que, al cap de poc de sortir, ens vam trobar una guineu al mig de la carretera, tota feliç ella sense ni inmutar-se pel pas dels cotxes. Això per si sol no és gran cosa, però va ser el preludi de, unes desenes de quilòmetres més tard, trobar-nos (per fi!!) un senyor alce com una casa creuant la carretera. Ole ole! Tothom que conec n'havia vist algun ja, però per mi era el primer (en un any, ja tocava.. si es veu que n'està infestat, per aquí!). I tios, vaia bitxo. De la mida d'un cavall petit, i amb unes banyotes considerables. El vam veure només un moment, i a la que els llums el van enfocar massa directament, va desaparèixer entre la malesa, però almenys ja puc marcar la casella "avistament d'alce" en la meva estada a Noruega! Home!

Només em falta la de l'aurora boreal, ara! Però vaja, em sembla que això ho haurem de deixar per un altre any!

Mora està a uns 250 quilòmetres de Hamar, a la zona de Suècia coneguda com Dalarna, potser la més sueca de totes les zones de Suècia. Un inmens bosc motejat de llacs, i reserva d'óssos (ja hagués sigut la bomba, veure'n algun, millor que el safari per Sudàfrica! Però no hi va haver tanta sort...). La casa que en Tor i la Olaug ténen aquí és una granja del segle XVII, formada típicament per 5 o 6 casetes de fusta, i remodelada per convertir-la amb una residència impressionant.

Ja n'havia vist fotos, i és el que em cridava per anar-hi, però però! Res a veure amb la realitat!

Tot i així, vam arribar a les 12 passades, i no es veia gaire un torrat! Com és ben comú en ells, els nostres amfitrions ens van donar la benvinguda amb els millors menjars i beures, sigués l'hora que sigués!

Per l'experiència de la Tiffany, em va comentar que aquestes visites la la "hytta" (que és com n'hi diuen aquí, d'aquestes segones residències al mig de la muntanya que ténen molts noruecs) d'en Tor i la Olaug, consisteixen bàsicament en menjar i beure i beure i menjar.

Bé. Benvingut sigui, doncs!!

Aquesta granja, però, la ténen des de fa relativament poc, menys de dos anys, diria, i la Tiffany encara no hi havia estat mai. Al ser un conjunt de petites cases (com podreu veure millor a les fotos, com no), la cosa està distribuïda tal que ells ocupaven la casa principal, amb el menjador i la sala, i la nostra habitació era una altra casa, tota petita i encantadora ella. Oh si.

Al dia següent vam poder apreciar la cosa com déu mana. La casa principal, la nostra, una altra que servia de garatge i traster, una altra totalment autosuficient, amb cuina i menjador i llits i sauna (molt típica aquí, es clar, la sauna), i una altra que en Tor ens va definir com "El petit museu d'en Tor". Perquè com alguns sabreu, l'home es dedica a l'art, és director d'una galeria a Hamar, té molts contactes i compra i ven amb bastanta assiduitat. A la vegada, és un gran fan de les antiguitats, i el petit museu n'és el repositori. Des d'una carrossa del segle passat fins a tot d'estris de granja de l'any de la quica, armaris, un llit... trastos tot plegat, però que li dónen un encant tot curiós, al petit museu d'en Tor.

No era luxosa pas, la cosa, sino més aviat acollidora i rural, amb un aire ben real!

No fa falta dir que aquest en Tor és tota una personalitat, i quan estem amb ells, la Olaug passa normalment una mica desapercebuda. Val a dir que no són una parella necessàriament apreciada a Hamar, on són considerats per molts una mica massa bohemis. Ja sabem que a Noruega, i sobretot a Hamar, això de fer les coses diferents que tothom no està pas gens ben vist.

A mi sincerament, em semblen un personatges d'allò més fascinants. A part de que són pràcticament els únics que ens han encoratjat en la nostra decisió de marxar i donar unes quantes voltes pel món, en comptes de quasi tots els altres, que es posen les mans al cap de com podem deixar la infinita seguretat de Hamar (i en Jett, pobre, què farà per aquests móns de déu!!), per atrevir-nos a provar alguna cosa més.

I no fa falta dir, evidentment, que sobretot sobretot em cauen especialment bé perquè sempre ténen els millors menjars i alcohols! I això si que és ben veritat! :-)

La zona de Mora està al voltant del llac Siljan, un dels més grans de Suècia, probablement. I la zona, cosa que tampoc m'ho esperava gaire, acostumat com ja estic a bosc per tot arreu, és molt i molt maca. Té com una llum especial que la fa diferent a Noruega, però a la vegada gaudeix de tots els encants que ja coneixem: verdor, exhuberància, obertura, llacs i boscos.

Vam fer unes voltes per la zona, primer a peu i després en cotxe, només per comprovar tot això que dic i, ràpidament, recloïr-nos de nou a casa per poder menjar i beure com déu mana! De totes maneres potser hagués estat bé, dedicar-li més estona a l'exterior (que ho vam fer, una mica, eh!) perquè realment la zona és guapa guapa. Ara això si, rural rural també.

De fet, tampoc van passar tantes coses (diferents), durant el cap de setmana, així que suposo que serà més descriptiu remitir-vos directament a les fotos, que segur que ho expliquen tot molt bé!

Només destacarem un parell de coses... la primera, que a la nit es podien veure estrelles com mai, absolutament mai havia vist. Milers d'estrelles, moltes i moltes estrelles! Sincerament espectacular.

L'altra cosa a destacar és que, ja pel matí del diumenge 16 de setembre, quan estàvem tot calentets jugant a un joc de daus del qual no en recordo el nom, amb les últimes copes de majestuós conyac del cap de setmana, vam veure, incrèdulament, com començava a nevar, més aviat del que cap dels locals recorda. Tot i que no va quallar pas, la visió dels flocs de neu caient tot alegres ens feia esperar el pitjor, així que Vam marxar amb una vmica de por que les carreteres ho estiguéssin, de nevades i patinoses, però per sort no ho estaven. Hi havia una mica de neu per les vores, però poca cosa més. Val a dir que aquesta àrea és més freda del que pugui ser Hamar, i quan vam arribar a la nostra càlida morada, no hi havia neu ni res. Ni n'hi ha hagut a partir de llavors, val a dir. I que duri!!

El que si que, insisteixo, l'hivern es nota a les portes... ja ens movem amb temperatures de 0 a 10 graus, els arbres que un dia vam ser verds són MOLT grocs, i es fa fosc, ja, al voltant de les 7. Recordem que en els pitjors moments de l'hivern a quarts de 3 ja és foc, per aqui.

Però per aquest temps ja no hi serem a veure-ho :-D

Un dia o altre us els he d'explicar, els plans inmediats de futur, així que, per què no, ho faré ara. El dia 5 de novembre tenim un ferry que ens portarà a nosaltres dos, Tiffany og me ("i el Jett?" direu... espereu un moment!) i al nostre empaquetat cotxe en destinació a Copenhagen, on cap dels dos hem estat i on hi passarem un parell de dies. A partir d'aquí iniciarem la nostra conducció cap avall, atravessant Europa de nou, aquest cop amb aturades probablement als Països Baixos variats, amb especial èmfasi en Luxemburg (si noi, per què no?). Arribarem a la nostra acollidora Granollers cap al 13 o 14 o 15 de novembre, encara no ho sabem, on ens hi estarem fins el 28 de novembre. Pel mig, en Jett arribarà per via aèrea acompanyat del seu pare Geir i els seus avis Tor i Olaug, anomenats més amunt, que vindran tots plegats a passar quatre o cinc a la tan ben publicitada Barcelona. Això també serà la oportunitat perquè els meus pares els hi tornin el mega sopar que es va produir aquí durant la seva visita :-)

El que passi més durant aquests 15 dies, però, ja depèn també de vosaltres, i a part d'històries burocràtiques, no tinc pas res preparat :-)

