Sunday, June 22, 2008

The boys are back in town

I back a totes aquelles coses que solíem fer abans de marxar, i que en resum, són currar i planificar viatges. Ara estarem basats a la Gold Coast de nou, a casa del Bill i la Virgina, durant un parell de mesos, fins que l'Oscar i la Patry, els nostres primers il.lustres visitants, ens vinguin a veure. Això voldrà dir, com que ens trobarem a un miler de quilòmetres d'aquí, a Mackay, que caldrà reservar un temps per anar a buscar-los, cosa que es farà per una ruta interior plena d'atractius i força desconeguda pels guiris.

D'això, però, ja en parlarem al seu moment.

Abans que res, val a dir que la nostra col.laboració amb WorldNomads, que són la gent que organitzaven el tema de la furgo, ens ha reportat una altra alegria. Organitzen tot tipus de concursos viatgers, i un d'ells es diu "Where in the world is Sanchez?". En Sanchez és la seva mascota, i és aquest homenet escanyolit i taronja que haureu vist en algunes fotos de la furgo. Bé. Aquest concurs consisteix en fer fotos d'en Sanchez allà on puguis, i mensualment n'escolleixen la millor per fer-la (ehem) guanyadora mensual. I nosaltres som els guanyadors de maig! Amb aquesta foto:


El premi, sucós sucós, consisteix en una motxila, un kit mèdic portàtil excursionista, una guia Lonely Planet a escollir (que, pels encuriosits, és la "Southeast Asia in a shoestring", que esperem utilitzar alegrament l'any que vé), 3 mesos d'assegurança de viatges i samarretes i crema bronzejadora (ves). Tot plegat, si. Així que un premi ben completet.

Però això no és el millor: al guanyador final de l'any, li caurà un viatge al Perú durant 15 dies, avió i allotjament i tot plegat. I estic segur de que seré el guanyador.

Perquè veigueu que no sóc un golafre, el link del concurs és aquest: http://journals.worldnomads.com/travel-competitions/post/13930.aspx, i tothom pot participar-hi. Així que sort a tots! :-)

Tornant a la vida normal, la realitat és que tenim (i concretament jo, tinc) força feina endarrerida. Així que el plan és currar força i no fer masses coses blogables. Però bé, farem el que podrem! És un plan força interessant, de totes maneres, aquest de treballar molt durant un parell de mesos i viatjar un parell més. O el de treballar un any a Noruega i viatjar durant un altre any. Tot això són coses que ens haurem de plantejar, en la planificació del futur!

Però vaja, que anem als relats i a tot això que sol passar pel blog!

El primer cap de setmana després de la nostra tornada era un cap de setmana especial a Austràlia, i és que és el que anomenen l'Aniversari de la Reina, amb la qual cosa el dilluns era festa. Deixant de banda lo extrany que sembla que a un país fet i dret com Austràlia celebrin l'aniversari de la reina d'Anglaterra, la cosa curiosa és que no ho és, l'aniversari de la senyora en qüestió. I investigant investigant vaig descobrir que originalment es celebrava l'aniversari del rei George VI, cap allà als 1800s, i quan aquest va morir, doncs van deixar la data, que tan sols ha anat canviant de nom "King's birthday" a "Queen's birthday" segons bufin els vents.

Durant aquest finde, tot de coses passaven. La primera, que el City Council de la Gold Coast feia una mena de mostra de vehicles públics en un parc de per aquí. I nosaltres que vam anar-hi, esperant trobar-hi tractors amb rodes gegants i decepcionats de veure furgonetes i camions de la basura. I tot de nens, histèrics, saltant d'un a l'altre i tocant clàxons sense cap mena de mirament. Una tortura, vaja.


Així que nosaltres vam abandonar l'event força ràpid, i ens vam disposar a fer un relaxant passeig per la marina de Southport, que és com qui diu el centre administratiu de la Gold Coast. A la marina aquesta, a part de iots absolutament irreals i espectaculars, hi trobem aquesta curiosa capella flotant, que pots llogar pels teus casaments a alta mar (i que aposto a que la deuen llogar japonesos excèntrics un 90% de les vegades).


Una altra cosa que passava era una espècie de festival de cotxes cinquanteros maquejats i tot saltejat amb una mica de rock'n'roll. Dissortadament, la cosa sembla que era popular i nosaltres hi vam anar una mica de tard, i ens va ser absolutament impossible trobar cap mena d'aparcament. Així que ho vam deixar córrer.