El dia 28 de novembre començarà la nostra semi volta al món, amb un vol de Barcelona a Londres i des d'allà a Larnaca, Xipre, on hi passarem 4 dies tot conduint la illa amunt i avall (i, tenint en compte els càlculs pressupostaris, també dormint al cotxe :-)). Des d'allà volarem a Kuwait, on finalment hi hem descartat passar-hi més de les 5 o 6 hores de transbord que tenim, ja que és caríssim i tampoc hi ha tant a veure, així que anirem directament a Dubai, on hi estarem 3 dies, tot esperant trobar un hotel suficientment barat (que n'hi ha) i flipar amb la voràgine constructiva i de luxes que s'ha disparat en aquesta ciutat en els últims anys. Després volarem a Delhi, on començarem la nostra estança de 5 setmanes a la India en una ruta no del tot determinada i basada sobretot en el nord, més concretament en el tristament actual Rajastan. En algun lloc o altre hi haurem de passar el nadal i el cap d'any i tota la història. No fa falta dir que amb això demostrem que ens la pela una mica, tot això del nadal i el cap d'any.... El que si sabem és que el dia 9 de gener tenim un avió des de Chennai (ex-Madras) fins a Singapur, on hi estarem 3 dies més, per arribar finalment a Austràlia a mitjans de gener, al mig de l'estiu super calurós, i preparats per saltar sense compassió a la piscina de la mare de la Tiffany, a les rodalies de Brisbane, la capital de l'estat de Queensland :-)

El que passi allà, després d'aquests dos mesos i mig de viatge, ja ho veurem, i serà degudament explicat en un futur, així que no se me us impacienteu.

Sé que esteu tots bocabadats amb els nostres plans... ja ho sé ja... us he de dir que la suma de tots els bitllets d'avió des de Barcelona fins a Brisbane, Austràlia, és d'uns 520 euros per cap (trajecte només d'anada, és clar), i que és més barat que un vol directe. El que fem és utilitzar a tot arreu companyies de baix cost, així que no ens donaran menjar ni podrem veure la tele, però vaja, que no està malament :-)

Deia al principi que durant l'escriptura d'aquest post s'ha complert un any des de la meva arribada a Noruega, Pues si, així és. Si ens hem de posar a fer valoració, la veritat és que no sé bé per on començar. Han passat moltes coses, i suposo que dec haver canviat una mica, sobretot en costums més que en escència. Tinc algunes queixes de Hamar i dels noruecs, però en lo general, no puc sino agraïr a aquesta ciutat tan "tancada" que m'hagi acollit ben bé. No és un lloc on m'hi estaria molt de temps més (encara que m'hi podria estar fàcilment un altre any, potser), però pel temps que hi he estat m'ha semblat fantàstica. Maca, relaxada, molt i molt segura :-) Hamar. Qui ho hagués de dir un parell d'anys enrere que aniria a passar un any a Hamar... quines coses que té, la vida :-D

Com no sóc gens sentimental, em guardo els sentimentalismes per mi mateix. O, si voleu, em podeu convidar a unes copes i sentimentalitzem cara a cara :-)

És una pena per la pasta, que marxem, això si que ho hem de dir... i la nostra vida aquí és extremadament fàcil... tenim sous generosos, casa gratis, familia a qui li podem deixar el Jett quan volem... però és una mica avorrit, i fa molta rasca. La Tiffany ja n'està una mica farta (penseu que ja hi porta uns 5 anys seguits, aquí, pràcticament), i a mi la idea d'Austràlia, per un altre any, abans de la tornada al Mediterrani, em sembla molt i molt correcta :-D

Una altra cosa que em sap una mica de greu, per cert, de la meva estada aquí, és el meu ínfim domini del noruec. Altrament podem dir que sóc capac de dir quatre frases i gràcies, i m'autoflagelo una mica pel meu perrerisme en aquest sentit, ja que ho considero una falta de respecte para con els meus conciutadans bastant important. En la meva descàrrega diré que pràcticament tothom parla anglès, excepte els més antics de la contrada, i que el noruec és una llengua una mica punyetera que, sens dubte, no m'ha entrat GENS naturalment.

Amb això de que ja porti més d'un any aquí tenim que es repeteixen els events que ja passaven l'any passat, des del dia de portes obertes al bombers que hi ha just davant de casa, fins al festival Rocktober que, com el seu nom indica molt explícitament, i tal com vaig explicar ara fa un any, són tot de concerts rockeros que es fan durant el mes d'octubre aquí a Hamar. Avui quan escric això (que és 11 d'octubre, diré) aniré a veure què es cou al festival aquest per primera i no última vegada.

Quin caos de post! Això de deixar-ho a mitges i al cap d'un temps continuar no em portarà pas a enlloc de bo!!

Només destacarem un altre event que hagi passat durant aquests dies, ja que, sincerament, porta preparació això de moure't... entre empaquetar la casa i comprar bitllets, mirar recorreguts i coses... anem ben de cul!

L'event en qüestió va ser organitzat per la nostra amiga Katrine i el seu benvolgut marit Jan Ole, i va ser una festa vuitantera, en ocasió de que els nostres exiliats amics Julian i Anne (que coneixeu de molts altres posts) venien aquell cap de setmana de visita. A la noia se li va acudir que podríem anar tots vestits vuitanteros i tota la història, la qual cosa a nosaltres ens va semblar una idea excel.lent, ja que ens agrada poc això de disfressar-nos i fer el pallasso. Ens va costar les nostres petites hores de comprar xorrades i preparació, però a l'acabar la Tiffany era una perfecte Cindy Lauper, i jo era un heroi rocker brut que ni sortit de Mötley Crue, amb els meus leotardos, el meu cabell crepat i tota la parafernàlia que fes falta. Ja veureu les fotos, no us impacienteu!!

A l'arribar a casa seva, evidentment, érem els més difressats amb una sonora diferència (si fem algo, fem-ho bé!), amb lo qual vam ser els reis de la festa (òbviament). De fet, tampoc hi havia tanta gent, a la festa, però no va estar malament. Jo vaig gravar el meu cd amb estrelles del rock brut dels 80, Kiss, Whitesnake, Judas, Alice Cooper, Bon Jovi i tal.. però un cop més es va demostrar que els amants del rock som uns incompresos, ja que no va durar ni dos cançons enmig de les protestes del personal, desitjosos d'avorrides Madonnes i Spandau Ballets. Pues vaia.

Per cert, que em va semblar molt divertit, vestir-me de vuitantero, i la veritat és que em vaig gastar els meus humils dinerons en alguns accessoris que, desgraciadament, no crec que usi massa sovint. Així que he tingut una idea... L'Alex em va comentar fa poc en conversa telefònica que vol emplaçar la famosa anual festa d'aniversari seva i de l'Oscar per quan nosaltres estem aquí, cosa que em va semblar ben amable, val a dir. Doncs bé, si aquesta festa es realitza tal i com està previst, suggeriria una temàtica vuitantera, tan en música com en vestimenta, així puc reusar la història!! Ja em direu! (I com que no me'n fio un pèl que cap dels implicats directament es llegeixi això, ja us ho comentaré de nou directament :-))

I això és tot el que us explico ara per ara... concentrarem les explicacions de tots els esforços als que ens veiem sotmesos aquests dies en un post de despedida noruega que serà publicat abans de marxar, i que també contindrà (no me n'oblido, no), alguna pregunta que significarà la 3a edició de l'emocionant concurs del blog d'en Bert, amb excitants petites modificacions al format. Mantingueu-vos a l'aparato!

Fins llavors, ja em podeu anar disfrutant!

Fotos! En seran moltes en proporció a la mida del post, tampoc tan llarg! I, diferentment de com és habitual en aquest blog, seran sobretot de persones! Serà potser per compensar la solitud dels dos posts anteriors? Qui lo sá!

Aquesta primera sèrie girarà entorn la nostra curta visita a la segona residència d'en Tor i la Olaug, a la bonica àrea de Mora, tota sueca ella. La casa dels nostres hostes estava envoltada de llacs i pins. Aquí veiem en Jett exposant tota la seva femenitat (que no és poca, creieu-me) en tan idíl.lic entorn.


En Tor té una barca que utilitza normalment per endinsar-se al llac i passar agradables tardes de pesca. Veient la climatologia venidera, i aprofitant que podia comptar amb la meva força herculiana, va decidir posar fi a la temporada tot donant la volta a la barca. Suposo que a partir d'ara formarà part d'un bloc informe de gel i neu...


Un altre dels passatemps noruecs per excel.lència (i per extensió suecs, m'imagino) és el de collir "baies" (quin terme més poc usat, en català, no?), "berries" en anglès... per posteriorment fer-ne alguna crema o pastís, de la qual cosa es va encarregar la Olaug sàbiament unes hores després.


El que també hi havia per aquella zona, a part dels óssos fonedissos, eren senyors petits. Aquí en Jett n'ha descobert un!


Després de tan d'esforç els mascles de la casa bé que es mereixien un petit refresc. Noti's el barret d'explorador d'en Tor. Ja us dic que el paio és un pèl excèntric :-)


En un entorn tan naturalment exhuberant i privilegiat no hi podria faltar una bona foto super super propera d'aquestes que fa últimament la Tiffany i que acostumen a aparèixer en els últims posts. La veritat és que en va tirar moltes i va ser difícil escollir, així que ens quedarem finalment amb aquesta simple fotografia d'aquests simples bris de gespa. Oh, la naturalesa, que simple, però que complexa que és!


La casa en si està formada per tot de petites cases. Hum. Vaia frase... tornem-hi... la granja està formada per tot de petites cases. M'haureu de perdonar per lo poc que vaig pensar en vosaltres, ja que no tinc cap foto en que es vegi tot plegat una mica bé... aquestes són dues de les 5 cases del pal en que consisteix la cosa... totes al voltant d'una petita glorieta central i tot plegat molt boscós i extremadament verd i fresc.


En algun lloc de la propietat podem trobar-hi aquest interessant bolet, tot un paio ell. El malandrí del Jett, quan se li va explicar que tenia pinta de ser extremadament verinós, no va dubtar en aixafar-lo sense pietat ignorant la seva peculiar bellesa, per la meva desesperació... bé, almenys en tenim alguna foto!!


El senyor Tor explicant-me algun dels trastos que té a dins i fora del "Petit museu d'en Tor", tot de coses d'aquest pal. Això en concret és un trineu del segle XVIII o així, utilitzat per transportar les bestioles que haguéssis caçat. Òbviament aquí caces més aviat rens i óssos que no pas conills...


Sortint ja de l'àmbit caminable de la casa, vam poder veure una mica les rodalies, l'àrea de Solleron, i tot plegat basat en la proximitat del gran llac Siljan, amb una forma molt diferent però jo diria que fàcilment més o menys igual de gran que el nostre benvolgut Mjosa.


Val a dir, per cert, que era un dia amb bastant de vent! :-D

Durant el cop de cotxe, per cert, vaig poder capturar aquesta entendridora instantània con las manos en la masa!


Fixeu-vos si passa desapercebuda la Olaug que ni tan sols apareix en aquesta foto, tapada per la meva voluminosa testa!!

Haurem de forçar-la una mica doncs!! Ja de matí recollit, amb neu inapreciable a les fotografies, ens vam dedicar a jugar a algun joc de daus del qual (no, no encara) no en recordo el nom. Aquí la Olaug, aquest cop si, frustrada per una tirada poc satisfactòria...


Un gran contrast amb en Jett, amb cara de sincera esperança. Hem de dir que la guanyadora final va ser la Tiffany, a més a més força sobrada, la tia.


En Jett és un nano ben expressiu, per cert, això si que ho té...


Al poble de Mora, per altra banda res de l'altre món, però amb un entorn excepcional, hi ha aquesta estàtua del senyor Gustav Vasa, que sembla que deu ser un paio important perquè tot Suècia n'és plè. Mira, em sembla una foto interessant...


Ja de tornada, que per sort no va fer tan de fred com ens temíem, vam poder comprovar les belleses de la tardor (a 16 de setembre, no us n'oblideu), com aquest camí groguenc plè de fulles. Era molt guapo!


El pèsol per cert, és tot un valent, i amb Suècia ja ha estat a 10 països! Quin paio, eh! Amb lo poca cosa que sembla! :-)


I aquí s'acaba la nostra escapada a Suècia, ara si de segur segur la última abans de marxar. La veritat és que les fotos, en general, han sortit ben guapes, i en podria haver posat unes quantes més!

De tornada, al cap de poc, la galeria d'en Tor va inaugurar una nova exposició, on evidentment no hi podíem faltar per apurar tot el vi i els canapès!!


I anem al que tots esteu esperant, que és la festa vuitantera! Aquí tenim a la Tiffany com ja li agradaria a qualsevol diva pop dels vuitanta d'aparèixer en la contraportada d'algun infumable single!


I aquí tenim al verdader rock brut i desenfocat, amb actitud autèntica i fatxenda. El que us dic, talment sortit de Mötley Crue!


Rock meets pop!


Una parella de convidats va portar la seva última adquisició, en forma de nen. El paio era de lo més encantador i ni s'inmutava per la fosca i sanguinària presència d'un déu del rock and roll com jo. I no tan sols això, sino que fins i tot s'anava movent al ritme de la música, tot fent decaure les babes del personal en general i del déu del rock and roll en particular.


A part, les fotos de la festa tampoc són tanta cosa... destacarem aquesta de l'amfitriona Katrine i la Tiffany en plan operación triunfo.


Per últim, certifiquem la presència dels nostres amics Julian i Anne a Hamar, als quals no veurem, probablement, en un bon temps. També certifiquem que en Julian té unes ulleres noves. Per cert que el paio va dur també un cinturó amb leds al qual hi podies escriure coses, i que donava molt de joc, però, òbviament, em vaig oblidar de fotografiar-lo! :-)


Apa doncs, familia, tornaré a aparèixer abans de que marxem. Fins llavors, bona tardor i a cuidar-se!! :-)

Flors, candaus i un home solitari

Així que la meva primera experiència viatgera en companyia de mi mateix ha sigut a Letònia. I per què vas anar tot sol, us preguntareu? Bé... tant la Tiffany com jo, com suposo la majoria de les parelles, pensem que esporàdics temps de separació són d'allò més sans, per la salut de la cosa. Per altra banda, a ella estar-se a casa tranquilament amb un llibre i una tassa de tè ja li agrada, i tampoc n'ha tingut tanta oportunitat, des que la meva torbellinosa presència ha arribat. Per una altra banda encara, a mi això de anar saltant d'un lloc a l'altre, al meu ritme, també m'agrada, la veritat, i sembla que mai en tinc prou. Així que ja ens pega a tots dos.

Amb el que no comptàvem, ja que aquest viatge ja el tenia reservat des de fa mesos (m'atreviria a dir Abril o així), és que dels 4 últims caps de setmana (llargs) abans d'aquest, ja havia marxat, sense la Tiffany, amb en Manils i Montse primer; i amb l'Oscar i Patry i Sarah després, així que tot plegat han sigut uns quants caps de setmana de separació! Però vaja, que és igualment sana, la cosa!

I per què Letònia, us preguntareu, un cop resposta la primera pregunta? Bé, doncs hi ha bastants motius. El primer, i important, és que volar d'Oslo a Riga és molt barat. Segon, que Letònia és molt barat (sobretot comparat amb Noruega!). Per aquests dos, de motius, força gent d'aquí ja hi ha anat, i no para d'elogiar-ho (en bona part perquè poden pillar unes tortes tremendes a ben bon preu). A més a més, l'atracció que em provoca la zona, que he de confessar que, prèviament, és més per ex-soviètica que per la identitat letona en si, i per últim, que la gent letona que he conegut (que no són tants, però són), m'ha semblat excepcionalment oberta i interessant.