Finalment, vam acabar anant a un dels llocs més populars de la Gold Coast: el casino! I no hi vam anar a jugar, no (Queensland és un estat amb força problemes de joc, val a dir-ho...), sino a dinar a un excel.lentíssim restaurant buffet lliure que nano, n'hi havia per llepar-se'ls. Qualitat, quantitat i un preu força raonable van fer les delícies de tots els presents.

I l'assortiment de pastissos no es quedava gens curt, no!


Durant aquesta setmana, ha tingut lloc el segon partit de les sèries de rugby que comentava uns quants posts enrere, l'"State of Origin" entre Queensland i New South Wales, que són al millor de tres partits. Amb la tranquilitat i perspectiva que suposa veure la cosa des d'un sofà, i amb la tele a pocs metres, et pots adonar de lo salvatges que són aquesta gent. I és que jo no havia vist mai massa rugby, val a dir-ho, però estic segur que el que havia vist no era tan cafre. En fi, una colla d'homenots xocant violentment uns contra els altres.

Finalment, Queensland va guanyar 30-0 i les sèries es decidiran en algun moment del juliol a Sydney. Pues aixòs!

Il.lustrant la notícia, una foto d'encontronàs violent entre un queenslander (maroon) i un newsouthwaler (blau).


De tant en quant, a sopar a casa dels Lewis, hi ha sessió de pa amb tomàquet!


Al carrer / barri / urbanització hi ha una bona colla de nens de l'edat d'en Jett, amb la qual cosa el nano té les tardes entretingudes després dels dolorosos matins aprenent a multiplicar sota la pacient vigilància de la Tiffany (que us podria explicar unes quantes frustracions). Aquí tenim als marrecs en qüestió.


Un dels propòsits que tenim és el de copar egoïstament tots els premis mensuals de les fotos d'en Sanchez, (la qual cosa suposaria un considerable estalvi en guies!), i per això hem anat exprimint tota la nostra inventiva.


Per cert, hem de dir que la cafetera exprés que hi ha a ca la Virginia i Bill és una autèntica maravella, i crea uns cafès millors que a qualsevol lloc que els he provat a Austràlia (i mira que es consideren força connossieurs, en segons quins ambients!)

Seguint amb les nostres ànsies de barrejar-nos amb la comunitat goldcostiana, assistint a tot festival o trobada que es convoqui per aquesta zona, i aprofitant per escapar de la pantalla, un dia d'aquests va tenir lloc el que anomenen, de manera molt fina, "À-la-carte" i que, explicat, vol dir que posen tot de xiringuitos en un parc i la penya es posa les botes.

Lo bo de la cosa és que els xiringuitos són representació de restaurants de les rodalies, i n'hi ha de tots colors i gustos, amb lo que vam tenir la oportunitat de tastar alegries vietnameses, mexicanes, malàisies i demés, a preus més que competitius. I vam descobrir també una bodega, just a Mt Tambourine, aquí al costat, que promet lo seu!

La cosa, això si, era més que popular!


Aquesta època de l'any, per cert, al bell mig de l'hivern (dóna gust, l'hivern, aquí! Al vespre i nit fa una mica de fresqueta, però durant el dia vas tranquil.lament amb pantalons curs i xancles!), l'aigua està més neta i blava i maca que mai, per aquí! Tot un gustàs!


I sembla que a l'hivern ens han dit que és quan les serps s'emparellen i estan més actives i agressives. Justament mentre nosaltres passàvem la tarda al costat de la platja tranquilament, en Bill, valent com és, estava fent rodanxes d'una serp que pul.lulava pel jardí i que, pel que sembla, és de les més verinoses que es troben a Austràlia. I quan vam arribar ens la vam trobar ben sotmesa a base de destralades...


I per si fos poca la diversificació, mentre la Tiffany i jo passejàvem la costa i en Bill esbudellava serps, en Jett havia marxat a pescar amb la Linda (germana de la Tiffany) i en Glen (parella de la germana de la Tiffany). I per ser vegetarià, li posava una gran afició, el nano a rentar les entranyes dels peixos!


S'ha de dir que la Linda és una bona filla i va portar la meitat dels peixos que van aconseguir a casa, així que aquest cap de setmana tindrem peixet!!

Per últim, i per acabar amb aquest post tan llarg (en el temps) però en el que tan poques coses passen, l'últim event de consideració al que hem assistit és el solstici d'hivern (que a les vostres latituds és el d'estiu). És a dir, el dia més curt de l'any. I es va fer fosc allà a les 17.30 de la tarda (ni idea de quan es va fer clar, tu!).