Així que aixòs, me'n vaig anar tot sol a Letònia :-)

Per no faltar a la tradició, evidentment, em va tocar aixecar-me extremadament d'hora tot deixant a la mestressa en la calidesa del nostre hogar conjugal, per endinsar-me en la encara foscor, i frescor d'aquelles primeres hores del matí hamarenques. Pel carrer no hi havia absolutament ni déu, i tot plegat ja donava l'ambientació de lo solitària que anava a ser la cosa.

Per cert, que el tren que vaig agafar era un nou model que no havia vist mai. Alguns recordareu que comentava que per aquí hi ha un pilot de models diferents de trens circulant... doncs ja en tenim un altre! :-)

Volava amb la companyia letona Air Baltic, i em va sorprendre que l'avió que anàvem a utilitzar era bastant petitot i funcionava amb hèlices! Com mola! L'avió era un Fokker 50 (meet the fockers!), amb dos seients a cada banda del passadís, i tenia la particularitat que les ales estaven per damunt de la línea de finestretes, i que les rodes de l'avió estaven sota les ales, amb lo qual podies veure com s'obrien i tancaven des de dins. Vaja, que potser ja hi heu pujat, a un Fokker, vosaltres, però jo no, així que ho vaig trobar molt divertit.

Després d'un parell d'hores i cap incident, vam arribar a l'aeroport de Riga, on calia agafar un bus fins la ciutat. Aquí els busos funcionen tal que tu entres i t'asseus, i una senyora (sol ser senyora) va passant per tots els noupujats i els hi ven el corresponent bitllet. Tot molt còmode. Com a detall, per cert, anar de l'aeroport a la ciutat em va costar 0,40 euros. Si hi ha una cosa especialment barata, però, dins la general baratesa de tot plegat, són els transports :-)

L'alberg que ja havia reservat amb antelació estava pràcticament al centre de la ciutat, en situació inmillorable, i se'm va assignar un llit en una habitació de 10. Així que vaig deixar els trastos i em vaig disposar a fer una primera exploració de la ciutat.

El primer que notes és que, si t'esperes algo una mica inavançat o descuidat, vas bé. La ciutat (vaja, el centre) està plena de parcs super verds, ordenats, cuidats, oberts, i tot està tremendament net. Tot el centre, com a conjunt, és també (veig que anem d'això, últimament) patrimoni mundial de la UNESCO, i, tot i que no és espectacular, crec que s'ho val. No hi ha gaire res a destacar, però tot plegat és atractivament aleatori i harmònic, amb alguns edificis i esglésies de consideració. De totes maneres, crec que em van molar més els parcs, a mi... Si una cosa sabia de Riga, que tampoc en sabia tantes, de coses, és que l'òrgan de la catedral és mundialment famós, i tenia certa curiositat per veure'l, sabent com sabeu que tinc especial predilecció pels òrgans (i per les catedrals!). Doncs dissortadament, vaig arribar allà i hi havia un gran andami cobrint-lo, i una bona colla de tubs per allà terra en un racó. :-( Doncs ja veus...

Per desgràcia, es veu que aquell cap de setmana la selecció letona de futbol jugava amb Irlanda del Nord (enquadrats al mateix grup que Espanya, per cert - de fet Espanya vs Letònia van jugar pocs dies més tard -), amb lo que va suposar que la ciutat estigués abarrotada de nord-irlandesos borratxos donant la nota. N'hi havia moltíssims, varios centenars, i ho van omplir tot de les seves banderes pro-Ulster i la unitat britànica i "One nation, two islands" i tota la pesca. Si ja de per si centenars de britànics borratxos no fan massa el pes, mai he tingut gaire predilecció per aquests nord-irlandesos unionistes, accentuada quan vaig estar a Belfast. Només comentar el detall que (hi vaig estar fa 6 anys, i potser ha canviat) les pintades i reivindicacions dels irlandesos eren generalment romàntiques i de record a les seves víctimes i herois, mentre que els unionistes només pintaven i proclamaven agressivitat, amenaces i violència.

Així que me'ls mirava amb força recel, aquests centenars de paios de mitjana edat, amb cara de bulldog, plens de tatuatges i creixentment borratxos, i sincerament, he de confessar que m'esperava que la liéssin un bon pilot per la nit. Me n'alegro, ja avanço, d'haver-me equivocat.

Perquè de totes maneres, no seria cap novetat, això de turistes en massa borratxos liant-la, a Riga. Al ser un pais d'obertura relativament recent, i molt barat per molta gent, s'ha convertit sobtadament en una meca de la festa, amb el pilot de "clubs" nocturns que solen abundar als països de l'est. De fet vaig llegir fa poc que a un grup de turistes britànics borratxos d'aquests no se'ls va acudir altra cosa que posar-se a pixar al Monument de la Llibertat, autèntic símbol nacional, i això ni a les autoritats ni als locals de a pie no els hi va molar un pèl, i els van encarcelar per 15 dies o així. Tingueu en compte que estem parlant d'un país que ha aconseguit la seva independència fa només 15 anys, i els elements identitaris nacionals són sensiblement importants per ells.

Els locals, pel que vaig poder comprovar, no n'estan necessàriament satisfets, d'aquesta obertura, i sobretot del tipus de visitants que hi van a parar...

D'altres locals però (això de viatjar sol sempre està bé perquè tens més oportunitats de conèixer a gent i endinsar-te en la realitat diària de la cosa), també em van comentar que algunes noies, a la que veuen (senten) algú parlant anglès, comencen a humitejar-se, per algun motiu inexplicable, i òbviament aquest boca-orella també n'atrau a més, d'anglo-parlants.

També és cert que hi ha moltes més noies que nois, i que els nois no són allò que dius uns adonis... així que tot té una explicació! :-)

Les noies per lo general, per cert, anaven d'allò més posades, de tacons i minifalda, i era tot curiós veure-les a totes caminant per les llambordes que cobrien la ciutat vella amb els taconarros, sense mirar el terra i tot apanyades... realment, per lluïr s'ha de patir eh! :-D

I així va anar passant el primer dia de solitud en aquestes terres bàltiques. He de confessar que no estic acostumat a estar sol sense res específic a fer. És a dir: si estic sol, o estic a casa, o estic fent algo concret i tinc un objectiu, però estar sol amb tot el temps per davant i el món plè de possibilitats, aquest primer dia, va ser una sensació relativament novedosa, que en algun moment em va desconcertar i em vaig trobar amb alguns buits que no vaig saber bé com omplir, com ara veient un rato del Letònia vs Irlanda del Nord de marres a l'alberg :-D

A l'hora de sopar vaig anar a parar a un restaurant del rollo self-service que tampoc mai havia vist, i que em va semblar un triomfasso: al principi agafes un bol, i vas passant per la barra, on hi ha ni més ni menys que 31 verdures, 4 pastes, 6 bolets, 5 carns i 6 peixos i mariscs per triar i ficar al bol, tot cru. Quan ja no hi cap res més, li dones al paio del final de la barra, i t'ho passa per la planxa en una de les 12 possibles salses a escollir, t'ho torna a ficar al bol i ja ho tens. La veritat és que deliciós, plè d'infinites possibilitats, i ben barat! Hi vaig tornar i tot, al lloc aquest de combinacions infinites! Es deia Dada, per a qui li interessi! :-)

Després de sopar i donar una volta bastant desencisadora pel centre, plè dels esmentats clubs d'striptease i turistes britànics a punta pala, donant voltes perdut i desconcertat, vaig entreveure, a través d'unes finestres a nivell de carrer, un grup tocant davant d'una massa entregada. I vaig decidir que aquest seria el meu lloc. La cosa es deia "Cetri Balti Krekli" i va resultar ser el club letó patriòtic per excel.lència, punxant tots els èxits nacionals. I el grup que tocava, a la vegada, era un grup relativament conegut i apreciat entre la població letona. No fa falta dir que de guiri no en vaig veure ni un, així que mira que bé!

Com sempre que passa quan vas a un lloc de festa sol, al no tenir massa ningú amb qui parlar, a part que esporàdicament, acabes bebent més del que fas normalment, així que vaig acabar, irremediablement, amb una torta considerable. Destacarem per una banda que, pel que sembla, és costum per aquí que els nois treguin a les noies a ballar, com als vells temps :-) Per altra, em vaig trobar una penya que ja havia vist abans, primer en un campanar / mirador al que havia pujat, i després al Dada on vaig sopar. Com que ens va fer gràcia a tots, creuant-nos també aquí, vam començar a parlar i a unir els nostres destins nocturns. I em van dir que també estaven al lloc on havia dinat, cosa que jo no vaig pas notar. Que petita que és Riga!

Així que anar fent anar fent va passar la nit, i va arribar l'hora de, tot tocat com un turista qualsevol, buscar el meu hostal i llit en la foscor. I me'n vaig sortir prou bé :-p

Pel matí, al cap de dos o tres hores, no més, i amb una mica de ressaca (recordem que a la meva avançada edat ja no estic per aquests trotes), em vaig aixecar enmig d'un dia calorós i assolellat, perfecte per un dia de platja.

La platja en qüestió està a Jurmala, a una mitja hora de tren. Per arribar a l'estació, abans que res, vaig haver de creuar un mercat rus de lo més autèntic, tot ple de russos (ho notes fàcilment, a les cares :-)) i amb la impressió d'estar enclat una trentena d'anys enrera (almenys 20!), conservant tot plegat amb un encant de lo més característic. Hem de dir que a Riga ciutat hi deu haver al voltant d'un 50% de letons i un 50% de russos, deguts a la inmigració "suggerida" durant èpoques soviètiques. Passat el mercat, per acabar-ho d'adobar, hi havia un edifici de lo més soviètic, construït als anys 50 i preparat per lluïr una foto de l'Stalin de metres i metres. Per sort, a l'Stalin li va donar per morir-se abans que l'edifici fos inaugurat, així que al final se la van estalviar. L'edifici és del mateix estil que les 7 famoses torres que hi ha a Moscú i que són conegudes com les 7 bessones, rascacels estalinistes, i la veritat és que bastant impressionants. Sempre els he volgut veure, aquests rascacels, i la veritat és que no sabia que a Riga no hagués cap, així que va ser una fantàsticament agradable sorpresa trobar-me'l!

De la relació dels russos i soviètics amb els letons i Letònia, ja n'anirem parlant tota l'estona, i amb més detall cap al final. Tot plegat em va semblar molt fascinant!

El tren, un cop agafat, era totalment rústic i, deixa'm dir, de seients "ferms" :-) Curiosament estava majoritàriament plè de dones d'edat avançada, soles. No sé si l'explicació serà que a Letònia hi ha més d'un 55% de dones, i que és el païs d'Europa amb índex de natalitat més baix, amb lo que la mitjana d'edat és bastant avançada, cosa que pots notar fàcilment. Dues dades curioses!

Una altra dada, tot posat ben desordenat com podeu comprovar, és que moltíssima gent fuma, aquí. Cosa que no és extranya si pensem que el tabac (Marlboro per exemple, marques locals menys) val 1 euro el paquet. Per altra banda però, és curiós veure que no hi ha ni una sola burilla al terra (bé, si que n'hi ha! Les dels guiris!), ja que totes les papereres van equipades amb un posa-burilles que tothom, molt cívicament, utilitza.

De fet ja us dic que qui es pensés que això estaria tot una mica descuidat i brut... doncs ni parlar-ne. La gent d'allò més cívica, i tot tenia, excepte suburbis de les afores - però això passa a tot arreu - una gran pinta. Fins i tot hi havia un carril bici que resseguia tota la via des de Riga a Jurmala, tot maco ell, i que molta gent utilitzava.

Jurmala en si no és un poble, sino una "zona"/resort de platja, especialment popular en temps soviètics i anteriors, on va era una de les destinacions de platja més visitades, com ho demostra la quantitat de restaurants, hotels, mansions i clíniques (era un reconegut centre de salut, també), però que ara està una mica de capa caiguda. El tren para en 4 o 5 estacions, a la zona, i el que sàviament vaig decidir fer va ser baixar-me en una d'elles (la més llunyana) i agafar-lo de tornada en alguna altra. La civilització no es troba a peu de platja, com estem acostumats, sino que tens tots els carrers i cases i restaurants i botigues, després un tros de bosc, i de cop, la platja, una animalada de 30 quilòmetres de llarg de sorra blanca i fina i compacta, i molt inexplotada.

El que la sorra fos compacta la fa perfecte per caminar, i diumenge al matí / migdia com era, sembla ser que jo no vaig ser l'únic que va tenir aquesta idea. Centenars de persones, en grupets familiars, parelles, solitaris, de totes les edats, omplien la platja caminant amunt i avall. Si bé no feia massa calor, fins i tot algú tenia el valor de banyar-se! I val a dir que la platja era lo seu de guapa. Si bé l'aigua no és la més neta que he vist. Com a detall en quan a la fredor de l'aigua... a l'hivern tota la badia de Riga (us convido a que mireu un mapa perquè entengueu bé com és, aquesta badia) es congela, ja que queda com "tancada", i és realment poc fonda.

Però aquests letons són uns valents! Per exemple, hi havia un pilot de iaios sense samarreta jugant enèrgicament a volei-platja. I la veritat és que ho feien lo seu de bé. És curiós, però sembla ser que Letònia és una potència, en volei-platja! Qui ho hagués de dir!

Com que sóc un agonies, finalment vaig patejar fins l'estació més llunyana, i tot plegat em va portar ben bé ben bé unes 3 hores, que ja és lo seu. Això si, la cosa va ser de lo més relaxant i els aires del mar van anar la mar de bé (valgui la redundància) per recuperar-me 100% de la ressaca! Però quan per fi volia sortir de la platja, travessar el bosc i tornar a la civilització, vaig acabar resseguint una espècie de curiós camí de fusta pel mig del bosc (de dos quilòmetres! no sé si era per escoles, o per veure'l al mig de la neu, o què, però era tot extrany, allà... ja us en posaré una foto per aquí baix), que em va deixar, quan me'n vaig adonar, al quinto pino. I em va tocar caminar una altra mitja hora fins a l'estació, bordejant la carretera, unes llacunes i unes xaboles també que tela.

Un cop de tornada a Riga, que encara era força de dia, i després d'estar una estona veient què es coïa a l'hotel, vaig decidir passar-me pel l'Andrejsala. L'Andrejsala són, originalment, uns edificis abandonats al port, que uns quants anys enrere van ser ocupats per gent que va decidir muntar-hi exposicions, bars, clubs i històries alternatives vàries. En tenia tot de positives referències, així que era una de les visites obligades de la meva estança.

Per arribar-hi, havia de creuar el parc principal de Riga, que envolta tot el centre, i que està basat en un canal artificial amb uns fantàstics jardins que l'acolleixen. A part de gèisers, caminets encantadors i raconets romàntics per parelles tortolites, vaig veure una cosa tot curiosa. Creuant el canal hi havia tot de ponts, generalment molt apanyats i bonics. Quan em vaig acostar a un d'ells, vaig veure que estava absolutament abarrotat de candaus enganxats (com veureu a les afotos). Quan m'hi vaig acostar encara més, vaig veure que cada candau duia el nom de dues persones i una data. I és que aquí és costum que, quan una parella es casa, enganxi un candau amb els seus noms i la data del casament. No sé si el que fan després és llançar la clau a l'aigua, del pal aquí estem, encadenats per sempre i sense escapatòria, però en tot cas és ben curiós i n'hi ha moltíssims.

I d'aquí el títol del post :-)

Per altra banda, lo de les flors... Aquí els hi encanten les flors. Tothom dóna flors a tothom i hi ha un pilot de botigues de flors. Quan algú espera a algú altre a l'aeroport, l'espera amb unes flors. Quan hi ha un casament (tornem-hi) els convidats, en comptes de tirar-lis arròs, els hi dónen un pom de flors als nuvis (que no sé què en faran, al final, amb tantes flors! Imagineu-vos els "típics" 200 convidats, que vénen a ser un centenar de poms...). Flors i flors i més flors per tot arreu.