Fa un any, ben diferentment, vam passar el solstici gaudint del sol de mitjanit a les Lofoten. Aquest any, el lloc elegit ha estat Burleigh Heads, una de les platges de la Gold Coast, i una de les meves localitats preferides en aquesta zona. Penseu que la Gold Coast, en general, està força explotada, però Burleigh Heads sembla mantenir una mica de personalitat per si mateixa.

Com que aquests dies, al vespre, ja comença a fer una mica de fred, la Tiffany va tenir la oportunitat de desenpolvar la seva jaqueta de motorista, que extranyament (!) havia deixat a Austràlia la última vegada que havia vingut.


He de confessar que, basant-me en les fotos que havia vist abans de venir, la sèrie d'edificis i rascacels que omplen Surfers Paradise no em convencien en absolut. Però la veritat és que un cop aquí, trobo que dónen força el pego, i si bé Surfers Paradise segueix sense convèncer-me massa, l'skyline si que em mola. Burleigh Heads està a uns 10 quilòmetres al sud de Surfers, i tot plegat està unit per la platja. La posta de sol donava uns colors força espectaculars a tot plegat.


Així que ja era de nit a la nit més llarga de l'any. El Solstice Festival va resultar ser un carrer plè de paradetes amb un escenari a cada cantó i tot de coses que passaven, del pal de concertillos de tot tipus (volent dir, passant de rocketti agressiu a broadway en un obrir i tancar d'ulls), malabars, focs i històries. Tot plegat força popular.


El que més gràcia em va fer, però, va ser que en un cafè hi havia penya tocant a dins tota l'estona, i m'imagino que es van estalviar de pagar el permís, ja que s'estaven dins el bar amb les portes obertes, i com que a fora ja hi havia un gran escàndol, no donaven gaire el cante. Una sèrie de grups madurets fent punk van donar més que el pego i van ser el lloc on vam passar més estona, certament.


Però ai, aquí a Austràlia, encara que no ho sembli, aquestes activitats comunitàries acaben força d'hora, i si volíem continuar la nit d'aquesta espècie de Sant Joan hivernal a algun lloc, aprofitant que en Jett estava a càrrec de la familia, vam haver de moure'ns cap a la bacanal turística i festiva de Surfers. I així ho vam fer. Aquí tenim les llumetes convidants.


I això és tot... no hi ha plans de que passi gran cosa més en un futur proper, a part de seguir involucrant-nos en els events de la comunitat i passar les hores al davant d'aquesta pantalla d'ordinador. Que ja està bé, tu!

Ale doncs, fins una altra!

Friday, June 06, 2008

Ambaixadors XII: Crits als lavabos. Un final encapotat.

Si la cosa no s'allarga massa, la meva intenció és que aquest sigui l'últim post de les sèries ambaixadores. Com que segueixo una sana política d'anar escrivint sobre la marxa, cosa que té les seves virtuts de frescor, completitud i puntualitat, no sé com de gros s'anirà fent, així que consideraré aquest fet en el seu moment. Com veieu, m'encanta parlar amb mi mateix :-)

Aquests últims dies s'han vist marcats per una pluja constant i certament desalentadora. Si els déus de la metereologia s'han portat remarcablement bé amb nosaltres durant la major part del nostre viatge, hem de dir que ara ens han oblidat completament, junt amb l'electricitat que donava poder a la nostra estimadíssima nevera.

Comencem el relat d'aquesta última setmana com a posseïdors de la furgoneta al que anomenen la Capricorn Coast. Aquest nom correspon al fet que per aquí passa el tròpic de Capricorn, així que, tècnicament, sortim dels tròpics en aquest moment. A la pràctica, però, aquests últims centenars de quilòmetres ja no ho eren massa, de tropicals. En algun lloc han de tirar la línea, però.

Des de Mackay fins a Rockhampton, la ciutat més gran d'aquesta àrea, hi ha uns 350 quilòmetres de pràcticament res, cosa que, si voleu que us digui, ja ens va bé tenint en compte les nostres limitacions de temps. Abans però de visitar Rockhampton, lleugerament a l'interior, una petita volta ens va portar a veure la Capricorn Coast en si, amb els seus petits poblets a la platja. El més gran d'aquests poblets, i especialment recomanat per la mare de la Tiffany, és Yeppoon. A nosaltres, però, després d'haver vist un bon pilot de platges pristines i verges al llarg de tota la costa, el desenvolupament en aquesta zona no ens va acabar de fer el pès, i ho considerarem una mica un trunyo. El temps, a més a més, plujós i ventós, no acompanyava massa.