Flors i candaus.

I un home solitari! (que aquest sóc jo!)

Bueno, que me'n vaig una mica (una mica?) per les branques! L'Andrejsala es troba al nord del centre, i just al costat del riu (està clar que havia de ser per allà, si hi ha un port), i la veritat és que em va semblar un fracàs de molt de cuidado. La zona té el seu atractiu decadent, plena de magatzems "abandonats" plens de graffitis i històries, i unes grues arrovellades que no es feien servir des de temps soviètics, però estava tot xapat, i només hi havia alguns grupets fent botellón per allà fora. Que no és necessàriament artístic. Vaig anar a preguntar una mica, i la única resposta que en vaig treure va ser un "no, avui no". Així que no, avui diumenge al vespre no va ser un bon dia per passar-se per allà. Una pena.

De totes maneres, la posta de sol que es començava a albirar des d'allà era d'aquelles que prometia prometia. I va complir! Tant des d'allà com des del camí de tornada cap al centre, tot frustrat amb l'Andrejsala dels pebrots, la lluminositat no va ser objecte de cap mena de queixa!

Enfrentem-nos amb la realitat: estava petat! Havia dormit una merda, m'havia aixecat amb ressaca, i havia caminat un pilot. Vaig decidir anar a sopar algo i directament, pirar-me a fer una nit de socialització amb els companys hostelers i, sobretot, amb el llit!

Una noia letona que conec m'havia recomanat que anés a sopar al Chili Pica, que és com una cadena que es troba escampada per tot Riga (i m'imagino que más allá). Es clar, jo em pensava que seria del rollo mexicà, o si més no picant (el chili pica!), o ves a saber, rollo tapetes pica-pica. Però resulta que a Letònia la c es pronuncia zz, i a fi de comptes el Chili Pica era Chili Pizza!! O sigui que era una pizzeria vil i cruel! Juas!

Cap allà vaig anar de totes maneres. I la pizza no estava pas tan bona, però vaja, és Letònia, suposo que tampoc en serà l'especialitat! Destacarem que la vaig acompanyar per una "sana" i inalcohòlica coca-cola, la pizza :-D Només pensar en una birra (encara) l'estómac se'm removia una mica! Si que és cert que l'edat no perdona i ja no estic por estos trotes! Que trist, no? :-D

Al lloc aquest donava la casualitat que hi havia uns espanyols, concretament un parell d'homes quarentons amb els seus fills (un per cap) mascles quillacos adolescents. I la veritat és que donaven la nota cosa mala, demostrant ser uns catetos de cuidado i sense pagar cap respecte absolutament a ningú, demanant els plats en espanyol ja que no tenien ni papa d'anglès, i inclús mosquejant-se i enrient-se de la pobra cambrera quan aquesta no els entenia.

Realment hi ha poques coses més patètiques que aquella penya que està orgullosa de la seva pròpia estupidesa i ignorància. Doncs aquests déu n'hi dó.

A banda d'això, serà dels llocs on he anat on n'he vist menys, d'espanyols! Que també està bé!

Me'n vaig anar seguidament a l'hostal, tot comprovant que encara quedaven alguns nordirlandesos perduts entre birra i birra. A l'arribar vaig trobar-me a tothom mirant una peli (12 monos) que no havia vist i que estava a mitges. Vaig intentar agafar-la al vol, però nano, no pillava res, així que vaig acabar amb la noia de la recepció i tota la gent que anava entrant i sortint. I la cosa estava força activa i vaig conèixer un pilot de gent, com és típic d'aquests llocs.

Quan ja s'anava fent tard i estava a punt de retirar-me va aparèixer un paio tot sol i extrany, molt masculí ell, amb cara sèria i una mica atemoridora, demanant una habitació senzilla per una nit. Resulta que no n'hi havien i, a contracor, va haver d'agafar un dormitori, casualment el meu. El nano se'n va anar directament a dormir, sense dir gaire res a ningú, i al cap de poc me n'hi vaig anar jo també, aquest cop si, però, havent-me permès un parell de birres!

A les cinc del matí, el despertador del paio extrany (que era lituà - no és que això vulgui dir res, però - ) va sonar i el nano va marxar relativament sigilosament. Hummm... em va fer una pinta una mica sospitosa, i com a mínim era agent secret o algo!

He de confessar una cosa! Alguns ja ho sabreu... humm... ronco! Oh si! I, pel que diuen aquells que han tingut la oportunitat de sentir-ho en les seves carns, es veu que ronco força, quan m'hi poso! I no sé si va ser abans de que el lituà marxés o no, que vaig notar que algú em sacsejava una mica. I era una noia australiana que hi havia a l'habitació. La conversa va anar tal que així:

"Huh?"

"Ehem... sorry... you are making A LOT of noise..."

"Ahhm... sorry for that"

I seguidament em vaig posar de perfil, on les probabilitats de sorolls respiratoris involuntaris són certament més baixes. He de dir que no és el primer cop que em passa alguna cosa així, dormint en habitacions comunitàries... què hi puc fer, pobre de mi? Potser repartir taps a la meva arribada? M'ho pensaré...

Tot i així, i fent conya amb els companys d'habitació, em vaig aixecar tot animat! Com que això de Riga se'm queda petit, i encara em quedava un altre dia, aquest dilluns assolellat l'anava a gastar a l'altra excursió recomanada, que no és altra que Sigulda, que es veu que és tot un paraís a l'aire lliure i molt bonic i tal.

A veure doncs.

Per anar-hi havia d'agafar un bus, i abans d'agafar-lo vaig decidir ser un tio previsor i passar pel super a comprar-me un picnic, que disfrutaria escalonadament durant el dia. Tot plegat estava anant de maravella, vaig comprar-ho tot, vaig trobar el bus correcte, hi vaig pujar i em vaig asseure còmodament (no estava malament, el bus). Al cap de poc vaig notar-me assedegat, així que vaig rebuscar a la bossa per la meva recent comprada fresca ampolla d'aigua... però ai l'as! Òbviament jo volia comprar aigua mineral natural sense bombolles ni res, però es veu que els meus coneixements de letó no van ser suficients al desxifrar l'etiqueta, perquè així que vaig obrir-la, una cascada de gas i bombolles va sortir disparada en totes direccions, mullant-me a mi (molt), a la bona senyora que tenia al costat (no tant) i a la noia del seient de davant (menys), i provocant la mirada inquisidora de tot el bus. La senyora del costat, russa ella, i com a tal, freda i no massa parladora, sense ni dir res ni canviar l'expressió de la cara, va rebuscar al seu bolso i em va fer entrega d'un parell de kleenex que, per què no dir-ho, em van anar la mar de bé :-)

De totes maneres, l'aigua era de marca Everest, que a mi em va semblar de lo més pur i cristal.lí, com perquè estigués plè de fastidioses bombolletes! Hrrummm!!

Sense més accidents vam arribar a Sigulda, a no més d'una hora de camí, i reconegut com un dels llocs més bells i visitats de Letònia, popular entre letons i estrangers. El perquè d'aquesta popularitat resideix en la càrrega històrica del lloc, amb castells i d'altres històries que ja us explicaré, i la seva situació a l'extrem de la vall del Gauja, un parc nacional molt celebrat.

A la hora de la veritat, però, Sigulda és una ciutadeta bastant modesta, això si força cuidada i apanyada, amb els seus (inevitables) amples parcs i una gran tranquilitat general (de dilluns al matí). Dels castells no en queda gran cosa més que quatre parets contades, i la vall dista força de ser dramàtica (sobretot si vens de Noruega!), tot i que és atractiva i agradable, això si que ho té. Un parell de dades que em van fer gràcia és que es veu que aquí hi ha la tercera cascada més alta dels bàltics, amb una alçada de 2,3 metres. A la vegada, també hi ha una paret vertical argilosa especialment alta. Té 11 metres. Un parell de setmanes enrere (i un parell de posts), si recordeu la visita als fiords.... hi havien cascades de 800 metres i una paret vertical (el Trollveggen) de 1100. Les dades són catxondes, però :-)

Però no és dramatisme, indubtablement, el que havia vingut a buscar aquí, sino boscos gentils i solitaris. I d'això n'està ben plè. Equipat amb un mapa no gens detallat, vaig començar a caminar pels boscos cap a un mirador proper al riu, i a partir d'aquí cap a un petit gorg (de 6 o 7 metres, suposo) que indicava per allà. Però noi, serà que no m'ho vaig mirar bé, o el mapa no ho indicava prou, però vaig començar a caminar i caminar pel bosc, i caminar creuant prats, i caminar i caminar, i em va donar a mi la sensació que em vaig perdre una mica. I quan per fi em vaig aconseguir trobar, gràcies a una antena de televisió propera, estava totalment al quinto pino!

Això si, vaig tenir una visió de l'agricultura letona que no hagués tingut de cap altra manera :-D

Finalment, vaig tornar a on havia començat al cap d'un parell d'hores ben bones. Les atraccions de Sigulda en si són el castell nou, una mansió del segle XIX que ara és un restaurant, i el castell vell, quatre parets dins el recinte de les quals ara hi ha una espècie d'auditori.

Les altres coses estan a l'altra banda del riu, i tècnicament això ja no serà Sigulda, sino que serà el poble veí de Turaida. Per creuar el riu, ho pots fer pel vulgar pont on creuen els cotxes, o mitjançant un telefèric construït cap als anys 60 que promocionen molt a tot arreu, més que res perquè no és gaire útil i l'han d'amortitzar com sigui, ja que no crec que massa massa gent l'utilitzi. Jo el vaig utilitzar per fer país i tal, però es va demostrar que no era pas estrictament necessari.

Al cantó de Turaida hi ha un castell, el castell de Turaida, molt fotogènic ell, i el que sorpressivament va ser el punt culminant de la visita: la cova de Gutmanis i d'altres adjacents. La informació prèvia, respecte a la cova aquesta, deia que era la més gran dels bàltics, amb uns 20 metres d'alt uns 15 de fons i uns 15 d'ample, cosa que tot plegat tampoc prometia tant. A l'arribar allà, però, vaig comprovar que tota la zona era extranyament argilosa, i que a les rodalies de la cova hi havia tot d'inscripcions en l'argila de gent que passava per allà. Però a l'arribar a la cova en si la cosa sortia de mida, ja que absolutament tota ella, parets i sostre i voltants, estava plena d'inscripcions, unes sobreposades amb les altres, i datant de totes les èpoques, construint una visió d'art anònim colectiu de lo més bizarra i atraient. La més antiga que vaig ser capaç de descobrir durant la bona estona que vaig restar embadalit mirant-m'ho tot, datava de 1820, però vaig llegir que n'hi havia de fins al 1668! A dia d'avui, està prohibit fer-n'hi de noves, d'inscripcions, per preservar les que ja hi han. No sé si enteneu ben bé el que vull dir, amb "inscripcions"... espero que la foto que poso més avall us ajudi!

De fet, relativa a aquesta cova hi ha una llegenda que, si bé no solo ser molt donat a explicar llegendes aquí, em va tocar una mica el cor i explicaré: Allà a principis del segle XVII, en aquesta zona s'estava lliurant una guerra entre Suècia i Polònia. En algun moment de la batalla, algú provinent del castell de Turaida, quan buscava supervivents, va trobar a una nena petita abandonada que semblava no ser de ningú, així que se la va apropiar i educar, donant-li el nom de Maija. Quan va crèixer, sembla que la nena es va convertir en una mossota de lo més eixirida i, perquè no dir-ho, sexualment adorable, i com no li van començar a sortir pretendents. Ella, però, es va enamorar del jardiner del castell, un jove ben plantat anomenat Viktor, i la feliç parelleta tenia el costum de trobar-se habitualment a la cova de Gutmanis, suposo que per dur a terme les seves fantasies amoroses (això no ho vaig llegir enlloc, però vaja, que sembla obvi).

Un parell de soldats polonesos (havien de ser polonesos!) que havien deixat el seu exèrcit, s'havien establert permanentment a la zona. Un d'ells, que fins i tot us diré que es deia Jakubowski, es va enamorar perdudament de la jove Maija. Ell insistia i insistia, però ella el rebutjava una vegada rere l'altre, fidel al seu amor vers en Viktor. Un dia, en Jakubowski, fart ja de tanta negativa, li va fer arribar una carta a la noia, fent-se passar per en Viktor, i citant-la a tal dia i a tal hora a la cova en qüetsió.

Quan la noia, tota innocent, va arribar allà, els dos polonesos l'estaven esperant, amb la no gens pura intenció de beneficiar-se-la amatòriament. La noia, desesperada, li va dir al polac que, si la deixava marxar en pau i no abusava d'ella, li donaria la bufanda que portava, que resulta que era màgica, i que li serviria per protegir-se de les espases dels enemics, ja que era resistent a tot tipus d'espases i que si no s'ho creia, que provés!

El polonès, no gens llest, es va creure les falòrnies de la noia (si que devia de ser atractiva, si...) i per comprovar-ho va desenfundar la seva pròpia espasa i va etzibar-li un bon cop directe a la bufanda.

No fa falta dir que la bufanda, de màgica no en tenia res, i el bell cap de la noia va sortir disparat i rodolant per allà a la cova. El que passa després no té massa importància i allargaria la història innecessàriament, però la noia va preferir morir que ser-li infidel al seu estimat Viktor. I tot plegat, si bé una mica over the top dramàtic, pues té la seva cosa.

De fet, això pot ser veritat o mentida, però al costat del castell de Turaida hi ha una tomba i una làpida que posa "Turaidas Roze 1601-1620". Perquè no us ho havia dit, però a la noia, si bé es deia Maija, li deien la Rosa de Turaida.

I això és tot :-)

De tornada vaig fàcilment comprovar que no feia gens de falta agafar el telefèric, així que vaig anar caminant pel pont, arribant no gaire més tard a Sigulda i, després de donar un cop d'ull a la pista de Bobsleigh que hi havia -no n'havia vist pas mai cap, de pista de bobsleigh-, em vaig dirigir, confessem que tot petat, cap a l'estació de bus, on una senyora de 70 anys amb un anglès perfecte em va amablement indicar quin era el bus que havia d'agafar.

Vaig arribar a Riga sense incidents i quasi de nit, donant-me temps a poca cosa més que dutxar-me, passar de nou per aquell restaurant triomfador del primer dia (el del self-service), comprovar amb alegria que ja no quedaven nord-irlandesos, anar a fer unes birres tranquiles de dilluns a la nit, i anar a parar a l'hotel per acabar xerrant amb els currantes fins les tantes :-D

El que em va fer molta il.lusió, un cop vaig retirar-me als meus aposentos, és que hi havia un paio nou que roncava de la hòstia, i que estic totalment segur que va silenciar totalment qualsevol intent que jo pogués fer. Evidemnent a mi això me la sua, i em vaig sobar ben i ben aviat :-)

El matí següent ja era el meu últim matí, abans que hagués d'agafar l'avió de tornada allà a les 6 de la tarda. Em quedaven encara un parell de coses imprescindibles a fer, així que em vaig espavilar ràpid i cap a allà que vaig córrer.

La primera d'elles era el Museu de la Ocupació, una exposició diuen que escencial per entendre la realitat del pais. La veritat és que la realitat històrica del pais jo ja la coneixia més o menys, i el museu em va decepcionar una miqueta, centrant-se sobretot en la segona guerra mundial, on Letònia va passar de mans soviètiques a alemanyes i a soviètiques altre cop, més que en els 40 anys d'ocupació soviètica en si, que és el que més m'interessava a mi, i que la veritat és que estava una mica pobrement cobert.

Tot i així, em vaig llegir el museu de pe a pa, i és suficientment interessant!