La única cosa que destacaré és que, en un lavabo públic (a Austràlia, per cert, hi ha MOLTS lavabos públics) hi havia un parell de noies adolescents tancades secretament saltant-se el cole i muntant un escàndol d'un parell de collons. He aquí la prova que nosaltres i la meitat dels habitants de Yeppoon es van assabentar de les seves trapelleries!


Hi ha una carretera que ressegueix la Capricorn Coast i que es diu Scenic Highway (aquí n'hi diuen highway a qualsevol cosa, però), degut a la innegable escenicitat de moltes de les platges que la formen. La Tiffany, valenta, a pesar del fred i el vent, però empesa per la falta d'higiene, es va atrevir fins i tot a una remullada! (o semi)


Ben a prop de la costa hi ha una bona quantitat d'illes encantadores. Una d'elles (que no és pas aquesta) és la coneguda Great Keppel Island, que no em sabria gens de greu visitar en un futur proper.


Anar tirant trobem el poblet d'Emu Park, anomenat així per la suposada gran quantitat d'emús que es concentren en aquesta zona. Un emú és aquell ocellot que sembla un estruç, però a l'australiana, i nosaltres no en vam pas veure cap. També és veritat que no ens hi vam estar gaire, tampoc... El fet que fos un dia ventós, però, ens va venir força bé per escoltar les virtuts d'aquesta escultura, que n'hi diuen el Singing Ship, i que està formada per tot de tubs metàl.lics que produeixen sons i música amb l'acció del vent. Un aparell tot interessant, creat per honrar al senyor Capità Cook, que l'any 1770 va avistar aquesta zona per primera vegada, i la va anomenar Keppel Bay.


Són coses que no hi penses massa un cop portes uns mesos en aquestes terres australs, però els animalons que corren per aquí són ben interessants. Per exemple, no tenim coloms, sino que el monopoli d'ocellets urbans se'l reparteixen periquitos, cacatues i demés, com per exemple aquesta espècie de lloro rosat anomenat gallah, i que són tot estètics quan es posen a volar en família.


Algú es va sorprendre, en el seu moment, i suposo que és una afirmació força sorprenent, si, al saber que a la Tiffany no li agrada realment viatjar. El que li mola realment es tirar-se tot el dia al sofà amb un llibre i una tassa de tè. Durant les primeres setmanes d'aquest viatge es va portar força bé, interessant-se pel món exterior amb sorprenent sinceritat, però aquests últims dies ja s'ha tret la careta i allà on va hi arrastra el seu llibre. Suposo que ja està bé!


Rockhampton es considera la capital de la zona central de Queensland, i també, la capital de la indústria vacuna a tot Austràlia. Aquesta capitalitat la podem veure en les múltiples escultures d'aquest boví animal que es reparteixen per tota la ciutat. Aquest reporter, però, demostrant una seriosa incompetència, va oblidar de tirar-li una trista foto a qualsevol d'elles, així que us ho haureu d'imaginar.

Així com Mackay no tenia massa personalitat, a Rockhampton (Rockie, pels amics) n'hi sobra, amb edificis pomposos repartits per tot arreu. En poso només aquest, que és l'antiga casa d'aduanes, com a representació, per no avorrir-vos. Vosaltres, per cert, acostumats a les europes, aquest edifici no us semblarà gaire especial, però per aquí no se'n veuen gaires.


A part de la personalitat, que ja us dic que en té força, i que vam tastar tot el que vam poder en un vespre, la gran gràcia de Rockhampton són els seus jardins botànics. Així que tan bon punt ens vam aixecar (que és força d'hora, quan dorms al mig de la ciutat en zona blava) ens vam dirigir als jardins en qüestió, amb la magnífica benvinguda que suposen aquests Banyan Figs, que es veu que són unes figueres que créixen infinitament i mai no moren... curiós, oi? El que no sé és si mai ningú ho ha provat, de deixar-les viure per sempre...


Als jardins, bàsicament, el que hi havia eren plantes d'arreu del món i tal. A destacar els jardins japonesos, producte de la germanor ciutadana entre Rockhampton i la ciutat japonesa d'Isobuki (ehemm... o algo semblant), que va portar aquests jardins japonesos aquí i uns jardins australians al Japó. No és que en sigui un gran expert, en jardins japonesos, però la tranquilitat i l'harmonia que desperten, junt amb l'ambient plujós i boirós que presumeixo típicament japonès em va transportar fidelment a terres nipones.


A part dels arbres, que tots sabem com són, va resultar que, tot i ser divendres, hi havia una espècie de fira per la infància, als jardins, que formava part del que anomenen aquí, i sembla que és força típic a Austràlia, "under eight week". La cosa consistia en tot de paradetes on els petits angelets podien deixar anar les seves habilitats artístiques en tot tipus d'activitats i coses. Aquests últims dies, la Tiffany està llegint i informant-se de com canviar el món, un sa objectiu al qual generosament colaboraré humilment. Tot parlant-ne, hem arribat a la conclusió que hem de portar els nostres ideals a les masses, i què millor que dirigir-nos primer a la infància, futur de la nostra societat i esperança de la nostra vellesa!


Als crios se'ls hi suava una mica, per cert, el discurs. I no m'extranya, tenint com a altres focus d'atenció abominalitats surrealistes com aquests ninots penjats i preparats per ser pintats aleatòriament pels innocents angelets que diem...


En Jett, per cert, tot i tenir pràcticament 9 anys, i ser legalment no representat en la setmana dels menors de vuit, va participar alegrament en les activitats, demostrant la seva maduresa en art i actitud.


Un dels grans bonus dels jardins és que inclouen un zoo gratuït. No és que siguem massa aficionats a zoos , per aquí, però és una bona manera d'avistar aquells animals australians que se'ns han resistit a l'entorn natural, i a cavall regalat, ja sabeu, no li miris el dentat. La pena és que plovia força, i molts dels animals estaven tranquilament arrasserats a les seves cantonades.

Els koales són certament simpàtics, tot penjats dels arbres. El preferit de la quitxalla, sens dubte!


Un altre clàssic australià, que es veu que és molt comú, però que nosaltres no hem vist ni anunciat (a part de a l'Emu Park del que parlem abans), és l'emú, aquesta espècie d'estruç amic dels ànecs. I amb una mala llet notòria, per cert.


L'últim dels animals australians que destacarem és el dingo, que vam veure en directe a Kakadu un parell de mesos enrere, però que no vam poder fotografiar. Aquest, moltes gràcies, va posar reialment per nosaltres. I tot i que sembli un encisador quisso, el tio et pot arrencar un braç amb relativa facilitat (i ha passat força vegades, per cert)


Però això de veure animals en caixes no és gaire excitant, així que quan ens vam posar a saltar d'emoció va ser al trobar aquesta fantàstica tortuga de coll llarg (i tan llarg), tota descol.locada al carrer just al costat del zoo.


Rockhampton està situada a la vora del Fitzroy River, el més llarg i caudalós de Queensland. Al costat del riu hi ha un passeig que promet ser força agradable, però les circumstàncies metereològiques no convidaven massa a passejar-lo, i com que ja veníem xops dels jardins botànics, ho vam deixar córrer. En canvi, i deixant anar de nou la nostra passió per les belles arts, ens vam dirigir a la coberta (ah si, i gratuïta) Rockhampton Art Gallery.


Una galeria amb tot de quadres que no em van inspirar massa, val a dir-ho, a part d'aquesta encantadora mostra de brodat.


Per aquells als qui els hi ha fet pal clicar a la foto per engrandir-la, el que hi diu, a sota de les boniques floretes, és "No one listens to a fucking word I say". I com aquest, una bona col.lecció de tendres mocadors. Per partir-se :-)

Adjacent a la galeria d'art hi ha una espècie d'auditori, i donava la casualitat que, en aquell precís moment, s'anava a procedir a una espècie de concurs cantaire infantil local, que en Jett, en les seves aspiracions cantaires / ballaires, va demostrar autèntica passió per assistir. Nosaltres, entendrits amb la insistència de l'infant, i com que no estàvem en absolut disposats a aguantar 3 hores de nens cridaners amb pinta i actitud de dives, vam col.laborar en la seva independència i el vam fer anar tot sol. Mentrestant, la Rockhampton Art Gallery ens va proporcionar una sala a la nostra disposició per escriure les nostres coses. I un parell de cafetons!


Rockhampton, a tot això, demostra ser tota una tia, oferint facilitats gratuïtes, hospitalitat i elogiable amabilitat, als seus visitants. Bravo per Rockhampton, de la qual, si vols que et digui, no n'esperava gaire res.