Fora del centre medieval, pel que és conegut Riga, arquitectònicament, és per un barri amb molts edificis d'art noveau ("modernistes", podríem dir) molt prominents. Per arribar-hi vaig haver de passar per la catedral ortodoxa, primera que he vist mai, i reconstruida (com moltes d'altres) després que durant temps soviètics fos demolida. un cop a la zona en si, la veritat és que n'hi havia forces, d'edificis art nouveau, i la veritat és que eren força interessants, amb curioses formes i figures humanes i animals per tot arreu.

També en aquella zona hi havia les embaixades, ocupant inclús alguns d'aquests edificis. Com a dada curiosa, no diríeu mai amb quin pais comparteix edifici l'embaixada espanyola. De fet, aquesta podria ser una bona pregunta per un dels meus concursos, ja que d'aquí poc n'haurem de fer algun, tenint en compte que la nostra propera vinguda, com ja veurem en inmediats posts, s'acosta ràpidament. De totes maneres, ja pensaré algo més, i us diré que el pais en qüestió és... Uzbekistan! :-/

I ja poca cosa més. Passar per l'hostal a recollir els trastos i agafar el bus que em portaria a l'aeroport. Quan ja hi arribàvem, a l'aeroport, de fet a les mateixes pistes, vaig veure una bona col.lecció d'avions de guerra i helicòpters soviètics, que feien la seva fantàstica patxoca. Com que anava amb temps -no sigui cas, coneixent experiències passades- vaig anar a informació a preguntar tot emocionat que què era, allò, i si es podia veure. I es veu que si, que es podia. És més, era el museu de l'aviació! Però nois, el meu goso en un poso, perquè a l'arribar a la facturació, hi havia la cua més gran de la història! Només hi havia una "finestreta" oberta, i vaig tardar uns 45 minuts ben bons a facturar (i encara perquè algú va veure el percal i va decidir obrir més finestretes!). I d'avions i helicòpters, res :-(

El vol, en un avorrit boeing sense hèlices ni res, va transcórrer sense incidents, i el tren cap a casa va ser gratuït per gentilesa involuntària del senyor revisor despistat!

Tot plegat un bon preàmbul per ser rebut com em mereixo a casa, amb un sopar fantàstic i una mestressa que, com no, donada la meva excepcionalitat, m'enyorava molt i tal. Els detalls però, els deixo a la imaginació de cadascú!

I ho deixarem aquí, endinsant-nos ja directament a la tardor i als inminents preparatius per la meva nostra marxa de Noruega. Mentrestant, però, anem disfrutant-ho!

Igual que vosaltres!

Unes afotos, sieso:

El centre de la ciutat de Riga està considerat patrimoni de la humanitat per la UNESCO. Aquí podeu comprovar-ne per què, en aquesta vista panoràmica des d'un campanar adjacent. L'església grossa del mig és la catedral.


A part de l'harmonia aleatòria que la fa digna de tal distinció, el que tenia Riga molt també eren nord-irlandesos busca bronques reunits al voltant d'uns bars per turistes cèntrics. QUe no faltin uns quants anti-disturbis per si les mosques...


Potser l'edifici i vista singular més atractiva, del centre, és aquesta recarregada "Casa dels caps negres", traduïnt patillerament. El campanar del darrere, per cert, és des d'on està tirada la primera foto!


Però a banda d'edificis, a mi el que més em va agradar de Riga van ser els seus parcs, oberts, cuidats, i convidant a passar-hi unes estones ben agradables. Aquest és el que en podríem dir principal, amb el canal al voltant del qual està basat.


En un dels ponts d'aquest parc podem veure aquest abús de candaus. De fet estaven a la majoria de ponts, però aquest potser n'era el més popular. D'aquí un terç del títol del post. Si no sabeu què volen dir, els candaus, per cert, és que us heu saltat el post i heu anat directament a les fotos, així que vinga cap amunt ganduls! xD


El restaurant Dada va ser un dels grans descobriments de l'estada. Aquests dos satisfets senyors cuiners / parrillaires et parrillaven el que els hi donguéssis, a triar entre el pilot d'opcions que veieu en primer terme.


Aquest edifici estalinista, anomenat "carinyosament" entre els locals "El pastís d'aniversari de l'Stalin", dominava el barri rus de la ciutat. Si bé la significància no és gaire maca, l'edifici en si em resulta molt atraient, com confesso que ho fan aquests mega-rascacels soviètics...


Aquell segon matí el vaig passar a Jurmala, a la platja. Una platja ben llarga i de sorra ben blanca i fina. No va ser una idea molt original, no, passar-hi el matí, ja que estava plena de gent que va pensar el mateix. La platja era molt grossa i hi havia lloc per tots, de totes maneres :-) (si, ja sé que no hi ha gaire ningú, en aquesta foto! És que he anat a triar la que hi havia més gent, home!)


I tota la llargària estava acompanyada d'un dens bosc de pins crescut a les dunes que l'aïllava ben encertadament de la civilització, creant una atmòsfera totalment diferent en ben pocs metres.


Endinsant-me endinsant-me al bosc de marres em vaig perdre una mica, però és que tenia curiositat per saber on arribava aquest extrany camí i elaborat camí, de més de dos quilòmetres, que anava sortejant tots els arbres de formes curioses...


De tornada a Riga vaig passar per l'Andrejsala, una zona al port antic on se suposa que hi havia d'haver alguna espècie d'escena alternativa i artística. Dissortadament no vaig triar el millor moment, ja que no hi havia gaire ni déu. Ara, la zona en si tenia un atractiu decadent interessant, com aquestes grues abandonades des de fa una pila d'anys.


De tornada al centre però, vaig enganxar una posta de sol d'aquelles que mola, a la qual li vaig tirar unes afotos d'aquelles que molen, també.


El dia següent l'enclavament a visitar era Sigulda, famós pels seus castells. Aquí veiem el castell de Turaida, tot petit i rosat, des de l'altre cantó de la vall.


Una cosa curiosa, que vaig veure a Sigulda com suposo hagués pogut veure a qualsevol altre lloc, és que els cementiris tenien una petita parceleta amb un banc per cada inquilí, lo que els feia d'allò més espaiosos. Ja no només no són ninxols de merda, sino que fins i tot ténen jardinet particular! Vaja vaja!


I a Sigulda em vaig perdre, si, què passa! I no només una mica, que em vaig perdre un pilot! Aquesta antena de televisió, típicament de l'est, que feia força patxoca i tot, em va servir per trobar-me, i descobrir-me ben lluny d'on pretenia ser!


Un altre dels "castells" de la zona, i la única foto on apareixo en aquesta tongada, tot mantenint una conversa transbàltica!


El gran highlight de la visita a Sigulda va ser, però, inesperadament, la cova de Gutmanis, amb les seves inscripcions en superfície argilosa. Tota ella n'estava coberta, i feia una vista general d'allò més curiosa.


Aquí veiem un detall d'una de les inscripcions currades (típicament, les més antigues estaven força més treballades que les més noves), en concret de 1879. De totes maneres, tot plegat sembla una mica dèbil... ja que si passes la mà per la paret de la cova (cosa que se t'encoratja a NO fer) t'emportes un pilot de sorreta inevitablement...


De tornada a Riga, i quasi per últim, un exemple d'edifici Art Noveau, net i polit i plè de cares i extranys motius naturals. N'hi havia un barri ben ple, d'edificis d'aquest pal!


No vull marxar sense ensenyar-vos aquesta curiosa costum que tenen els letons de traduïr els noms de persones. Em perdonareu per l'imperdonable reflex, però segur que us interessarà saber que havia de tocar l'Eltons Dzons, al cap de poc! :-D


Ara si, per últim últim, la intolerable cua que hi havia al aeroport, amb una "finestreta" per tots els vols, i que em va frustrar la meva visita al museu de l'aviació que prometia unes fotos de lo més blogables!! Molt malament!


I això és tot!! Un consell però! Letònia mola, i ben bé que faríeu d'anar-hi abans que l'escència en sigui totalment violada per turistes absurds i l'euro que hi ha d'entrar en un parell d'anys en destrossi els bons preus!

Dit aixòs, salut i a disfrutar! :-D