I vam deixar la ciutat entremig de pluges torrencials i bons sentiments, per dirigir-nos als bonics pobles costaners d'Agnes Water i Town of 1770. La putada és que les fantàstiques fotos de parelles bronzejades en platges eternes i aigües calmades i blavíssimes no s'acaben de complir en dies de merda com aquests dels que parlem. Posem una foto il.lustrativa de la frustració i en parlem una mica:


Agnes Water i Town of 1770 són dos pobles vessons situat a l'anomenada Discovery Coast. Agnes Water és la platja surfera més nortenya de la costa est australiana. A partir d'aquí, tot plegat és un paraïs pels surferos. Town of 1770, a la qual pertany la brutal fotografia anterior, no és més que un petit port situat a la boca d'un riu amb bancs de sorra per tot arreu i una pinta d'allò més prometedora, però que les circumstàncies van empanyar força.

El perquè d'aquest extrany nom? Aquells que heu llegit el post des del principi us el podeu imaginar una mica... l'any 1770 va ser l'any que el capità Cook va arribar per primer cop a Austràlia. Doncs a part d'arribar-hi, tot just el segon cop en que va desembarcar va ser aquí. I d'aquí ve la cosa. El primer, per cert, va ser en alguna zona de l'estat de Victoria propera a Melbourne.

En un principi, i segons els nostres plans previs, teníem la intenció de passar el dia sencer i nit en aquest bell indret, però vist lo vist, vam decidir avançar ràpidament fins la següent, la ciutat de Bundaberg, famosa a Austràlia per vàries circumstàncies, i que vam visitar acompanyats per la pluja en tot moment.

A Bundaberg vam decidir utilitzar un càmping i un powered site per última vegada, i com que va ploure gairebé tota l'estona, la veritat és que vam fer força vida a la furgo. Que després de dos mesos tampoc tens ganes de remullar-te irremediablement per veure un parell de cases com les que ja has vist abans.

Per cert, com que hem perdut el poder refrigerador de la nostra nevera, també hem decidit traslladar el nostre medi alcohòlic al cartró de vi, tot substituïnt a la cervesa. Durant la majoria del nostre viatge, feia massa fred per veure vi no refrigerat, però ara ja està bé. Aquí són força comuns aquests cartrons de dos litres amb una petita aixeta. Està clar que no són cap delicatessen, però el líquid interior de vegades és sorprenentment bo (com aquest Yarumba Merlot).


Dic abans que Bundaberg és famós per vàries coses. La primera és el sucre, ja que aquesta àrea és la principal productora de sucre del païs. Derivat d'això, dues conseqüències: aquí hi trobem molts i molts backpackers que vénen a treballar estacionalment, tan en sucre com en d'altres fruites. Més que enlloc més que hagi vist de moment. La segona conseqüència és que algú va decidir, aquí mateix, destil.lar la canya de sucre per crear el famós Bundaberg Rum, fàbrica del qual ens vam oblidar de visitar (ja se sap, amb la pluja... - i el vi... -). La última cosa que el fa famós és la Bundaberg és la Bundaberg Ginger Beer. No em sembla a mi que aquest tipus de cervesa de gengibre sigui massa popular a Europa, però aquí hi ha força bevedors devots, com és ara en Bill mateix. A mi, sincerament, com que tampoc m'agrada el gengibre en cap dels seus estats, no em fa massa el pes.

I no, tampoc la vam visitar, la fàbrica, no. :-) Però diuen que té forma de barril! Un altre dia serà!

Les tres últimes ciutats de certa consideració que hem visitat, Mackay, Rockhampton i Bundaberg, ténen un denominador comú interessant. Són força properes al mar, però no estan a la costa, i estan atravessades per un riu caudalós. Potser algun expert en planificació britànica de ciutats em pot explicar el perquè d'aquesta situació. Com que no li vaig tirar, tampoc, cap foto al riu (en sèrio que plovia un colló tota l'estona i no hi havia gens de ganes d'anar voltant porai) ens conformarem amb aquesta cantonada senyorial, i el típic soldadet dalt d'un pedestal tan comú per aquestes terres!


El fet, però, que plogui tota l'estona, fa que tiri moltes menys fotos i pugui acomplir el posar tot en aquest post :-) No hi ha mal que per be no vingui, que diuen!

En un moment donat, per cert, al càmping, tot gaudint de la merescuda dutxa setmanal, un home va entrar a la dutxa del costat (separats per porta tancada amb baldó, oju!) i va començar a emetre extranys crits i gemecs, possiblement acompanyats d'algun tipus de masturbació sonora, i envalentonant-se amb crits d'automotivació. Per sort, el meu cabell estava plè de nusos i vaig tardar un pilot a acabar, amb lo qual el personatge ja havia marxat. Afegint events lavaberos a aquest últim post...

Anar passant el temps com podíem, i saltant-nos la platja (pa qué?), ens vam parar a Childers, un petit poble sucrer amb una carrer principal harmònic i elegant.


Vam aprofitar per tancar-nos en un restaurant a menjar algo, i la Tiffany va tenir un moment de recordatori infantil quan va veure aquesta beguda preferida en la seva infància: la double sarsaparilla. Ni a mi ni sobretot a en Jett ens va molar massa, val a dir-ho, però la noia estava tota contenta (més per la nostàlgia que pel gust, m'atreviria a dir).


Childers és desgraciàdament conegut a Austràlia perquè, l'any 2000, un incendi en un alberg va matar als 15 backpackers (tots) que s'hi allotjaven. Avui, un petit però sentit i íntim memorial els recorda. El memorial es troba en un museu al qual no hi deixaven tirar fotos, i dissortadament, em van quasi arrancar de la lectura i coneixement de tot plegat, ja que vam arribar just quan tancaven. Els 15 nanos, joves i ufanosos, semblen realment propers, vist aquí, i la cosa em va tocar una mica, val a dir-ho. Espero tornar a Childers (cosa no gens difícil, ja que està just al mig de la carretera principal que "ressegueix" la costa) per mirar-m'ho una mica millor!

El lloc més comú on dormim, en aquest viatge, són àrees de carretera especialment designades perquè viatgers hi passin la nit. Són còmodes i gratuïtes, podem dormir amb la porta del darrere oberta (cosa que al mig d'una ciutat no podem fer) i ténen lavabos i, moltes vegades, fins i tot dutxes i localitzacions atractives. Algun cop, però, els lavabos són una mica xungos, sobretot els masculins, plens de pintades celebrant succions aleatòries homosexuals i convidant a qui en vulgui a trucar a certs números, tot plegat amb un to una mica brut. I per veure-ho gràficament, què millor que un cop d'ull a la porta?


I arribem pràcticament al final del nostre viatge! Deixarem les conclusions pel proper post, un cop instal.lats a casa i amb temps per pensar-hi una mica! La última parada de consideració, pràcticament a tocar de la Sunshine Coast que ja vam visitar uns mesos enrere en mode "cap de setmana" són els pobles constaners de Rainbow Beach i Tin Can Bay.

Quan dic que va ploure no us ho dic de conya. Hi va haver fins i tot alarmes d'evacuació i algunes carreteres estaven bonicament inundades. El que passa és que també posen carreteres a planes humides ben fàcilment inundables...


De totes maneres, i per la nostra visita a Rainbow Beach, el temps es va desencapotar sobtadament i vam gaudir d'una caloreta i un solaco excepcional. Rainbow Beach es diu així perquè una sèrie de penya-segats que la ressegueixen ténen tocs multicolor. Per extranyes raons de la física terrestre, nosaltres no vam poder arribar a veure'ls, ja que la marea estava massa alta i l'accés quedava tallat. Però estic segur que el que vam veure és molt més espectacular: tota aquesta zona forma part del Great Sandy National Park, amb lo que tot plegat està plè de sorra i dunes. Un dels llocs on es pot admirar aquest munt de sorra és al proper "Carlo Sandblow", una duna que t'hi cagues de grossa que dóna al mar. Des del fi de la sorra, en aquesta foto, imagineu-vos un penya-segat d'una vintena de metres!


No sé si tot plegat és massa explicatiu... aquí una altra foto oposada a l'anterior. La duna feia panxa i s'allargava a banda i banda.


El Great Sandy National Park està format per la platja al voltant de Rainbow Beach i la famosa Fraser Island, la illa de sorra més gran del món i que, amb sort, explorarem en la nostra propera passada per la zona, amb els nostres il.lustres visitants. És força popular llogar un 4x4 i conduir per les pistes de sorra o les platges de la zona, cosa que no és necessàriament fàcil, com es pot comprovar en la brillant "Paret de la vergonya" penjada en una botiga del petit poble, plena de cotxes embarrancats a la sorra i atrapats per la marea.


Rainbow Beach, per cert, és un magnífic petit poble de costa, tranquil i inexplotat, amb la perillosa pinta de convertir-se en explotat en breu, així que recomano una visita abans que sigui massa tard si us passeu per aquesta zona!

I aquella anava a ser la nostra última nit a la furgo! El dia següent, després de visitar la veïna Tin Can Bay, aniríem tirant ja cap a la Gold Coast altre cop. Vam prometre a en Jett, al principi del viatge, que una nit podria dormir amb nosaltres al llit de baix (recordem que el fet que la furgoneta sigui tan alta és perquè hi ha un llit a dalt i un a baix). Evidentment, ho vam anar allargant allargant fins l'últim dia, i tot i així el llit és perfectament ample i campió.


Tin Can Bay està situat al fons d'una estreta badia molt bonica, i a la nostra arribada ja ens hi esperaven una bona colla d'encantadors ocellots: uns cormorans molt simpàtics i un imposant pelicà extremadament simpàtic.


Vam arribar a Tin Can Bay molt d'hora pel matí, i amb un objectiu molt clar. Cada dia pel matí, allà a les 8, un parell o tres de dofins, reals i salvatges, acostumen a passar-se per aquí, ben acostumats que estan, a ser alimentats pels encantats turistes. I com que no són tontos, doncs van venint cada dia, més o menys, i així s'estalvien de buscar-se les garrofes.

Amb les pluges dels últims dies l'aigua era força "dolça", així que hi havia dubtes que aquell dia aparaguéssin, però en Mistique, que així es diu el personatge, va arribar solitària i puntualment en busca dels seus peixos fàcils.


Plè de rascades, per cert, perquè es veu que l'any passat va tenir un encontre amb uns taurons enfurismats. Sort però que en va sortir només una mica mutilat.

En Jett, evidentment, peix en mà, es va apuntar entusiàsticament a l'alimentació de l'animal, junt amb tants d'altres.


Molts d'altres, per què negar-ho...


I bueno... a la Tiffany i a en Jett els hi feia ja molta il.lusió, tornar a casa (recordem que, a pesar de les circumstàncies, no són pas viatgers vocacionals), però jo m'ho mirava amb unes quantes reticències. El dia següent, però, havíem de tornar la furgoneta i entregar-la als propers afortunats conductors, així que, tot i no fer-me cap gràcia, tocava anar passant, per fer els últims 300 quilòmetres fins, ara si, a casa.

Pel camí, com no, ens vam parar en un parell de puestus... el primer, a fer un cafè la mar d'elegant i fotogènic a l'elegant poble de Gympie.


I el segon, per admirar la "Pinya grossa", a Nambour. Recordareu que a Austràlia hi ha diverses "coses grosses", entre elles la "Gamba grossa" que vam veure quan vam anar a Byron Bay o la "Bóta grossa" d'uns quants posts enrere a Tully. Doncs bé, aquesta pinya, al costat d'una plantació de pinyes, és força grossa, també.


I res, creuem la Sunshine Coast, creuem la ciutat de Brisbane i arribem, com qui no vol la cosa, i després de 8168 quilòmetres (uns 2000 més dels que havíem planejat, ves per on) a casa de nou, on la Virginia i en Bill ens esperaven alegres i contents, i on el nostre bonic cotxe restava preparat per exercir el relleu com a vehicle viatger. És més llarg que la furgo, si te'ls mires de costat...


I vaja, això és tot... 8 setmanes, 12 posts, 486 fotos publicades aquí i moltíssimes més de tirades que han passat volant, i després d'entregar l'estimadíssima furgoneta ambaixadora a Brisbane, neta, relluent i sense ni una sola rascada (a part de la nevera que no funciona), tornem, per unes setmanes, a la vida normal i corrent del treballador que ha de posar-se al dia amb projectes endarrerits.

Jo m'ho he passat pipa. Espero que a vosaltres també us hagi agradat. Continuem relatant la vida diària al proper post, a partir d'ara ja amb menys freqüència.

No em despedeixo sense donar les gràcies a WorldNomads per la oportunitat que ens han donat amb aquesta experiència, i especialment a l'Amanda, el nostre contacte. I es clar, les gràcies a tots vosaltres, que heu anat llegint de tan en quant!

Ale doncs, fins la propera, i a disfrutar, jo de l'hivern i vosaltres de l'estiu!

ps. Estic molt orgullós, per cert, d'haver-ho encabit tot en un post! Quina capacitat sintètica envejable, eh?